Aquesta setmana toca pressing cup. Aquell efecte mediàtic i viral a les xarxes que intenta condicionar la línia política del partit per tal de domesticar-lo als interessos de qui el practica.
I és que després del silenci mediàtic sobre què fa, on és, quins debats proposa o en quants fronts de lluita està la CUP, ara hi ha pressupostos. I sobre això no només hi ha un interès en el fet que siguin aprovats, sinó que hi ha un interès perquè siguin aprovats amb el suport de la CUP. Un interès que no només hi és per part dels partits de govern a Catalunya, sinó que també hi tenen interès els partits de govern a Madrid.
El normal en un país normal seria que les polítiques neoliberals i, per tant, uns pressupostos de neoliberals obtinguessin el suport dels partits neoliberals. Així, seria normal que les polítiques reformistes i, per tant, uns pressupostos reformistes obtinguin el suport de partits reformistes. I reblant el clau i a risc de fer-me pesat us diré que unes polítiques revolucionàries haurien de tenir uns pressupostos revolucionaris, amb el suport de partits revolucionaris.
Vivim en una part del país on partits neoliberals han vist com partits revolucionaris els aprovaven pressupostos. No és menys cert que un dels motius per a aprovar-los era fer la revolució: materialitzar un referèndum de la ruptura amb l’estat espanyol. Quin episodi més revolucionari ha viscut Europa en els darrers trenta anys? Un referèndum per a la ruptura d’un estat, contra la voluntat d’aquest estat.
Ara, però, la situació ha canviat molt. No només els pressupostos els fa un ex-alt càrrec de La Caixa, nomenat per un partit neoliberal, dins un govern en coalició amb reformistes, sinó que, a més a més, estan ubicats en lògiques de neoliberals i reformistes. No tenen previst cap objectiu revolucionari, cap mecanisme de desestabilització de l’estat, no preveu cap enfrontament amb cap marc jurídic estatal i no serveix per a res més que per a materialitzar el projecte polític de qui el proposa.
Si bé és cert que algunes mesures esbossades poden tenir una pàtina social, no podem caure en el verí de les engrunes. Les polítiques reformistes han de tenir forces reformistes que els facin costat. És la CUP un partit reformista? I si el PSC vol aquests pressupostos i s’ofereix com a alternativa a la CUP, cal que ens fem algunes preguntes: poden ser uns pressupostos bons per a PSC, JuntsXCat i, alhora, per a la CUP? Quin interès real té el PSC en aquesta operació?
Si alguna cosa estabilitza més l’estat, és que la CUP s’esborri de l’oposició; que la CUP sigui còmplice de les polítiques reformistes i neoliberals d’un govern entre reformistes i neoliberals. Perquè, mentre ERC i JuntsXCat estabilitzen la derrota independentista amb suports a Madrid i dilaten la taula de negociació, l’únic front de lluita que pot quedar obert és el que als Països Catalans obri l’esquerra revolucionaria. Si la CUP és domesticada, es tanca del tot l’opció desestabilitzadora.
Si la CUP torna a fer de crossa del govern autonòmic principatí, sense que aquesta crossa serveixi per a avançar cap a la revolució, serà una nova derrota de l’independentisme. Tot deixant orfe l’independentisme revolucionari de referents i, alhora, deixant com a única alternativa a l’oposició d’esquerres els partits de matriu espanyolista que governen al mateix temps a l’estat, a Barcelona, al País Valencià o a les Balears. Si el PSC aprova els pressupostos, ho vendrà com si trenqués la unitat independentista que ERC ja havia trencat mesos abans. Si, qui aprova els pressupostos és la CUP, el PSC i els seus satèl·lits s’apuntaran, des del reformisme, ser l’única oposició real a les polítiques de neoliberals del govern autonòmic d’Aragonès.
