Vist que ara les notícies, els partits, els governs i desgoverns, les candidatures i els mitjans ja comencen a dir coses sobre el pressupostos de la Generalitat, en aquest sentit m’he proposat dir quatre cosetes al respecte.
El debat dels pressupostos no és un pas debat qualsevol, és un debat que omple pàgines i pàgines de la història de les esquerres que han fet lluita institucional, que si votem-los/que sí no, que el pressupost de guerra l’hem de votar en pro de la nostra nació, etc. No és més important que la resta de debats tàctics-estratègics que ens anem trobant en el dia a dia de la nostra pràctica militant, però és ben cert que és important. El debat dels pressupostos en aquest moment històric concret, no seria el mateix si no ens hagués tocat l’escenari de la crisi per una banda i per l’altre -i en certa mesura com a conseqüència- el “procès”; però segurament la nostra incidència -més mediàtica que real- tampoc seria la mateixa sense la pròpia crisi i el “procés”. El fet, és que ara som aquí i hem de dir la nostra, perquè dir el que pensem ha de ser sempre un dels principis que ens guiï. Ja sabeu, sinó diem el que pensem acabarem pensant el que diem que diuen els Dijous Paella.
No és cert que donar suport al pressupostos sigui un pas cap a l’assoliment de la independència.
I no ho és, perquè aquests pressupostos no parlen d’independència. Parlen una vegada més en el llenguatge de la metròpoli, de l’ocupant, parlen en el llenguatge de la classe dominant burgesa, i com no: en un llenguatge masclista i repugnant. Parlen d’obediència (al TC o a la Troika), parlen en definitiva, en el mateix llenguatge que al 78, en el llenguatge dels pactes de Toledo, submissió i acceptació del marc d’explotació capitalista com a únic i inqüestionable. No cal que ens estranyem, això serà així fins que el poder popular no es pugui enfrontar de tu a tu amb el poder dominant, llàstima que llavors no perdrem el temps fent pressupostos, en una Generalitat segrestada per l’estat Espanyol i la UE, i representant del mes digne autoritarisme, des que les èlits catalanes medievals van decidir crear-la.
El senyor Jonqueres, deia per la ràdio que no farien uns pressupostos “ficticis” ja que incloure allò que recaptaria la Gene amb les lleis suspeses pel TC, era idealista ja que no disposarem d’aquests diners, que significaria demanar “peras a l’olmo” (acordar de bones tot fent el cercle de l’amistat amb l’ocupant la teva segregació misteriosament no ho és) . És la típica voluntat del seny i la tolerància per damunt de tot, seny i tolerància que perden quan han de desallotjar Can Vies, fotre BCN World, dir que la vida d’un israleià val més que la de deu palestins o bombardejar Líbia, curiós. Ja n’hi ha prou. Fins i tot en la mentalitat burgesa, la del pensament burgés que va incitar al poble francès a sortir al carrer el 1789, és necessària la desobediència per a tal d’aconseguir els nostres objectius polítics, com ara un estat independent -en la teoria, perquè en la pràctica, qui impera és el capital globalitzador que fa impossible aplicar el terme independència-. Però anem al cas, voleu que tingui -i com jo moltes altres- el mínim dubte sobre que fer amb els pressupostos, com a mínim tingueu la decència de redactar una proposta desobedient, trencadora, rupturista, més social, etc; com a mínim! Hem pensava que els pressupostos a 15 mesos de viure a la illa d’Utopia de Tomàs Moro, serien…, no sé, diferents. Però veig que no, que seguirem pressupostant partides a TV3 que li paguin 7500€ napus al nefast Sala i Martin per a vomitar neoliberalisme -imparcial, no ideològic i neutre-. O seguirem donant pasta a la concertada per molt que hi hagi un crucifix a cada aula o que cada matí resin, com qui no va la cosa, el neutral Parenostre. O permetrem que Telefonica (la que maltracta als subcontractes) o La Caixa siguin presents a les escoles de primària i secundària impartint competitivitat. I així faríem un llista llarguíssima, no tant com el procés, però deunidó.
Una de les partides pressupostàries més bones i catxondes (sí es que us va el Marqués de Sade) són les d’interior. Per començar perquè finançarem – armarem, dit sense utilitzar eufemismes- un cos policial, que ni tant sols obligarem a ser fidel a la Comunitat autònoma de Catalunya (fet sentenciat per Junts pel Si), quan aquesta d’aquí 15 mesos, ja sabeu… sigui un… un com li diguin. Però aquest és un mal menor, les tropes processites armades fins les dents, ja sortiran a defensar la pàtria a toc de somatent. Hi ha un mal pitjor. La neutralitat dels cossos de seguretat. O més ben dit, la falsa neutralitat. No ens enganyem, l’estat no és neutral, i els seus cossos repressors encara menys, si votem els pressupostos i la seva partida a interior, cal posar sobre taula que estarem pagant i finançant aquelles porres que quan diguem no al TTIP en rosaran amb amabilitat la cara o la cuixa. O aquells ariets que trenquen portes per a fer fora companyes okupes o desnonades. O aquelles botes monstruoses que a cops maten a ciutadans al Raval. Cap dilema moral? Tants dilemes o més que escarabats hi ha a la faç de terra, i si consulteu als llibres veureu l’estranya predilecció dels deus –quan ho van crear tot– pels escarabats . Cap dilema físic? Sí, haver votat pagar la porra que hem farà experimentar la tercera llei de Newton en primera persona del present. Com veieu no tot és moral.
Trencar amb el procés? Faria falta veure de que estem parlant. Si per procés s’entén un pas ferm cap a la construcció del socialisme feminista als Països Catalans, no, trencar no, llavors, aprofundir. Ara, sí procés s’interpreta més a lo kafkià -curiós que el Procés i El Procés de Kafka comparteixin nom i la filosofia del dia de la marmota-, llavors sí, trenquem-hi ja, de fet ja tardem. Trenquem i posem sobre la taula la necessitat de l’auto-organització popular, de la construcció del poder popular i de la creació de la nostra pròpia institucionalitat: desobedient, socialista i feminista. Un projecte ambiciós, cert; però propi, de les classes populars, i sobretot amb calendari propi. Tota política que no fem, serà feta contra nosaltres, doncs el mateix, tot calendari que no ens marquem, ens vindrà marcat. Diguem-ho clar. Hem tingut la il·lusió de desenes de milers de persones per a començar a treballar pel canvi real -des del 15M al procés- i hem caigut en parany de la institucionalització -que no de la lluita institucional-. Decreure’ns allò -les institucions-, com allò neutral i que representa per igual a totes les ciutadanes. Allò de la pastanaga i el ruc, ens l’han posada davant i ni hem dubtat en seguir-la, o com a mínim mirar si era transgènica. Però no patiu! Som a temps, a temps de marcar línies i trajectòries oposades i independents. No hem de pactar engrunes, perquè no tenim la necessitat política, perquè mai ens han alimentat molles; perquè les engrunes i la obediència no beneficien al projecte independentista, però tampoc a la classe treballadora. Podreu posar tota la carn a la graella, tota l’artilleria processista del Grup Godó o tot el masclisme recalcitrant que ens aplaudeix pel suposat processisme fins que parlem de la regla o educar en comunitat; podreu fer-ho, i de fet ho fareu, però algunes il·luses ens vam creure allò del Governem-nos, i amb uns pressupostos com aquests ens seguiran governant la troika i l’Estat Espanyol, no nosaltres.
No cal ser marxista-leninista per a defensar la desobediència, Thomas Jefferson, papà de la pàtria ianqui, va dir -o això diuen- “Quan la injustícia és llei, la rebel·lió és un dret”, ell ja ho tenia clar quan lluitava contra el colonialisme britànic, llàstima que el papà, no atorgués el mateix dret als seus compatriotes indis autòctons d’Amèrica del nord. Ara és porta més lo de la mordassa, “quan la injustícia és llei, la rebel·lió és multa” i lo més fort, ho acatem i pressupostem acatar-ho. I així anem venent la moto que els traïdors som els que no volem votar-ho, que farem descarrilar ja no sé quin tren i que posem pals a rodes. “Dicen les gobernantes que el problema solo es ETA, menuda jeta, jeta, jeta, jeta” que deien els Potato. I ara que la cosa va de grups del rollo, a diferència del que criden els Antipatiks, -en el seu nou tema ridiculitzant l’art neutral tant de moda al Principat- “el punk rock ens farà lliures!”-, els pressupostos no ens hi faran.
