Els focus de l’escena política no són especialment atractius per als membres de les grans famílies valencianes; com a norma general, aquestes famílies tan arrelades en el temps i el territori, prefereixen moure els fils des de l’ombra i actuar públicament, si ho fan, des de les diferents associacions patronals, entre les quals destaca l’Associació Valenciana d’Empresaris, presidida actualment pel totpoderós Vicent Boluda Fos.
Així, si repassen els noms del principals càrrecs polítics ens és difícil reconèixer els grans cognoms històrics de l’oligarquia valenciana com ara els Trénor, els Noguera, els Gimeno, els Villalonga o Serratosa; i podem arribar a pensar que la dreta valenciana s’ha nodrit d’una classe política professional, nouvinguda i desvinculada d’una classe social dominant hereva de temps passats. Però res més lluny de la realitat: en primer lloc, perquè hi ha alguns casos especialment significatius que reafirmen els vincles entre el poder polític i l’econòmic, com poden ser els del castellonenc Carles Fabra o el de la delegada del Govern, Paula Sànchez de León, de qui parlàvem en números anteriors de L’ACCENT (1,2); en segon lloc, perquè l’oligarquia valenciana no és excessivament nombrosa i, per molt que els cognoms es perden pels atzarosos camins de la successió i dels contractes matrimonials, els polítics i els empresaris estan emparentats per imperatiu social, i s’hi poden establir vincles i continuïtats que ens remunten al franquisme i més enllà.
Nissagues històriques
Com ja s’ha repetit en nombroses ocasions, el cas de Carlos Fabra és el millor exemple de la pervivència del caciquisme en les nostres comarques. Els seus avantpassat han estat al centre del poder polític i econòmic castellonenc des del final del segle XIX. L’últim capítol d’aquesta família l’està escrivint Andrea Fabra, filla de Carlos Fabra, que actualment és diputada i senadora pel PP a Madrid. Un altre cas bastant conegut és el de l’alcaldessa de València, Rita Barberà Nolla. El seu rebesavi, Miquel Nolla i Bruixet, fou un gran empresari del final del segle XIX; ja en els segle XX, una de les descendents dels Nolla es casà amb Josep Barberà Armelles, pare de l’alcaldessa, qui tingué importants càrrecs durant el franquisme relacionats amb la premsa (dirigí diversos periòdics del Moviment, com Jornada o Levante).
Són dos exemples amb matisos diferents, perquè el primer ens mostra la pervivència de xarxes clientelars que es remunten més enllà del franquisme, mentre que el segon és una mostra clara de com el personal polític del franquisme es va adaptar amb facilitat a una democràcia sense escrúpols.
Els casos com el de l’alcaldessa de València, són, sens dubte, els més nombrosos: per bé que comprovar-ho és una tasca complicada, no és difícil d’imaginar que gran part de la militància del PP té aquest origen (i en alguns casos, també, la del PSOE).
Ho podem comprovar en exemples menys coneguts, com el de la nissaga alacantina de Montesinos; la seua representant actual és Macarena Montesinos de Miguel, diputada a Madrid pel PP. El seu pare, Juan Antonio Montesinos García, fou un dels promotors d’Alianza Popular a Alacant i diputat a Madrid en tres ocasions. Però el gran protagonsime polític dels Montesionos el tingué el seu avi, Manel Montesinos Gómiz, qui, durant el franquisme, fou alcalde d’Alacant i procurador a Corts (ambdós nomenaments 1946). Prèviament, el gener de 1937 s’havia adherit a l’exèrcit franquista on assolí el grau de capità; i en acabar la guerra fou delegat provincial d’Excombatents del Partit Únic.
Del sud, i més concretament de Benidorm, ens ve una altra nissaga destacada: els Barceló. Agustí Almodóbar Barceló, actual diputat, ha “heretat”, a banda d’una gran patrimoni, el lloc de senador del seu avi, Miguel Barceló. La família Barceló ha fet fortuna en el sector turístic, i està vinculada, entre altres, a l’operació de Terra Mítica. La mare d’Agustí, Àngela Barceló ha sigut tinent d’alcalde de Benidorm i diputada pel PP. Però ja durant el franquisme, els Barceló tocaren poder de la mà de l’oncle d’Agustí, Jaume Barceló, qui fou alcalde entre 1969 i 1971. I no cal oblidar que el mateix Eduardo Zaplana va començar la seua carrera política en casar-se amb Anna, germana d’Àngela Barceló.
I ja que parlem d’Alacant, cal esmentar un cas especial, com és el de Federico Trillo-Figueroa Martínez-Conde, diputat per la “província” des de 1989. No és l’únic polític “valencià” nascut a Cartagena, però si que té el mèrit destacat de ser fill d’un jutge militar, alcalde Cartagena, governador civil de Terol i Burgos i procurador a Cortes durant el franquisme.
Vincles amb el gran capital
L’any 1994, Vicente Sanz, expresident del PP provincial de València i exsecretari general de RTVV (acusat d’assetjament sexual a periodistes de l’ens valenciana), va assegurar que estava en política “para forrarse”. Més enllà d’allò que diu sobre l’autor, la frase ens il·lustra sobre una de les realitats de l’actual democràcia: el poder polític com a via per a l’enriquiment personal. Açò, que no ha varia massa respecte al franquisme, ha permès l’ascens de noves nissagues valencianes. Així, per mitjà de la política, com també per mitjà d’altres activitats econòmiques –delictives o no- l’alta societat valenciana ha anat renovant-se. Però una de les característiques atemporals de l’oligarquia és que sempre ha existit un punt de trobada entre aquells que volen conservar l’status i aquells que volen consolidar l’ascens: el matrimoni.
A l’actual panorama polític valenciana hi ha alguns enllaços matrimonials que mereixen ser ressenyats. D’entrada, el del president de la generalitat, Albert Fabra, que està casat amb Cristina Fortanent. Crsitina és filla d’Antonio Fortanent, soci fundador d’una important indústria rajolera de Castelló de la Plana (Cerámicas Gómez SA). Un altre cas interessant és el de Pere Agramunt Font de Mora, casat amb una de les hereves de Saéz-Merino, l’antic imperi tèxtil reconvertit (com tants altres negocis familiars) en SICAV.
Aquests són alguns dels exemples que ens demostren com el poder polític i l’econòmic van estretament de la mà (amb major o menor intensitat segons el color polític). Amb l’anomenada transició s’hi van produir algunes interferències, ja que el triomf polític de cert “antifranquisme” va dibuixar una frontera entre ambdós àmbits; però aquest frontera s’ha diluït a mesura que el miratge de la transició s’ha dissolt. El poder polític és ara, com amb el franquisme, un instrument més de l’oligarquia dominant.
