La batalla de Kobane s’allarga des de fa un mes. Els atacs van començar el 15 de setembre i d’acord amb els plans inicials, en primer lloc els llogarrets dels voltants i després el centre de la ciutat haurien d’haver caigut abans del 20 de setembre.
Els oficials estatals turcs també van fer contingències d’acord amb aquest pla i estaven esperant que 400.000 refugiats de Kobane arribessin a Urfa cap el dia 20. D’aquesta manera, Turquia apareixieria com el país que obria els braços a Kobane quan caigués.
Quan aquest pla es va esfondrar, en el replantejament alguns parlaven de la celebració de la festa de l’Eid a les mesquites de Kobane. Alguns estaven tant entusiasmats amb aquest pla que no van ser capaços d’evitar titulars com ‘l’escenari esperat no s’ha arribat a materialitzar’. Va ser aleshores quan Erdogan no es va poder contenir i va mostrar els seus sentiments quan va declarar “Kobane està a punt de caure”. Malgrat tot, Kobane no ha caigut; ha resistit, i encara resisteix. Aquesta resistència és ara la qüestió principal no només per als kurds i l’Orient mitjà, sinó per al món sencer.
Fem una ullada a Kobane amb alguns subtítols:
La situació militar
L’atac de l’ISIS el 15 de setembre a Kobane era un esdeveniment esperat després que aquest ocupés Mossul i bases militars pertanyents a l’exèrcit sirià a Raqqa. Les YPG van fer els preparatius per al mateix dins les seves possibilitats. Quan van començar els atacs, les YPG evacuaren els pobles dels voltants de Kobane. Algunes de les persones van ser dutes a Kobane i la resta a través de la frontera amb Turquia cap a Suruc, al costat dels seus familiars. L’evacuació de desenes de milers de persones va ser una operació reeixida. Les YPG eren conscients de la magnitud de l’atac que s’estava planejant i va prendre aquesta precaució per evitar una massacre.
L’avantatge de l’ISIS en condicions geogràfiques i d’armament superiors va significar que les YPG haguessin d’estrènyer les línies de defensa. En fer això, les YPG van ser capaces de posicionar-se millor. L’última etapa era la guerra urbana i així els preparatius principals es van fer per a això. L’ISIS va creure que es tractava d’una debilitat i pensava que el progrés que havia fet en terreny desert era un èxit per si mateix. Aquesta és la raó per la qual Erdogan, i alguns funcionaris i analistes dels Estats Units van fer l’afirmació que “Kobane estava a punt de caure”.
No obstant això, la veritable batalla amb l’ISIS començava a les afores de la ciutat. L’ISIS disparava morters des de la distància amb l’esperança d’obrir un camí per entrar. Aquesta és la forma en què va ser capaç d’entrar als barris dels afores de la ciutat. Van perdre centenars de combatents com a resultat d’emboscades dels i les combatents de les YPG / YPJ. I durant els últims 4 dies han estat incapaços de fer cap progrés en absolut. Els seus atacs han estat rebutjats. Ara, l’ISIS està intentant utilitzar cotxes bomba contra les posicions de les YPG. Aquests cotxes han estat detectats i destruïts des de la distància. Enmig dels estralls causats per aquestes explosions, combatents ISIS eren capaços de fer uns passos cap endavant. No obstant això, en la guerra urbana, els que coneixen la ciutat es troben en situació d’avantatge; i en l’actual guerra urbana, les YPG han convertit Kobane en el Triangle de les Bermudes de l’ISIS.
Un altre factor que ha canviat el curs de la batalla ha estat la intensificació dels atacs aeris de la coalició . En els últims dies, els atacs han estat molt eficaços. Han colpejat l’armament pesat de l’ISIS, però com que les seves línies de subministrament no han estat atacades de manera efectiva, fins al moment, són capaços de portar reforços. D’acord amb alguns comandants de les YPG, si la coalició hagués dut a terme els atacs aeris amb aquesta intensitat des del principi, l’ISIS no hauria pogut arribar a Kobane. Això vol dir, que la coalició està duent a terme una campanya continguda i gradual.
Les coordenades dels atacs aeris de la coalició estan sent subministrades des de Kobane. No obstant això, cal dir que no totes les coordenades facilitades han estat usades per fer diana. Això es llegeix com a part de la voluntat de la coalició per aparèixer com “els salvadors”. L’ISIS, d’altra banda, està tractant d’escampar-se per tota la ciutat per tal de disminuir l’efectivitat dels atacs aeris. Si els bàndols es difuminen sobre el terreny, els atacs aeris seran més difícils de dur a terme.
Les YPG estan sorprenent a tots dient que no deixaran a l’ISIS viure a Kobane. Diuen “Kobane no és Mossul”. Estem parlant de milers de persones disposades a sacrificar les seves vides per poder viure en la seva terra. Aquesta és la raó per la qual que l’ISIS prengui Kobane és tan impossible com que el Sol no surti demà.
L’aspecte internacional
La resistència Kobane ha obert la porta a importants guanys per als kurds en els terrenys de la premsa, la comunitat internacional i la diplomàcia. Els que mai havien sentit parlar del Kurdistan abans, ara coneixen Kobane. Aquesta resistència ha presentat el Moviment per la Llibertat del Kurdistan i el Moviment d’Alliberament de la Dona al món. També ha obert importants portes diplomàtiques per als representants kurds. S’han pogut reunir a alt nivell amb forces molt importants al món. Aquests guanys consolidaran la posició dels kurds a la regió.
Les relacions intra-kurdes
La resistència Kobane ha consolidat la unitat kurda de la mateixa manera com ho van fer les massacres de Halabja i Sinjar. Ha donat lloc a una sinergia espiritual i política massiva. En aquesta plataforma, primer una delegació KCK va anar a reunir-se amb els partits del Kurdistan del Sud, els partits del sud es van unir entre si i després els partits de Rojava es van unir a ells. Totes les figures polítiques kurds s’han vist obligades a adoptar una línia d’unitat nacional amb la resistència; perquè finalment han entès que els que de no adoptin aquesta línia serien condemnats pel poble kurd.
Les relacions amb Turquia
Mentre que els atacs l’ISIS estaven en curs, Turquia convidà Salih Muslim (President del PYD, partit kurd de Síria) a Turquia. No obstant això, aquesta invitació mai va ser més que una tàctica dilatòria. L’Estat turc va fer promeses com “nosaltres us donem suport en tots els sentits, si cal també atacarem l’ISIS, estigueu tranquils” probablement amb la finalitat d’afeblir la voluntat de resistència a Kobane. Els kurds n’eren conscients, tot i que no tanquen la porta als turcs, però van prendre les seves pròpies precaucions. Actualment, l’Estat turc no està en bones condicions en l’àmbit internacional. Encara més sorprenent ha estat el fet que l’animositat de Turquia cap als kurds i la forma en què dictava les polítiques d’Estat hagin quedat al descobert. La postura de Turquia ha obligat als kurds a re-analitzar la situació. Aquesta nova anàlisi no és només una acció política, sinó que ha arribat als cors i les ments de tots els kurds. “Com seran les relacions turco-kurdes? Per què tota aquesta animositat?” són només algunes de les preguntes que es fan sovint.
Potser Turquia ha de pensar en aquestes preguntes abans que els kurds. Sens dubte, un lloc on es pot aclarir la resposta a aquestes preguntes és la presó de l’illa d’Imrali, on continuen les reunions amb el líder del poble kurd Abdullah Ocalan. La política de Turquia i el maneig de la situació Kobane determinaran el futur de les reunions i el diàleg a Imrali.
En conclusió, ens trobem enmig d’una guerra. A les guerres, els equilibris es poden inclinar de tant en tant. No obstant això, en poc temps, l’ISIS serà esborrat gradualment dels barris de Kobane, i dels pobles dels voltants Kobane. Com a resultat d’aquest procés, podem dir que l’ISIS també serà escombrat dels llogarrets de Tel Abyad, a l’est, Sirrin al sud i Jarablus i Azzaz a l’oest. Aquesta estocada no només determinarà el futur de la regió, sinó també el destí de tots els kurds i el Kurdistan.
Els que han donat suport aquesta lluita per la humanitat sortiran victoriosos; els que s’han posicionat al costat equivocat de la història suposadament sent “imparcials” s’ofegaran amb les forces obscures.
La història s’escriurà així, i serem testimonis d’aquesta història.
*Amed Dicle, periodista kurd
