Els sentits de fer vaga

En 40 anys de democràcia dels rics aquestes terres han viscut 8 vagues generals convocades pels dos sindicats del règim. Cada cop que se n’ha de realitzar una apareixen els mateixos debats a les mateixes tertúlies, els mateixos titulars als mateixos diaris i els mateixos càlculs postjornada vaguista als mateixos canals de televisió.

Al sí d’aquesta avorrida rutina apareix, a l’altra banda, l’alegria quasi infantil dels sindicats que es fan dir alternatius i, fins i tot, combatius, que en veure les dues empreses sindicals convocar la mitificada Vaga General semblen convertir-se, de sobte, en les seves joventuts; autèntics hooligans de la convocatòria que fan els seus eterns rivals en el camp laboral.

Delegats sindicals de totes sigles que no convoquen ni un sol dia de vaga a les seves empreses des de fa anys, malgrat tot el que ens estan robant quant a drets i condicions laborals, perquè “la gent no es vol moure”, de cop i volta, sota la decisió dels dos Popes sindicals espanyols de decretar vaga general, converteixen aquell únic dia en un fi en si mateix, acceptant entre els seus companys i companyes de feina (si és que encara van al seu lloc de treball regularment) que un dia de vaga “no serveix per res, però alguna cosa s’ha de fer”. I d’aquesta manera enfonsen encara més el sentit original de fer vaga.

No és sorprenent, per tant, trobar-te conduint la línea 116 del Barri de La Salut de Transports de Barcelona (TMB) i que una professora d’institut et deixi caure que “les vagues ja no serveixen” com a eina per lluitar contra el robatori armat (per alguna cosa hi ha els Mossos d’esquadra) de l’ensenyament. La ironia rau que, a cop de dur a terme vagues simbòliques que no han comportat cap canvi en les reformes-retallades laborals, les condicions de l’ensenyament o la destrucció de llocs de treball a les empreses, la gran majoria de la classe treballadora i els sindicalistes professionals i molts dels alternatius han arribat a la conclusió que la vaga és una cosa del passat i que s’han d’inventar “coses noves”.

I la realitat, desgraciadament, és tota la contrària. A cada dia que passa és més evident que és la manca de vagues, siguin d’empresa, sectorials o generals, el que està permetent fer als governs de torn l’espoli social més gran en dècades. Ha de ser una monja, la Forcades, qui ho digui clar i en català: “una vaga general indefinida faria canviar les polítiques del govern o faria caure aquest govern”. La vaga continua sent l’eina més important entre els treballadors i treballadores de qualsevol empresa, pública o privada, fins al punt que en els llocs on encara se’n segueixen fent d’una manera regular en defensa o millora de les condicions laborals, la Patronal, sigui pública o privada, o intenta il·legalitzar-la o intenta que tingui un serveis mínims que siguin màxims.

Pel costat dels esclaus del salari, aconseguir tirar endavant una vaga només té sentit de ser si aquesta es fa fins a aconseguir algun dels objectius marcats i no es fa, com amb les vagues generals i algunes vagues sectorials, només com a rebequeria esporàdica.  Una vaga és una inversió de diners, significa perdre jornals de sou i, per tant, els treballadors i treballadores han d’estar segurs que fer-la servirà d’alguna cosa.

Alhora, com que s’ha de fer en aquests termes, cal que els Comitès de vaga organitzin piquets, hi busquin la participació del màxim de companys i companyes i visualitzin a través de propaganda i manifestacions de tot tipus qui és el culpable perquè ells i elles estiguin deixant de fer la seva feina.

Les vagues passives on secundar-la o no només depèn del “compromís” o la “consciència” de cadascun signifiquen deixar que la pressió de la Patronal, el discurs individualista i el consumista hi senyoregin impunement. Per tant, cal exercir pressió per la banda dels treballadors i treballadores amb el discurs col·lectiu, la solidaritat i la defensa del que és nostre.

Les vagues passives, sense piquets, d’un dia o de dos, sense continuïtat fins a aconseguir objectius específics, només serveixen perquè a la propera vaga encara hi hagi menys gent disposada a fer-ne. I d’aquest tipus són les que solen realitzar els sindicats del règim. O així o es realitzen quan ja no hi ha res a fer, com per exemple, quan et volen clavar un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO).

D’aquestes vagues passives en coneixia bastant la professora d’institut, fins al punt que ella mateixa em feia saber quan seria una bona data per fer-ne una de bona, una vaga de veritat: just en les setmanes dels exàmens, d’aquesta manera l’alumnat no podria passar de curs i es crearia una situació de conflicte enorme. Òbviament, el discurs de la “responsabilitat” patronal encara la tenia convençuda.

Quan ja baixava de l’autobús i al consultar-li si li havien tret la paga extra de Nadal, em va contestar afirmativament i al dir-li que a nosaltres ens tornarien aquests diners, però que això ens havia costat aquest any unes 28 jornades de vaga, malgrat la signatura de la pèrdua de la paga i l’esquirolatge dels sindicalistes de la UGT i la posició de “No a la retallada, No a la mobilització” dels sindicalistes de CCOO. Vaig tancar la conversa amb la professora amb un reflexiu “serveix o no serveix la vaga?”.

L’èxit d’una vaga no es mesura amb el nivell de secundament d’aquesta, sinó amb el que al final s’aconsegueix. I  el que s’aconsegueix és el que importa als treballadors i treballadores.  La gent s’apunta a cavall guanyador, només una minoria estem disposats a donar batalla sempre, en qualsevol circumstància i sabent que alguna lluita està perduda abans de començar. D’això a fer-ne una virtut hi ha un camí força llarg.

*Josep Garganté és sindicalista, afiliat de la COS a autobusos de TMB i membre de la CUP de Barcelona