La portada de La Vanguardia de l’1 d’octubre exposava els resultats d’un estudi de Feedback per al diari. Com que generalment el majordom no insulta el seu amo si pretén cobrar a final de mes, és fàcil de deduir que el resultat del sondeig expressa més o menys els desitjos de La Vanguardia. Dic més o menys per què afortunadament els deliris conspiratius de l’enemic han de negociar un dia o altre amb la realitat, i encara que aviat es farà servir la banyera o la bossa al cap per forçar les respostes correctes a les enquestes d’opinió encara no hem passat a aquesta fase de reorganització del capitalisme.
Conèixer els desitjos de La Vanguardia és conèixer els anhels, passions i il·lusions d’un senyor de Barcelona d’uns 70 anys, amb bata, sabatilles i bastó, que mentre acarona el gat posa i treu presidents de la Generalitat i, el que és més greu, del Barça. Atén al nom de Javier Godó Muntañola i és el tercer comte del seu cognom, fill d’un senyor que va patir dolorosament la dictadura franquista per què -ai las!- no tenia rei i després va patir encara més dolorosament entre 1978 i 1987, data de la seva mort, per què ara que ja tenia rei no tenia prou dictadura.
L’estudi en qüestió diu que “Els votants del PSC demanen més acords amb CiU”. Aquests acords permetrien posar el procés polític encetat pel gran farol d’en Mas en mans solvents, és a dir les de CiU i el PSC. Aquests partits han mostrat durant més de trenta anys una gran eficiència a l’hora de mantenir la xusma sudorosa lluny dels afers d’Estat que, com és sabut, són més complexes que la física nuclear i per tant han de ser gestionats per especialistes en la martingala i l’abracadabrisme. Aquesta és l’aposta de La Vanguardia.
És una llàstima que per fer aquestes coses calgui presentar-se a eleccions, rebaixar-se a parlar el poble en el seu llenguatge barroer, saludar senyores de Jaén al mercat de Collblanc i, el que és pitjor, acaronar els seus néts. Mario Monti, per exemple, tot això s’ho ha estalviat, la qual cosa li dóna un aroma aristocràtic que a Eusebio Val, corresponsal de La Vanguardia a Roma, el torna boig. En el mateix número de La Vanguardia signa un article encapçalat pel següent titular: “Monti es torna imprescindible”. En lletra més petita hi ha un sobretitulat que diu: “Creix el consens a Itàlia a favor de la continuïtat”. L’article està ple de tòpics sobre la condició nacional italiana -“caos i imaginació”, els gats de la Ciutat Eterna, etc.-. I, sobretot, és una bona mostra del concepte de la democràcia que tenen el senyor Val i el Comte que el paga per posar només els exemples que vénen al cas. El mini-cop d’Estat pel qual Monti governa Itàlia és qualificat d’“operació magistral pilotada pel vell president de la República, l’excomunista Giorgio Napolitano”. Com que aquesta “operació magistral” es va vendre, molt en la línia de “La doctrina del xoc” de Naomi Klein, com una mesura excepcional davant de moments excepcionals no es pot mantenir Monti en la presidència del govern eternament sense més, car potser algun italià s’adonaria que fa vint anys que no elegeix cap president i diria alguna cosa. És per això que cal justificar la continuïtat amb arguments de grans solidesa tals com: “tot indica que és massa aviat per posar fi a l’experiment. La fragilitat de la conjuntura aconsella continuïtat. I el desprestigi absolut dels partits polítics, corcats per la corrupció, els ha deixat molt febles”. A banda de certs arguments típicament feixistes, d’això es dedueix que la democràcia només serveix per conjuntures robustes, i que davant de la corrupció a seques, s’imposa la corrupció amb majúscules, és a dir, el “mana aquest per què ens dóna la gana”. Ara resulta que Monti ha dit a Nova York que “no es presentarà com a candidat a les eleccions per a la primavera que ve, però acceptaria conti nuar al capdavant del govern si les urnes no donen una majoria nítida a cap partit ni coalició”. Fins ara els governs necessitaven, per constituir-se, una majoria a seques, però ara necessiten “majories nítides”. I d’on sorgeix aquest clam generalitzat per què Monti continuï? Eusebio Val no pot extendre’s més en la llarga llista de suports populars, però dóna algunes mostres: Sergio Marchione, conseller delegat de Fiat, i Luca Cordero di Montemezolo, president de Ferrari que, per cert, és una filial de Fiat. Està clar que amb aquests suports la legitimitat de Monti està fora de tot dubte. Són més o menys el mateix tipus de suports que requeriran les “estructures d’Estat” que el senyor Mas vol pels catalans del Principat. Si no ho evitem, és clar.
){kind=link}