El proper 30 de juny es celebrarà el judici contra Roger Sànchez i Saturnino Mercader. Detinguts a Barcelona el 29 de març de 2012, en plena vaga general, se’ls demanen 6 i 2 anys de presó respectivament. El seu delicte: haver participat a la vaga general i tenir una llarga trajectòria militant. En Roger és militant d’Endavant OSAN i activista social al barri de Sant Andreu. En Saturnino és dirigent de la CGT a TMB, i va ser la cara visible de la lluita pels dos dies de festa setmanal dels conductors d’autobús de Barcelona. L’ACCENT hem parlat amb en Roger Sànchez i Eduardo Cáliz, un dels advocats de la defensa.
La vostra detenció es va produir en el marc d’una vaga general amb més de 100 detencions. De quins delictes se us acusa?
Roger Sànchez: A mi em van detenir el mateix 29M al migdia, tot just en acabar el piquet del matí, convocat pel comitè de vaga sorgit de l’assemblea del 15M ‘Sant Andreu Indignat’, al qual havia participat. En un primer moment, se’m va acusar de realitzar pintades. Vaig passar-me 27 hores a comissaria (entre la de l’Estació del Nord de la Guàrdia Urbana i la de Travessera de Les Corts, dels Mossos d’Esquadra, on m’hi van dur poc abans de la manifestació de la tarda): tot i haver demanat advocat designat des de primera hora, a Les Corts em van dir que, si m’havien detingut per la vaga, la policia tenia ordres que no declarés a comissaria fins l’endemà. Em van deixar anar a les 16 h de la tarda del divendres 30, havent-me negat a declarar a comissaria. No vaig declarar davant la jutgessa fins l’octubre del 2012, allà només em van preguntar per les pintades, que segons de quin import de reparació parléssim no serien delicte sinó faltes.
M’acusen de baixar dues persianes, entenent que això és un atemptat contra el treball
Un any i mig després de la detenció, l’octubre de 2013, ens arriba la nova petició: m’acusen de baixar dues persianes, entenent que això és un atemptat contra el treball, un dret fonamental, així com de resistència a l’autoritat durant la detenció. Hi ha diverses acusacions, la petició màxima de les quals és de 2’5 anys per persiana i 1 any per resistència a l’autoritat: en total, 6 anys de presó, a part d’altres sol·licituds menors. A tot això, l’acusació per les pintades ha passat a ser per faltes, no per delicte.
A en Mercader, en canvi, ni tan sols el van identificar el dia de la vaga general. Ell, com tantes altres persones, va ser present -de casualitat- durant la meva detenció. Un agent de la Guàrdia Urbana el va reconèixer; de ben segur, perquè ell havia estat un dels portaveus de la lluita pels dos dies de descans setmanal dels i les conductores de TMB. Sense que passés res, l’endemà de la vaga va rebre una trucada que li demanava que recollís una denúncia. Aquesta denúncia s’ha acabat convertint en una petició de dos anys de presó per resistència a l’autoritat. El seu delicte? Haver estat cara visible durant una lluita laboral anterior i ser en el lloc incorrecte en el moment inadequat. Persecució de la lluita social, política i sindical en estat pur.
En el vostre procés, qui s’ha personat com a acusació i per quins motius?
Eduardo Cáliz: De moment, i en la data en què contestem [16/06/2015], exerceixen acusació la fiscalia, la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona. Curiosament, cap dels dos supermercats suposadament afectats estan personats com acusació particular. Això demostra, d’una banda, que l’exercici de l’acusació popular respon no a uns perjudicis efectivament causats sinó a una política de repressió, de generació de por cap a la dissidència política, cap als moviments socials, cap a tothom que vulgui plantar cara al sistema. La personació només respon a una finalitat d’assegurar-se una petició de pena elevada d’acord a criteris polítics i d’autoria i no d’acord al dany pretesament causat. Volen condemnar al Roger i al Mercader pel que són, dissidència política, persones compromeses, i no pel que han fet o deixar de fet. L’única manera d’assegurar-se l’aplicació del dret penal de l’enemic és formant part del procés.
Cap dels dos supermercats suposadament afectats estan personats com acusació particular
Quina ha estat l’actitud de la fiscalia en tot el procés?
EC: Hem de tenir en compte que aquest procés havia començat com un simple judici de faltes per unes pintades, i la fiscalia i les diferents acusacions van interposar tota classe de recursos per elevar-ho a la categoria de delicte. Quan van veure que era impossible que unes pintades fossin jutjades com a delicte, tot i que la instrucció estigués acabada, es van treure de la màniga l’acusació d’atemptar contra els drets dels treballadors i van formular acusació per aquest delicte. S’ha de dir que en cap moment al Roger se li ha pres declaració, ni se l’ha informat, ni se li ha donat la possibilitat de defensar-se d’aquest dos delictes contra els drets del treballador. Així, veiem que la fiscalia incompleix les normes procedimentals més bàsiques per tal de formular acusació amb penes de presó molt elevades amb una clara intenció d’intimidar a tot aquell que exerceix el seu legítim dret de vaga i de manifestació.
Quan van veure que era impossible que unes pintades fossin jutjades com a delicte, es van treure de la màniga l’acusació d’atemptar contra els drets dels treballadors
Com heu articulat el moviment de solidaritat al barri?
RS: El dimarts següent a la vaga general, dia en què es reunia l’assemblea del 15M – Sant Andreu Indignat, es va crear ja el Grup de Suport 29M. El grup va néixer amb la finalitat de socialitzar els casos repressius derivats de la vaga, així com fer-ne campanya política, recollida de diners per fer-hi front, etc. Durant setmanes i mesos, vam estar actualitzant el trist llistat repressiu del 29M, tant de Sant Andreu com de fora del poble. A part de la meva detenció i la citació per en Mercader, sabuda just l’endemà, vam haver de patir dues ràtzies repressives en el marc del 29M, que acabarien amb un detingut andreuenc -la de finals d’abril del 2012- i dos detinguts andreuencs -la de finals de maig del 2012, que va acabar amb dos joves de Sants en presó preventiva durant algunes setmanes, en Rubén i n’Andreu-.
Des d’aleshores, el Grup de Suport va treballar recollint adhesions d’entitats, generant material solidari, recordant la repressió que encara ara no s’ha acabat, etc. Un dels exemples més clars és la paella soliària i antirepressiva que des del maig del 2011 fem en el marc de les Festes de Primavera de l’Ateneu Harmonia, punt de trobada d’entitats del poble.
Quan a l’octubre del 2013 vam tenir constància de la nova acusació, ens vam posar les piles per tal de donar-ho a conèixer en el marc de la Festa Major de Sant Andreu, que té lloc a cavall dels mesos de novembre i desembre. Roda de premsa, pregó popular, samarretes, xapes, pancartes a la Festa Major Reivindicativa i les Festes Alternatives, entre altres, van fer que fóssim ben presents i recordant aquella màxima de ‘festa sí, lluita també’.
En els darrers mesos, les peticions fiscals contra els activistes socials represaliats han estat molt elevades, com si fossin dissenyades per a assajar l’entrada a presó dels activistes a modus de globus sonda. Com creieu que cal respondre a aquesta conjuntura?
RS: Ens trobem en una fase de ‘feixisme de manual’, entenent el feixisme com la sortida que té el capitalisme en situacions de crisi. Major explotació i repressió de la classe treballadora i especialment contra aquells elements més dèbils o més combatius. D’aquí tota la criminalització i brutalitat contra la població migrada, a través de CIE’s, redades, expulsions ‘en calent’, per citar alguns exemples. I també podríem parlar de les mesures que reforcen l’opressió i explotació de les dones treballadores, la baula més agredida en el sistema patriarco-capitalista.
També, com dius, cap als elements més conscients de la classe treballadora. Aquesta entrevista la fem amb la ràbia de saber que han tornat a empresonar l’Alfon, un joves de Vallecas víctima d’un muntatge policíac durant la vaga del 14N del mateix 2012. N’Alfon ja va estar en presó preventiva aleshores durant gairebé dos mesos, i fins el novembre de 2014 no va ser jutjat. En sortir-ne, la seva mare em va dir que tenia clar que allò havia estat un judici polític, que no tenien proves per condemnar-lo. El gener d’enguany el van condemnar i després d’un recurs desestimat l’han tornat a segrestar.
El seu delicte, com el de moltes altres lluitadores, és el de plantar cara al capitalisme i a les desigualtats que genera per funcionar. I les vaguistes estem sent un dels principals caps de turc, a qui ens fan pagar presó per suposats delictes que, en un altre context, no ho serien pas: de fet, tot plegat s’emmarca en la criminalització de la vaga. Després d’haver eliminat efectivament el dret al treball digne o, fins i tot, el dret al treball (milions d’aturades estructurals ho corroboren), ara volen eliminar el dret a vaga. Podem citar els casos del Carlos y la Carmen, a Granada (Andalucía), o de l’Urtzi i el Telle, a Bilbo (Euskal Herria): han entrat a presó acusats de pintades, o d’haver participat a un piquet. Això clama al cel, és la bogeria repressiva portada a l’extrem.
En el nostre cas, la situació és la mateixa: nosaltres defugim dir qui va baixar les persianes o qui va fer les pintades, perquè és obvi que en un piquet informatiu de vaga general i social es baixaran persianes i es faran pintades, com a mínim. No oblidem que la vaga és un mecanisme de coerció, de pressió, mitjançant el qual la classe treballadora intenta revertir, per un dia (o els que duri la vaga), la pressió, coerció i i submissió a què es troba sotmesa a diari per part de l’empresari explotador. Nosaltres denunciem que és d’un cinisme aberrant que se’ns acusi d’atemptat contra el dret al treball, quan les vagues es fan per poder treballar en millors condicions. Sabem que amb aquesta excusa el que volen és atacar el dret a vaga, i eliminar-lo, ara que, com he dit, ja han eliminat gairebé totalment la possibilitat d’una feina digna.
És d’un cinisme aberrant que se’ns acusi d’atemptat contra el dret al treball, quan les vagues es fan per poder treballar en millors condicions
Ens volen desarmar, i ho estan fent a una velocitat accelerada. Ara que no existeixen grups armats d’autodefensa obrera, ara que existeix un mantra totalitari contra una fantasmagòrica ‘violència’ (on s’hi inclouen pintades i persianes baixades, però no desnonaments, provocar suïcidis o deixar famílies senceres en la misèria), l’Estat capitalista, màxim garant que l’explotació del capital contra el treball pugui funcionar augmentant cada cop més beneficis, ens ataca i retalla fins els drets més naïfs de protesta i resposta, criminalitzant la més mínima dissidència de l’ordre establert, fins i tot si només es tracta de paraules en el món virtual.
Cal recordar el paper clau que ha tingut el govern de CiU en tot això. Felip Puig ha actuat, tant des de la conselleria d’interior com des de la d’empresa, com un autèntic braç armat de la patronal. La web de delació amb fotografies de vaguistes que va posar en marxa el seu departament mostra fins on volen arribar en la criminalització de la protesta. I no és un cas aïllat d’un conseller que va per lliure; la seva actuació és un encàrrec i compta amb el ple suport de la presidència de la Generalitat. Si no fos així, no s’entendria com Felip Puig segueix ocupant un lloc de poder.
La resposta no pot ser en cap cas arronsar-se o afluixar, ben al contrari. Hem de seguir lluitant i anar-nos apoderant cada cop més, prenent més eines i més armes per fer front a la misèria a la que ens condemnen. I ha de ser una lluita a tots els nivells, per tots els mitjans: cal combatre l’explotació i la repressió des del nivell més material fins al més discursiu, en la batalla d’idees.
La vaga general de 2012 va desbordar els sindicats oficials i va demostrar la combativitat d’unes classes populars emprenyades. Tres anys després, quin pòsit queda d’aquell moment?
RS: Ens queda la solidaritat de classe, més pràctica i activa. Ens queda la lluita dels falsos autònoms, contrates i subcontrates de Telefónica-Movistar, que ha aconseguit enganxar amb els moviments socials i anticapitalistes, i on l’Esquerra Independentista ens hi hem bolcat de ple. Aquesta lluita, la de Movistar, així com les vagues generals del 29S de 2010, del 29M i el 14N del 2012, enllaçades pel 15M i l’Aturem el Parlament del del 15 del 2011, fan palès allò que dèiem fa anys: soles no podem.
S’han anat territoritalitzant les lluites, hem anat treballant cap a un sindicalisme de barri, de territori, que trenca amb l’epicentre de l’espai productiu (la fàbrica n’és l’exemple per excel·lència) i l’hem centrat en aquell espai on podem crear la xarxa de suport mutu, l’autoorganització popular que treballi per objectius de lluita per damunt de sigles concretes. A Sabadell ho han llegit bé, i han impulsat Resposta Solidària. A Barcelona, la COS està apostant per aquesta feina de formigueta arrelada al territori en els casos de McDonald’s la Maquinista i Cinesa Heron City.
Ens queda encara molta feina per fer, però com a mínim comencem a entreveure una mica la línia a seguir
Ens queda encara molta feina per fer, però com a mínim comencem a entreveure una mica la línia a seguir. I això no ve d’ahir, ve de molt enrere. Que pugui citar de memòria, ens podríem remuntar a la Xarxa contra els tancaments d’empreses i la precarietat, que el 2004 va fer unes jornades on es va començar a veure aquesta necessitat d’enllaçar el territori amb la lluita laboral. La lluita pels dos dies de descans setmanal per als i les conductores de TMB, els anys 2008 i 2009, va ser, potser, un dels moments en què més va eclosionar aquesta ‘nova’ lluita sindical territorial: hi ha un col·lectiu de gent que vol lluitar i, superant sigles si hi són, hi ha un objectiu comú que fa que tot de solidàries s’activin i prenguin part protagònica en una lluita que es fan seva des de la consciència de classe més combativa i tendra.
