En el país on qui truca a la porta de matinada mai és el repartidor de llet, comencem a acostumar-nos a ser víctimes d’operacions d’Estat contra els moviments polítics. Perquè quan darrere d’una detenció hi ha un jutge de l’Audiència Nacional, hi ha una brigada d’informació com la de la Guàrdia Civil, hi ha tots els mitjans i els polítics del Govern –així com de l’oposició- actuant a l’uníson, com li hem de dir sinó?
La llista és llarga i potser repassar-la és feixuc, però en el país del cap paper a terra i de la independència de la llei a la llei, podem estar segurs que moltes baixen ara de la figuera i no tenen per què saber que abans que els set detinguts dels CDR del passat 23 de setembre, han estat moltes les operacions d’Estat per intentar fer descavalcar moviments polítics revolucionaris.
Partint de la base que tot allò anterior al 1977 assumim que és de per si fruit d’un estat dictatorial, podem posar llavors el comptador a zero amb el cas Scala. La sala de festes barcelonina va ser cremada el gener de 1978. De resultes de l’incendi moririen quatre treballadors. Un incendi atribuït inicialment a la CNT, però que el pas del temps ha demostrat que van ser les clavegueres de l’Estat les encarregades de l’atemptat.
Al llarg de la història contemporània, l’Estat ha tingut sempre per objecte destruir alternatives i protegir a aquells que les combaten. Siguin funcionaris uniformats o civils de les trames ultres. És aquí on cal inscriure l’episodi de l’assassinat del Pedro Álvarez a mans d’un policia nacional l’any 1992, o com ha tractat l’Estat la violència ultra a casa nostra. La batalla de València, de darreries dels anys 70 amb l’assassinat del Miquel Grau, fins a les agressions de les mobilitzacions com la del 9 d’octubre del 2017 són dècades d’impunitat, víctimes de segona, silenci mediàtic, inhibició policial i judicis farsa, com el que va absoldre els feixistes de l’operació Pànzer, malgrat trobar-los un arsenal militar a les seves mans. Aquestes també són operacions d’Estat per encobrir qui defensa els principios fundacionales del movimiento nacional.
Però quan malgrat la impunitat ultra, la gent s’organitza, cal activar l’estratègia de la confusió, la criminalització i carregar-se quatre caps de turc, per atemorir les que s’entesten a lluitar.
Fa pocs dies en @guifos –a qui he de seguir sí o sí- ens recordava el cas d’ARC, unes sigles inventades en un despatx per justificar les detencions de quatre militants vallesans a la darreria dels anys 90. Quatre joves Vallesans van ser detinguts per la Policia Nacional espanyola en aplicació de la Llei antiterrorista, acusats de sabotatges a ETT i caixers, que membres del mateix cos policial havien dut a terme.
Eren anys on la connexió basca sempre apareixia als titulars. Que si tal havia anat a entrenar-se amb els de Jarrai; dotzes d’octubre en què autobusos de bascos baixaven cap a Barcelona, segons els titulars de diaris però que curiosament mai arribaven a destí; un nivell d’intoxicació similar al d’avui, però afegint-hi, a part de la caverna, els mitjans catalans que sense cap mena de criteri s’afegien a la bacanal. El cas dels 3 de Gràcia, la Núria Pòrtules i el cas Dixan, són fills literaris d’aquells mateixos despatxos, on independentistes i llibertaris o migrats sempre eren terroristes sense bombes, armats amb llibretes blaves, sabó o cartells, allò que avui en dia en diuen precursors d’explosius. Anys en què un nen de 14 anys va mobilitzar dotzenes de policies per combatre el suposat Exèrcit de Fènix, que havia de fer canviar la política lingüística de les multinacionals espanyoles a casa nostra.
Vivim temps on cantar i expressar-se públicament et pot portar a l’Audiència Nacional i a la presó. Sigui per un suposat grup terrorista vegà (cas Nahuel, any i mig de presó) o per cantar-li les veritats a la corona, com en Valtonyc, Hasel i companyia. Moments on la polarització política i mediàtica de mira estreta ens vol fer creure que els incendiaris de les Guarimbes Veneçolanes i els militaritzats escamots de Hong Kong són flors i violes, mentre que, a casa nostra, no condemnar un sabotatge que no s’ha dut a terme, amb explosius que mai han existit, per part d’una organització inexistent és motiu d’il·legalització d’entitats, de partits i si cal d’un Govern. Perquè a les operacions d’estat, la veritat els és sobrer. És aquí on cal inscriure la ràtzia dels CDR del passat 23S: el de menys és qui té la veritat, perquè ells ja tenen els jutges, mitjans i policies encarregats de fer quadrar un relat. Ho saben fer a la perfecció, perquè porten tota la vida fent-ho. I a nosaltres ens queda resistir a les seves operacions Judes i cagar-nos en elles.
