En Jordi Martínez de Foix i Llorenç, andreuenc, va morir el 14 d’octubre de 1978 mentre manipulava explosius per fer una acció commemorativa, l’endemà, aniversari de l’afusellament del President Companys. Al pis franc on va morir, a Nou Barris, hi van trobar uns materials que no es corresponien amb el tipus d’explosiu, circumstància que ha fet pensar sempre en una infiltració policíaca dins el seu cercle d’afinitat.
El passat 19 d’octubre, l’Assemblea de Sant Andreu-Nou Barris d’Endavant va organitzar el ja tradicional homenatge a en Jordi, “comunista i patriota català mort en combat”; l’acte té lloc cada any des del 2005. Precisament, les intervencions de la família, que sempre participa de l’acte, van en la línia de denunciar el cas d’en Jordi com el d’un “crim d’Estat”, ja que mai s’ha investigat la seva mort. Amb l’arribada de la ‘democràcia’ i els canvis de govern a la Generalitat, la família havia confiat en un esclariment del cas.
Aquesta desampar i aquesta amnèsia cap a una part de la memòria democràtica del nostre país ha fet més necessari que mai l’homenatge popular que la família ret cada any al Jordi. Aquest homenatge és tot visitant el Fossar de la Pedrera, a Montjuïc, aprofitant la memòria del president Companys. A més, cada 14 d’octubre publiquen una esquela recordatori al diari, on també convoquen a l’acte d’Endavant.
En aquest sentit, l’acte polític esdevé l’evidència més clara que la lluita d’en Jordi no només era necessària aleshores, sinó que segueix sent ben vigent a dia d’avui. El fet que enguany l’acte d’homenatge coincidís amb la presentació de l’organització juvenil Arran a Sant Andreu, va fer palès que “Arran recull el testimoni d’un jove combatiu com en Jordi”, que va morir als 21 anys.
Amb una crida a l’organització popular de la classe treballadora catalana, Endavant va convidar a lluitar “amb tots els mitjans que es considerin legítims” tant el 14 com el 25 de novembre. “Aquestes dates, la vaga general i les eleccions, no són fins sinó eines que ens han de servir per organitzar-nos i acumular forces”, remarcant la necessitat d’una praxis anticapitalista i de Països Catalans.
Les referències internacionals a la victòria de la Veneçuela bolivariana i a l’escenari de Xile, “on l’Estat només existeix per reprimir i obrir mercat, sense cap mena de prestació o servei social”, van posar punt final al parlament. Per concloure, dues gralles van interpretar La Muixeranga i els Segadors; el públic, una cinquantena llarga de persones, els va cantar dempeus i amb el puny alçat.