[bar group="860×106"]

Emprenedors i ‘gilipolles’

La infiltració d’elements comunistes en tots els intersticis i raconets de la tupida xarxa del poder avança “amb sense aturador”, que diria en Clos. Només així s’explica que el dolent de la colla del Club Super 3, que s’anomena Senyor Pla, sigui empresari. Corre la brama que, farts de la constant humiliació, un grup d’empresaris va cridar l’atenció a TV3 pel fet. Afortunadament no estan sols. La firma valenta de Xavier Bosch resisteix ara i sempre a la marea roja des de les pàgines de l’Ara i recorda allò que ningú no gosa dir: “Posar bastons a les rodes als empresaris, com s’està fent des de tants àmbits, és penalitzar la il·lusió, estancar la productivitat, impedir la reactivació, condemnar el cercle econòmic i conduir el país al penya-segat. Però és tan agraït alimentar el clixé…” (Xavier Bosch, “Uh, oh, no tinc por”, Ara, 4 de novembre). Només cal veure el rostre de les masses proletàries al metro, de set a vuit del matí, per comprendre que la il·lusió no és patrimoni dels treballadors. Com tampoc la productivitat, car com és sabut de tots, els empresaris s’ho fan tots solets i després entreguen el que els sobra, en donació, a un estol de perdularis desagraïts anomenats empleats, assalariats, etc. I és aquest desagraïment, aquesta manca de consideració el que condueix el país pel penya-segat. Després d’anys de creixement imparable dels beneficis empresarials i congelació polar dels salaris, de descapitalització de l’Estat a conseqüència de la pressió fiscal com més va més baixa sobre les rendes del capital i reducció de la capacitat de consum dels treballadors, quan la festa s’ha acabat per què la mamella ja no dóna, el que cal és rentar les botes i fer un massatge als peus adolorits del Senyor Pla, que torna de festa.

Diu molt clarament el manual de contrainsurgència que estudien els periodistes a primer de carrera que encara que l’adversari estigui escanyat o submergit sota l’aigua, cal dir repetidament que el seu domini és aclaparador, i convertir així el vell ofici de llepar sempre el cul més lluent en un acte d’heroïsme. Així, malgrat que sigui “tan agraït alimentar el clixé” no he llegit encara a cap mitjà que el que no es pot fer, en un context de baixa productivitat, és “posar bastons a les rodes” dels que produeixen, que en un context de subconsum no es pot “posar bastons a les rodes” del gruix dels consumidors i que, per tant, el que cal fer és apujar-nos els salaris tots plegats. En canvi, sense anar més lluny, al matiex número de l’Ara s’hi pot llegir: “El mercat laboral espanyol i català no funciona. Sembla una evidència, si es comparen els percentatges d’atur d’Espanya i la resta d’estats de l’entorn europeu (…) els canvis en els convenis laborals, la negociació empresa per empresa, hauria de ser una de les prioritats del pròxim govern” (Manel Manchón,“Replegament laboral”, Ara, 4 de novembre). No es pot dir que el senyor Manchón, que per cert no és un que passava per allà si no el subdirector d’economia del mitjà, es dediqui a “posar bastons a les rodes” dels empresaris. Més aviat sembla que cobri un sobresou de Foment del Treball. En el mateix número se’ns informa que Alfred Bosch, el d’ERC, vol que “l’emprenedoria sigui la via catalana per sortir de la crisi”. I ja sabem que els emprenedors són un dels eufemismes postmoderns per referir-se als empresaris. En canvi, per treballar quaranta hores per mil euros i amb això portar fills al món, pagar la mútua i els llibres de text, el cotxe i la benzina no cal ser emprenedor, n’hi ha prou amb ser gilipolles.


[bar group="860×106"]