Darrerament el conjunt de l’esquerra catalana, i aquí serem generosos, està immersa en un debat públic sobre les diferents conteses electorals. Com hem d’anar a les eleccions autonòmiques, a vegades imaginant que aquestes esdevenen plebiscitàries o constituents. O la participació en les eleccions municipals, segons ens diuen amb dues perspectives: governar o fer de «follet rondinaire».
Crec que si l’esquerra planteja una actitud de derrota envers la lluita de classes, només pot perdre davant del que a les alçades del partit és un joc on ens juguem gran part de les nostres condicions de vida actuals i la perspectiva de viure dignament.
Ara bé, sovint, les perspectives curtplacistes es plantegen com més realistes, d’incidència més immediata, i que poden solucionar els problemes reals de la gent. I des d’aquestes perspectives curtplacistes s’acusa d’ideologització a les opcions que plantegen les problemàtiques en termes científics. S’intenta generar una imatge de confrontació on als segons ens pot la ideologia per sobre dels «problemes reals de la gent». Això també és una visió esbiaixada, ja que el problema no és tàctic sinó un problema d’anàlisi estratègica: la concepció neutral del camp de joc.
En primer lloc, només es veu la perspectiva de victòria dins dels termes electorals-parlamentaris, quan cap experiència històrica avala aquesta com una solució reeixida. Això ve donat per concebre l’estat i la democràcia com un espai agonístic neutral, on es poden confrontar diverses forces i la que aconsegueixi convèncer més electors aconseguirà els seus objectius a partir de governar i aplicar una sèrie de mesures. Això és un autoengany, ja que dins del sistema democràtic liberal ni les pròpies forces polítiques del règim no aconsegueixen legislar i portar a la pràctica aquelles polítiques públiques que volen. Ja que ni l’estat ni la democràcia són un camp neutral, sinó que són una sèrie d’organismes, institucions i un infinit de legislacions fetes única i exclusivament amb l’objectiu de perpetuació del sistema d’explotació.
En segon lloc es concep la confrontació extraparlamentària com a complementaria o subjugada a la participació institucional. Això és un error polític de llarg abast ja que només la combinació correcta de les diferents formes de lluita i de les diferents formes organitzatives dels sectors socials en lluita podrà dotar-nos d’una estratègia de victòria.
Cal anar poc a poc per fer això? No sempre. Hi ha conjuntures que permeten sumar ràpidament amplis sectors a la lluita, però sempre cal una concepció revolucionaria i no estètica de la política. Cal organitzar i seguir organitzant en diferents graus de consciència, dotar d’una perspectiva estratègica, conscienciar a més sectors, amb una línia política de gran calat, amb pensament fort i sense il·lusions ni miratges polítics. Només es pot fer una política emancipadora des de pràctiques conscienciadores i organitzades.
Aquests plantejaments expressats són víctimes de la penetració del pensament liberal i postmodern dins l’esquerra, que han portat a la compartimentació de les lluites, a l’horitzó electoral com l’única oportunitat d’incidència i a l’adopció d’una nova ideologia d’esquerres, com a falsa consciència necessària per a poder aguantar en aquesta misèria de vida.
Pensar que juguem el partit en un camp neutral, amb un àrbitre imparcial i amb la plantilla en plena forma és un error. Acceptem la realitat i preparem-nos per jugar un partit al seu camp, amb l’àrbitre comprat i amb la meitat de la plantilla lesionada. Si no ho fem així ens estem fent un flac favor.
Simón Vázquez és militant d’Endavant OSAN.
