Aquests dies es debat en nombrosos col·lectius i candidatures del voltant de Barcelona el Pla Territorial Metropolità de Barcelona (PTMB). Per bé o per mal, l’esmentat Pla obliga a fer reflexions globals sobre el territori, la seva ordenació i el seu ús. El Pla, criatura genuïnament socialista, és inequívoc en aquest sentit: el territori -com la població- està al servei de l’expansió d’un model de creixement econòmic basat en el Principat com a base logística i corredor de mercaderies entre Espanya i França (o entre Àfrica/Sud d’Europa i Europa Central, com preferiu); i Barcelona com a marca comercial, operador de mercaderies i centre de negocis.
Amb l’epicentre del creixement basat en l’aeroport del Prat i el Port de Barcelona, el Pla està basat, en definitiva, en la conversió de les comarques que engloba (Vallesos, l’Alt Penedès, el Garraf, el Baix Llobregat, el Maresme i el Barcelonès) en l’extensió natural del projecte empresarial de Barcelona SA. Una capital, aquesta darrera, en esquizofrènica competició internacional per a la captació d’inversions i negocis, patologia aguda d’aquests temps de globalització capitalista. Competició que obliga a tensionar el territori del seu voltant -essent “el seu voltant” cada vegada més ampli- per redibuixar-lo a favor d’unes infraestructures i d’un model econòmic subsidiari de la capital.
Aquest procés d’expansió concèntrica de Barcelona no és nou, però amb el Pla s’estableix per primera vegada un document que el planifica a llarg termini (fins el 2026). És un Pla que no parla d’equipaments (hospitals, escoles, etc) ni parla de com es finançaran les nombroses infraestructures previstes (carreteres, trens d’alta velocitat). Tampoc entra a valorar la generació de residus i el seu tractament, ni tampoc parla de com s’abastirà energèticament tal concentració humana de població i activitat econòmica. No preveu tampoc l’aigua que serà necessària. I basant-se en estimacions fetes en els anys abans de la crisi, planifica urbanitzar de manera continuada per encabir quasi un milió més de persones en aquestes set comarques.
El Pla, en definitiva, ens tradueix al paper els actuals i els futurs conflictes territorials que haurem d’afrontar aquestes comarques. Noves incineradores (com la proposada a Vallcarca, al Garraf), noves infraestructures viaries (quart cinturó, desdoblaments), línies d’alta tensió com la MAT, noves vies ferroviàries (Tren Orbital, TAV per passatgers i TAV per mercaderies Barcelona – Estat francès), nous centres logístics (CIM a Banyeres del Penedès, CIM Martorell) o ampliació dels existents (Zona Franca), “mini” transvasaments, creixement urbanístic accelerat (les àrees residencials estratègiques i més), etc.
A Vilanova i la Geltrú, en concret, el Pla supera la idea de la Vilanova dels 100.000 habitants del Pla General local per començar a dibuixar la Vilanova dels 200.000 (Vilanova en té 65.000!) I previsions similars s’adjudiquen als diferents centres urbans d’interès convertits ara en nodes d’una xarxa metropolitana multinodal: Mataró, Martorell, Granollers, Sabadell, Terrassa, Vilafranca, Vilanova i la Geltrú… L’anomenada “segona corona metropolitana” -que també inclouria Igualada i Manresa, tot i que la seva planificació territorial pertoca al Pla Director de les comarques centrals- entra de ple en un procés de profunda reconfiguració.
La segona corona metropolitana ha estat des de fa anys i continuarà sent els propers quinze o vint anys escenari d’un dels principals conflictes que genera el model de desenvolupament econòmic actual: el territori. És un conflicte que fa anys que va començar amb força en aquestes àrees i que s’ha fet sentir en les nombroses campanyes i protestes de la població d’aquesta segona corona metropolitana contra les agressions al territori, l’especulació i el creixement urbanístic. Segurament, a més, no és del tot aliè el conflicte pel territori al creixement de les Candidatures d’Unitat Popular de les darreres eleccions municipals en alguns dels punts més calents d’aquest model de desenvolupament: Mataró, Vilafranca del Penedès, Molins de Rei, Vilanova i la Geltrú, Manresa. Com tampoc deu ser del tot casual el creixement de les candidatures de la corona que ve immediatament després de la segona corona: Valls, Berga, Vic.
És important tenir present el conflicte que hi ha i el que vindrà, tant per les CUP que ja tenen representació, com per les que s’estan preparant per tenir-ne. Sabadell, Sitges, el Vendrell, Martorell, etc. Com també és important un dels principis rectors del Pla Territorial, que és el de concentració urbana i xarxa multinodal, que a la pràctica significa que es delimita força estrictament el creixement dels assentaments urbans petits (pobles i viles), en benefici d’un creixement exponencial (i, per tant, d’una major tensió territorial) als futurs nodes d’aquesta xarxa metropolitana que són, grosso modo, les capitals de comarca d’aquesta regió.
La crisi econòmica sobrevinguda els darrers dos anys és també un element que intervindrà amb força en aquest conflicte. D’una banda desmunta bona part de les previsions de creixement previstes al Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Però de l’altra, situa la reconversió del territori en economia subsidiària (serveis de baixa qualitat) de la capital en una posició avantatjosa. El desmantellament de bona part dels sectors econòmics secundaris d’aquestes capitals de comarca (desmantellament de la indústria tèxtil -Igualada-, de la indústria automobolística -Vilanova i la Geltrú-, etc.) minen les capacitats de resistència de la població al territori enfront un model de creixement que depreda el territori i dinamita les societats afectades (en tant que deixen de ser viles, per ser part integrant i desnaturalitzada de la metròpoli).
Cal, doncs, ser conscients de l’escenari de conflicte que ens ve al damunt. I cal, en conseqüència, treballar el discurs i la capacitat de generar resistències i alternatives des d’aquests territoris al model de desenvolupament econòmic previst al Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Cal apostar per una lectura aplicada de les propostes del decreixement, de la territorialització de l’economia (de la producció i de la distribució de béns de consum), de la generació i tractament de residus i del consum i producció energètiques. Entre d’altres.
Penso que, en bona part, l’èxit de les Candidatures d’Unitat Popular en aquests nuclis dependrà de la nostra capacitat de ser útils a les necessitats de bona part de la població pel que fa a la defensa del territori i de models econòmics sostenibles. A la base, és un combat que hem de lliurar a la globalització capitalista, a la deslocalització, a la submissió del territori i la seva gent a models econòmics depredadors de terra i de treball. I el repte és que, ara com ara, si les correlacions de força no canvien i s’alternen els partits del govern, aquest és un combat la responsabilitat del qual recau, en bona part -no exclusiva-, en nosaltres.
* Quim Arrufat és regidor de la CUP de Vilanova