«En l’aplicació del dret d’excepció, no hi ha diferència entre els estats democràtics i els autoritaris»

Daniel Escribano entrevista a Benet Salellas

Experimentat advocat de processats polítics catalans i diputat de la CUP-CC durant l’XI legislatura del Parlament de Catalunya (2015-2017), actualment defensa Jordi Cuixart i Anna Gabriel en la macrocausa 20907/2017, contra l’independentisme català. Hi conversem, amb motiu de la publicació del llibre Jo acuso. La defensa en judicis polítics (Lleida: Pagès, 2018).

Al llibre (p. 37) dius que, «en els judicis polítics, tal com els hem viscut, no acostuma a presentar-se l’acusació en la seva naturalesa política última».

Jo penso que això té a veure amb un problema de cultura jurídica i política de les institucions de l’Estat espanyol, en el sentit que no hi ha un debat sobre el delicte polític. Des del moment que les mateixes institucions no analitzen si hi ha risc de construir acusacions a partir de delictes polítics, com que aquest debat no existeix, aleshores ningú no mira cap endins i hi ha molta desinhibició de la Fiscalia a l’hora de formular les acusacions.

Els convenis d’extradició acostumen a descartar els delictes polítics, però les legislacions dels estats defineixen el concepte de delicte polític?

Una primera definició conceptual del delicte polític seria el delicte que no es construeix tant pel fet que s’hagi afectat un bé jurídic important com perquè l’estat l’utilitza per a desactivar o eliminar el seu adversari polític. No hi ha una taxació ni llistes de tipus penals constitutius de delicte polític, sinó la idea genèrica que allò que no seria delicte arreu pot ser un delicte polític. Però, normalment, les definicions són negatives, en el sentit de dir «no es considerarà delicte polític el delicte de terrorisme», per exemple. Això sí que és un lloc comú de la legislació comparada. Tenim un sistema penal que penso que no sap separar degudament el que és política del que és dret i que, per tant, deixa que la política contamini el dret i acabi provocant situacions de delictes polítics. Ni la llei ni els operadors jurídics (jutges i fiscals) no són conscients d’aquest risc i, per tant, tot i que el gruix de procediments que hi ha als nostres jutjats no són polítics, quan n’hi ha un, tampoc no hi ha capacitat per a detectar-lo i aïllar-lo.

Tanmateix, la llei espanyola de 15 de febrer de 1873 qualifica de delictes polítics, entre d’altres, els delictes de «traïció», els que «comprometen la pau o la independència de l’Estat», els contraris al «dret de gents», els delictes de «lesa majestat, contra les Corts, el Consell de Ministres i la forma de govern», els «comesos en l’exercici dels drets individuals garantits per la Constitució», els «relatius al lliure exercici dels cultes», els de «rebel·lió», «sedició», «resistència i desobediència» i els «desacataments, insults, injúries i amenaces a l’autoritat», quan el motiu sigui polític, i els comesos mitjançant la premsa.

Són delictes polítics perquè es valora com una de les qüestions a l’hora de construir el judici quina és la ideologia o la perspectiva política que té l’encausat o encausada en aquell procediment, adés perquè es busca l’excusa d’un delicte comú que s’ha comès amb finalitats polítiques (aquí tindríem tot el que històricament serien els delictes més vinculats al terrorisme o a la lluita més de carrer), adés perquè, directament, l’acusació es basa en el fet de pertànyer a una organització política determinada. Per tant, l’element subjectiu (com en diem tècnicament en dret penal, és a dir, la la finalitat política del subjecte) esdevé un dels elements que configuren el delicte i, en conseqüència, la policia, quan investiga, el fiscal, quan acusa, i el jutge, quan condemna, han de fer referència al fet que aquella persona és independentista, o és comunista, o l’ha d’adscriure a algun element dels que consideren de risc per a la lluita política de l’estat.

El ministre de Justícia de Franco entre 1951 i 1965, Antonio Iturmendi, en resposta a un informe de la Comissió Internacional de Juristes sobre l’Estat espanyol, qualificà Espanya d’«estat de dret» i negà que hi hagués «presos polítics». Així, doncs, en contra del que pretenen els indocumentats apologistes del règim espanyol actual, l’anàlisi històrica del dret penal espanyol mostra que la Primera República reconegué l’existència de delictes polítics ―i fins i tot especificà quins tipus penals n’eren constitutius―, mentre que la dictadura franquista apel·là al suat eslògan tecnocràtic negacionista. Jacques Vergès, l’advocat d’independentistes algerians del qual reprens la tesi central, apunta que la reducció dels processos polítics a «termes del dret comú» és «la manera més mandrosa d’expressar desacord polític».

(Riu.) Això és cert. Ho hem vist ara amb el debat de si tenim o no presos polítics, com a exemple, com a símptoma, però el que és evident és que la voluntat de negar el caràcter polític d’aquests processos judicials forma part del mateix engranatge repressiu i el fet de plantejar que es tracta de delinqüència comuna i que, per tant, hi ha una certa normalitat és intentar amagar l’excepcionalitat que hi ha al darrere d’aquestes acusacions.

Al pròleg del llibre, l’advocat penalista suís Olivier Peter apunta (p. 13) que «un judici polític és sempre una decisió de l’estat, que escull utilitzar el dret penal» per a perseguir els seus adversaris polítics.

Salellas defensa Anna Gabriel i Jordi Cuixart

És que, tot i que hi ha alguns mecanismes perquè la ciutadania iniciï accions penals, com ara les acusacions populars, si entenem el judici polític com una lògica del poder establert, del poder constituït, per a defensar-se, veiem que, normalment, és la mateixa Fiscalia qui insta els judicis polítics i qui, des de bon principi, marca els termes, actors i tempos amb què s’hauran de produir.

Al llibre (p. 25), recordes que el delicte de rebel·lió fou el fonament jurídic de les condemnes dictades pels tribunals franquistes de la Guerra Civil espanyola i la postguerra immediata. Actualment, tant la Fiscalia de l’Audiència Nacional (AN) com la del Tribunal Suprem (TS) també consideren que l’exercici d’activitats no violentes pot ésser constitutiu de rebel·lió…

El fet que la Fiscalia acusi per un delicte de rebel·lió, quan aquesta etiqueta és la que va portar a l’execució de desenes de milers de ciutadans per qüestions de depuració política durant els primers anys del franquisme, i que ho faci sense gens de rubor, demostra que, a l’Estat espanyol, no hi ha hagut cap revisió del passat propi. Si n’hi hagués hagut, a ningú no se li acudiria utilitzar aquesta terminologia. En el cas concret de la macrocausa contra l’independentisme que hi haurà ara al TS, la Fiscalia utilitza el lema No passaran! com a element incriminador. Més enllà de l’absurditat que significa que s’utilitzi un discurs polític per a incriminar algú, el fet que s’utilitzi el lema No passaran!, que la Fiscalia encara avui no sàpiga quin era el bàndol democràtic i quin, el bàndol autoritari de la Guerra Civil espanyola ens demostra que aquest problema de memòria històrica és molt profund. Em preocupa que, al llarg de la història, aquests episodis es repeteixin de manera crònica. Que cada vegada que hi ha hagut algú que ha fet una aposta democràtica i el règim s’ha vist en perill, s’hagi respost amb els mateixos instruments, apel·lant a una suposada violència, a un suposat «alçament violent», que no s’ha produït ara i que tampoc no es va produir el 18 de juliol de 1936, perquè, precisament, els que van ser condemnats i executats per rebel·lió havien sortit a defensar l’ordre democràtic contra aquells que sí que s’havien alçat violentament.

Assenyales que una de les raons de la supervivència dels processos polítics a Espanya és «una cultura jurídica heretada del segle xix» (p. 27-29). Esmentes (p. 26) la llei de 23 de març de 1906 (dita de jurisdiccions), la qual introduí el delicte d’«ultratge a Espanya» i la bandera, motivada per un acudit publicat al setmanari ¡Cu-Cut! sobre l’Exèrcit espanyol. En realitat, la majoria dels tipus penals vigents actualment al Regne d’Espanya que restringeixen de la llibertat d’expressió, si no tots, tenen origen en la legislació de l’estat «liberal» del segle xix i del tombant dels segles xix i xx. Si hom analitza el Codi penal espanyol amb perspectiva històrica, arriba a la conclusió que, tot i que la majoria d’aquests tipus penals també apareixien a la legislació franquista, en realitat aquesta amb prou feines inventà res que no fos ja en la molt autoritària legislació de l’estat «liberal» vuitcentista.

Jo crec que això té un punt diguem-ne pessimista. Realment, excepte en qüestions concretes de la Segona República, que sí que penso que va ser clarament rupturista amb el règim anterior, l’aspecte jurídic i, per tant, el que és el corpus que sustenta l’imaginari i la superestructura que hi ha en la construcció de l’Estat espanyol es caracteritza per la continuïtat, amb independència de si parlem de períodes més liberals o més autoritaris. En aquest sentit, hi ha una barreja de contribucions algunes de les quals es produeixen en períodes de dictadura i d’altres, en períodes formalment liberals o democràtics. Però no hi ha, realment, una alteració d’aquests elements, com, d’alguna manera, demostra el fet que quan vam iniciar el període de la Constitució de 1978 bona part del Codi penal franquista continués vigent i que, quan vam elaborar el Codi penal de la dita democràcia, l’any 1995, la majoria d’aquelles figures que estan molt contaminades d’elements polítics i, per tant, vinculades a aquesta històrica repressió política hi continuessin presents. A mi m’agrada molt la metàfora del palimpsest jurídic que utilitza Boaventura de Sousa. Ell la utilitza per a parlar del dret de Moçambic, però jo penso que funciona molt en el nostre cas: aquesta cultura jurídica autoritària de repressió política està tan arrelada i és tan present en el funcionament del nostre sistema jurídic que, tot i que hi hagi una cosa que es diu Constitució de 1978, que fa una proclama de drets i que, d’alguna manera, intenta esborrar allò que s’ha escrit a sang i foc durant tants segles, no aconsegueix diluir allò que ha quedat marcat en aquest pergamí. I, per tant, més enllà de les bones intencions de la proclama, el cert és que cada vegada que s’ha d’aplicar el dret, apareixen les marques d’aquest pergamí que s’han utilitzat tan sovint per a reprimir. A l’estructura jurídica espanyola —penso en l’aspecte patriarcal o en l’aspecte de classe, pel que fa a la sobreprotecció de la propietat privada— hi ha molts conceptes que es van configurar al segle xix i que estan intactes. Quan llegeixes sentències del TS, veus que continuen utilitzant les mateixes expressions i idees.

Les legislacions penals dels estats del nostre entorn contenen preceptes de protecció singularitzada del cap de l’estat, delictes d’opinió, tipus penals com els «ultratges» a la nació i la bandera o delictes contra la religió?

Els encausats del cas Aturem el Parlament foren condemnats en segona instància pel Suprem per “atemptat a altes instàncies de l’estat” per haver cridat consignes a diputats. El cas s’ha dut al Tribunal Europeu de Drets Humans.

És evident que a l’Estat espanyol hi ha una sobreprotecció de tots aquests elements, en comparació amb les legislacions del nostre entorn i, a més a més, se’n fa una aplicació que prové d’aquesta cultura jurídica que dèiem adés i que no segueix els estàndards que ha anat fixant la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). El TEDH ja ha dit que aquesta protecció diferent de l’honor o de la llibertat d’algú segons si és o no el cap de l’estat està absolutament injustificada, des de la perspectiva del dret a la igualtat i del que significa la importància que els càrrecs i institucions públics puguin estar en el centre de la crítica i del debat polítics, perquè són precisament institucions i càrrecs públics i la discussió política ha de tenir un grau de llibertat pràcticament del 100 % en relació amb ells. La jurisprudència del Tribunal Suprem dels EUA ha introduït idees i conceptes molt interessants amb el tema dels símbols: si la bandera simbolitza precisament la democràcia i la llibertat d’expressió, el fet de reprimir la llibertat d’expressió a partir d’aquesta bandera és un contrasentit. En qualsevol cas, fins i tot si tinguéssim els tipus previstos en el Codi penal en aquest sentit, amb una judicatura que estigués imbuïda i amarada dels criteris que estableix la jurisprudència europea o aquests altres referents que ha donat la jurisprudència del Tribunal Suprem dels EUA, els nostres jutges aplicarien tots aquests estàndards que s’han anat generant en el context jurídic dels països del nostre entorn. Però no ho fan. I no ho fan perquè el TS acaba corregint o reconduint la cultura jurídica del sistema de recursos. En posaré un exemple: quan l’AN va jutjar el cas d’Aturem el Parlament, la sentència de la secció primera va ser molt avançada; incorporava molts conceptes de com hem d’entendre l’exercici dels drets fonamentals dins de l’òptica dels estàndards internacionals. Què va fer el TS? Revocar aquesta sentència absolutòria i tornar a introduir la mirada jurídica que tenim aquí des del segle xix.

Al llibre parles dels processos contra el grup insurgent germanooccidental Fracció Exèrcit Roig (RAF) (p. 69-74). Mesos abans de l’inici de l’anomenat procés de Stammheim, el Bundestag aprovà la denominada Lex RAF, una reforma ad hoc de la Llei d’enjudiciament criminal que limitava el nombre d’advocats de confiança que podien designar els acusats i facultava discrecionalment el jutjador per a expulsar advocats del procés. El juliol de 1975, el diputat de la CDU al Bundestag Carl Otto Lenz declarà que s’havia establert un «dret especial» contra un «petit grup» de devers dues dotzenes d’advocats acusats de «donar suport a una activitat revolucionària». Al Regne d’Espanya, el 26 d’agost del mateix any, el darrer govern de Franco aprovà el Decret llei 10/1975, «sobre prevenció del terrorisme», que preveia la suspensió per dos anys del termini màxim de detenció i la inviolabilitat de domicili, mesures mantingudes pel segon govern de la monarquia reinstaurada al Reial decret llei 4/1977, de 28 de gener, per a les «persones sobre les quals recaigui la sospita fundada de col·laborar amb la realització o preparació d’actes terroristes», suspensió potestativa de drets fonamentals que és a la base de l’article 55.2 de la Constitució de 1978. Qui ha ensenyat a qui en el terreny repressiu?

Jo penso que el règim franquista va anar adaptant la seva pràctica buscant cobertura legal emmirallant-se en països del nostre entorn jurídic, tot i que fossin democràcies formals, però que aplicaven el dret d’excepció. Per tant, en l’aplicació del dret d’excepció, penso que no hi ha diferència entre els estats democràtics i els autoritaris. Aquí tenen un punt de trobada. En el cas espanyol, la situació de violència política que hi havia al final dels setanta va ser una justificació, suposadament, per a aquest espai d’absència de drets que ha estat la legislació antiterrorista. Però l’han allargat, malgrat que les principals organitzacions contra les quals es dirigia aquest sistema ja no existeixen. Per tant, el que ens demostra això és que el dret d’excepció pot esdevenir la norma, a còpia d’acceptar la seva mateixa existència. La història ens ha demostrat que el fet d’acceptar excepcions a la norma de respecte de drets fonamentals només ens porta a anar eixamplant l’àmbit de no-vigència d’aquests. I s’ha donat la situació que, després del 2001, quan, a escala europea, s’han volgut generar novament mecanismes d’excepcionalitat per a lluitar contra el terrorisme dit gihadista, Espanya era la capdavantera en aplicació de l’excepcionalitat i moltes de les coses que s’adoptaven com a noves normatives en països de l’Europa occidental l’Estat espanyol ja feia anys que les aplicava.

Els processats de la RAF foren sotmesos a un règim d’aïllament que, en el cas d’Ulrike Meinhof, fou fins i tot acústic i s’allargà durant 283 dies. Hi ha hagut casos semblants al Regne d’Espanya?

“Centenars de persones, probablement milers, han estat a les presons espanyoles sota condicions d’aïllament, que són la negació absoluta dels drets humans”.

Amb això, tenim un problema. Fa molt de temps que hi penso i no aconseguim obrir escletxes. El sistema penitenciari espanyol admet el règim d’aïllament, també amb presos preventius, per la mera imputació de pertinença a organització terrorista o de relació amb activitats de caràcter terrorista. Això ha portat que centenars de persones, probablement milers, que han estat a les presons espanyoles sota acusacions de terrorisme hagin viscut condicions d’aïllament que són la negació absoluta dels drets humans i que, si no són pròpiament tortura, quan les ha analitzades el TEDH, ha dit que podrien ser, com a mínim, un tracte inhumà o degradant. En aquest sentit, penso que la societat o els mateixos operadors de drets humans no hem estat a l’alçada per a denunciar aquesta situació. Per què? Per una banda, probablement perquè això s’aplicava al col·lectiu de presos bascos, i hi ha hagut qui no volia implicar-se en el tema, perquè entenia que això es podria llegir com una legitimació de les accions de les organitzacions independentistes basques. I, per altra banda, quan s’ha aplicat de manera sistemàtica als presos per gihadisme, penso que l’absència de suport social o de col·lectius que s’atrevissin a entrar d’alguna manera en aquestes qüestions ha impedit denunciar la situació que s’ha viscut i que viuen encara avui a les presons espanyoles presos preventius acusats d’activitats terroristes. Després potser seran absolts o seran condemnats a penes menors, però durant tot aquest període que estan privats de llibertat viuen en situacions que potser no són exactament iguals que la que va viure Ulrike Meinhof, però sí de tancament en cel·la 22 hores al dia i d’impediment de participació en activitats del centre penitenciari. A Catalunya, ha començat el debat sobre el tema dels departaments de règim d’aïllament, que s’utilitza sobretot com a mecanisme de sanció. Hem de poder tenir una discussió profunda sobre l’aplicació de l’aïllament en el conjunt del sistema penitenciari espanyol.

Tens una experiència llarga en procediments jutjats a l’AN. Aquest òrgan ha estat molt criticat tant pel seu caràcter de tribunal polític com perquè vulnera el dret al jutge natural, amb les dificultats que això comporta per a la investigació directa dels fets ―Gregorio Peces-Barba escriví sobre el seu antecessor, el Tribunal d’Ordre Públic, que procedia mitjançant «investigació per correspondència»― i la dependència excessiva de les fonts policials, a més dels costos addicionals que suposa per als processats el fet d’haver-se de desplaçar a Madrid. A més, a mesura que el nou règim «democràtic» es consolidava, aquest tribunal especial, lluny de desaparèixer o reduir les seves competències, les ha augmentades.

Jo penso que, amb l’AN, s’hi busquen tres coses. Primera: allunyar el tribunal del lloc dels fets. Per tant, fer-lo impermeable a la realitat social, cosa que és totalment contrària al principi de justícia; els fets s’han de valorar en les circumstàncies de la societat en què han passat. Per això hi ha tant interès que el judici del primer d’octubre es faci per un tribunal a Madrid, i no a Catalunya. Segona: els jutges que formaran part de l’AN els selecciona el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), i no és una elecció exclusivament per mèrits, sinó que hi ha un cert biaix de les institucions de l’Estat a l’hora de decidir quins jutges es col·loquen allà i el que es busca, sobretot, és un perfil molt proteccionista del règim, que protegeixi totes les actuacions de l’Estat (de la policia, de la Fiscalia, etc.). I el tercer element penso que és la necessitat de connectar tota l’activitat de l’AN amb un poder mediàtic situat a Madrid, que difon i filtra les informacions que convenen en cada cas, per anar generant un determinat relat sobre les causes que s’hi investiguen. Per tant, aquesta combinació de lloc, persones i connexions mediàtiques acaba generant un monstre que fa molt difícil entendre que ens trobem davant un procediment amb totes les garanties i respectuós amb el dret a la defensa.

Un fet molt significatiu és que la suspensió potestativa de garanties constitucionals per a les persones sospitoses de tenir relació amb «terrorisme» atenyés rang constitucional (art. 55.2), com si el constituent assumís que la insurgència seria un problema estructural del nou règim. Fou justament en el marc d’aquest precepte que es fonamentà l’augment de les competències de l’AN, amb la Llei orgànica 9/1984, de 26 de desembre, «contra l’actuació de bandes armades i elements terroristes i de desenvolupament de l’article 55.2 de la Constitució», que introduí el delicte específic d’«apologia del terrorisme» i conferí a l’AN el coneixement d’aquestes causes. Tanmateix, la Llei orgànica del poder judicial (LOPJ), de l’any següent, no inclou entre les competències de l’AN els delictes de «terrorisme» i, en l’actualitat, aquesta es basa en una mera disposició transitòria de la Llei orgànica 4/1988, de 25 de maig, «de reforma de la Llei d’enjudiciament criminal», la qual, a més, ha estat interpretada de manera extensiva per l’AN perquè inclogui també l’«apologia». Així, en el judici al cantant César Strawberry per «enaltiment del terrorisme», la defensa al·legà, sense èxit, la manca de base jurídica per a atribuir a l’AN la competència per a jutjar aquest «delicte».

No podem perdre de vista que l’establiment del tribunal competent és una de les garanties bàsiques d’un estat de dret. Abans que es cometi el fet delictiu, hem de saber quin serà el tribunal que el jutjarà, precisament per a evitar que el poder pugui modificar les regles i escollir un tribunal més del seu gust. La possibilitat que sigui el poder el qui en cada moment, segons el seu interès, esculli el tribunal ens col·loca en un context de tribunal d’excepció. I els tribunals d’excepció estan prohibits per la mateixa Constitució espanyola. I això, en el cas de l’AN, ha passat diverses vegades. Per exemple, en el cas d’Aturem el Parlament, per una interpretació que col·loca el delicte entre els que diu la LOPJ que són de l’AN, tot i que no s’hi preveu específicament. Hauria d’haver anat als jutjats penals de primera instància o a l’Audiència Provincial de Barcelona. N’hi ha hagut altres casos, per exemple ara, amb tota la discussió sobre si la rebel·lió i la sedició són competència de l’AN. Ens trobem que, tot i que fa anys l’AN havia dit que no era competent en la matèria, quan li ha interessat portar el cas català i jutjar primer Jordi Sànchez i ara Trapero i companyia, ha modificat el criteri i ha dit que sí que hi era competent.

Un debat interessant és la relació conceptual entre el «terrorisme» i la rebel·lió. La Llei orgànica 9/1984, «contra l’actuació de bandes armades i elements terroristes», incloïa dins el seu àmbit d’aplicació les «activitats rebels»…

Teòricament, hi ha un principi bàsic del dret penal que és el de taxativitat, segons el qual nosaltres hem de tenir clar què significa cada un dels termes, els quals, a més a més, mai no poden ser interpretats de manera extensiva, analògica, si aquesta analogia és contrària a l’acusat. Durant el Tercer Reich, l’analogia contrària al reu era un criteri que s’entenia que era possible. Però en els processos penals de matriu democràtica, no i, per tant, quan es parla del concepte rebel, hem de poder saber què significa, no podem interpretar-lo cada vegada segons ens convé. Per tant, quan ara s’ha volgut utilitzar la Llei d’enjudiciament criminal derivada d’aquesta legislació per a suspendre les actes de diputats del Parlament de Catalunya, s’ha utilitzat un concepte de rebel que no és, pròpiament, el del delicte de rebel·lió que se’ls imputa, sinó que deriva del concepte de terrorisme. Hi ha una confusió constant entre si els conceptes terrorisme i rebel·lió són equivalents o tenen significats diferents, i el legislador l’està utilitzant per a reprimir més.

Formalment, la Llei orgànica 9/1984 fou derogada l’any 1988…

El que fan les lleis de 1988 és introduir a la Llei d’enjudiciament criminal i el Codi penal allò que era en una llei separada. Com que una llei a part quedava molt malament, es va traslladar el seu contingut a la legislació ordinària, a partir d’articles bis. El 384.bis de la Llei d’enjudiciament criminal que s’ha discutit tant ara, com també el 520.bis, es va introduir el 1988 precisament perquè s’eliminava la Llei antiterrorista.

Sentències del TS com les que cassen les sentències absolutòries de l’AN en casos com el de Strawberry o Aturem el Parlament sembla que capgiren la tendència que, fins ara, el TS atenuava una mica les condemnes de l’AN i ara, per contra, actua com un òrgan encara més arbitrari i polític que la mateixa AN…

Carmen Lamela i Manuel Marchena, magistrats del Tribunal Suprem espanyol

Això admet molts matisos, però sempre s’havia percebut que el TS feia una certa activitat de contenció del dret d’excepció que planteja l’AN. Durant molt de temps, la taxa de revocacions de sentències de l’AN pel TS en el sentit d’atenuar-les o d’absoldre gent que s’havia condemnat en primera instància va ser elevadíssima. Malauradament, però, la composició del TS cada vegada s’ha anat escorant més cap a la dreta. En aquest moment, el fet que fins i tot Carmen Lamela hagi ascendit a membre del TS és l’exemple pràctic de la passarel·la que s’ha creat entre l’AN i el TS. Ara, efectivament, tenim la situació inversa: el TS està revocant des d’una perspectiva més rigorosa les sentències de l’AN que entén que són excessivament benvolents o indulgents. Ara mateix no tenim cap tribunal que controli el dret d’excepció, perquè el mateix TS ha entrat totalment en aquesta ideologia de l’excepcionalitat.

Al llibre (p. 22-23), apuntes que el concepte de dret penal de l’enemic, tan aplicat per l’AN als encausats per delictes relacionats amb «terrorisme», té origen en els teòrics jurídics del nacionalsocialisme alemany. L’escrit d’acusació de la Fiscalia de l’AN contra l’activista dels CDR Tamara Carrasco s’inspira de ple en aquest concepte i, en general, en els esquemes de Carl Schmitt, segons els quals l’única distinció jurídicament rellevant en un procés penal és la que separa l’amic de l’enemic polític…

(Riu.) És així. En perspectiva, moltes de les coses que veiem en aquests procediments a l’AN i el TS, la manera que té el tribunal de respondre a les peticions que fem les defenses i a les que fan les acusacions recorden molt a un dret penal que no es basa en la presumpció d’innocència, en la idea de responsabilitat pel principi de culpabilitat, etc., sinó en aquesta idea que, al davant, tenen un enemic, enlloc d’un ciutadà, i un enemic que cal neutralitzar. Per tant, s’actua més amb mesures de seguretat que no pas amb respostes proporcionades democràtiques i derivades d’una comprensió més humanista i més ciutadana del dret penal.

A la sentència de l’AN del judici contra Enric Stern i Jaume Roura per la crema de fotografies dels reis d’Espanya al final d’una manifestació a Girona, el tribunal apel·la a l‘anomenat discurs de l’odi, però, en canvi, la condemna es fonamenta en l’article 490.3 del Codi penal, i no en el 510. El fet que el jutjador no s’atreveixi a fonamentar les condemnes per accions contra les institucions de l’estat en l’article 510 és senyal que ni ell mateix no es creu que aquestes es puguin encabir en els «delictes d’odi»?

La justificació via l’argument del discurs d’odi (hate speech) és un paràmetre que pot ser utilitzat per a justificar limitacions a la llibertat d’expressió d’acord amb la doctrina del mateix TEDH. És un límit. Ara bé, probablement no tots els actes de discurs d’odi són necessàriament delictes d’incitació a l’odi, i podem trobar un espai intermedi d’impunitat entre les dues institucions, de manera que una conducta pot ser considerada discurs d’odi ―i, per tant, no té cobertura en la llibertat d’expressió― i ser incriminada com a delicte d’injúries, i no per això arribar a la gravetat dels delictes d’incitació a l’odi del 510. En qualsevol cas, en l’assumpte de les fotos del rei hi havia un problema de principi acusatori. És a dir, si del que t’han acusat és d’injúries a la corona, els tribunals han de resoldre si has comès aquest delicte, no si has comès qualsevol delicte del Codi penal…

El jutge de l’AN José María Vázquez Honrubia impedí a Jaume Roura i Enric Stern declaressin en català en el seu judici

Un fet que ha passat força desapercebut en les conculcacions del dret a la defensa per l’AN té a veure amb el dret a declarar en una llengua oficial diferent del castellà. El primer judici a Stern i Roura s’hagué de repetir perquè els acusats declararen en català i el tribunal, tot i no entendre’ls, no els habilità intèrpret. El 24 de juliol de 1934, un tribunal d’urgència de l’Audiència de Barcelona condemnà el secretari del Partit Nacionalista Català, Camil Bofill, per sengles suposats delictes d’injúries al magistrat Jovino Fernández Peña i al govern de la República i incitació a la rebel·lió en un judici en què la defensa havia informat en català i els magistrats no en sabien ni havien establert cap mecanisme de traducció. Aleshores, el català era també llengua oficial, però sembla que és freqüent que determinats elements de la judicatura espanyola s’exceptuïn a si mateixos del compliment de la llei…

Com en tantes coses en aquest règim, la qüestió de la pluralitat lingüística a l’Administració de justícia és una autèntica pantomima. En el dia a dia en els jutjats de Catalunya, els advocats i les advocades que intentem utilitzar el català en els nostres escrits i vistes tenim moltes dificultats, perquè molt sovint algun dels operadors jurídics ―el jutge, el fiscal, un advocat que ve de fora…― no entén o diu que no entén el català. No hi ha gens de sensibilitat ni cultura de respecte i, per tant, sempre s’entén l’ús del català com una excentricitat o com ganes de posar problemes. El poder judicial no ha interioritzat mai la pluralitat nacional i lingüística de l’Estat. Si això és el que passa a «províncies», imagina el que passa a la villa y corte. Sempre que ho hem intentat ha estat focus de problemes i ens han acabat posant intèrprets que fan interpretació successiva, la qual cosa duplica la durada de les vistes, i, normalment, de molt poca qualitat, fet que en la majoria de casos acaba comportant un canvi de llengua del declarant.

A més a més, tot i que la legislació processal espanyola i els tractats internacionals de drets humans reconeixen el dret dels acusats i testimonis a declarar en llur llengua, amb l’ajut, si escau, d’un intèrpret, la legislació espanyola no estableix mecanismes per a garantir interpretacions professionals. Tu mateix t’hi has trobat, almenys en el cas d’Aturem el Parlament, i també es denuncià en el sumari 18/98, del qual parles al llibre (p. 30-35).

Sí, aquell va ser un exemple de manual: declaraven testimonis que eren parlamentaris de Catalunya i tothom volia fer ús del dret a fer servir el català i un darrere l’altre anaven caient. La intèrpret no sabia traduir les hores, traduïa escombraries per escombros… Imagina! Però, al final, sempre hi ha esperança i en el judici va passar una cosa molt bonica. Una de les companyes jutjades, castellanoparlant, a qui mai ningú no li havia sentit un sol mot en català, quan va estar davant del tribunal va sol·licitar intèrpret i va parlar en català. Per mi va ser la imatge del català com a llengua contrahegemònica, com a llengua d’emancipació. Davant de qui imposa, sempre hi ha gent disposada a mantenir la resistència.

El moll del llibre és l’estratègia de defensa en els processos polítics. Considerem l’exemple d’un dels casos que has portat però que no surt al llibre: el judici a Jaume Roura a l’Audiència de Girona per una acció pacífica en una església en protesta per les pressions de la jerarquia eclesiàstica per a reformar restrictivament la legislació sobre l’avortament que havien provocat l’Avantprojecte de l’aleshores ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón. El fet de reconèixer l’autoria dels fets i reivindicar l’acció fóra un primer acte de defensa «política» o rupturista. Tanmateix, pel que fa a la qualificació jurídica de l’acte, podríem dir que hi hauria tres «nivells» en el contínuum que va de la connivència a la ruptura? El primer, al·legar que no hi concorregué la violència prevista a l’article 523 del Codi penal o, alternativament, com que es tractava d’un protesta estrictament política, que no hi havia el mòbil d’atac a la llibertat religiosa previst a la secció de «delictes contra la llibertat de consciència i els sentiments religiosos» on s’ubica aquest precepte. El segon, no qüestionar la qualificació de l’acte en el tipus esmentat i demanar directament al tribunal que promogui una qüestió d’inconstitucionalitat del precepte. I el tercer, acceptar la qualificació de l’acte com a contrari a la llibertat religiosa i la constitucionalitat de l’article 523 i, doncs, la condemna, i convertir el judici en un simple acte de propaganda contra l’Avantprojecte de Ruiz-Gallardón i el concubinat entre l’Església i l’Estat espanyols, en general.

Sí. El que passa és que l’estratègia concreta finalment utilitzada també té a veure una mica amb les expectatives que tu tens —que, de vegades, són molt difícils de mesurar— que el tribunal pugui arribar a comprar el teu plantejament jurídic. Evidentment, té un rerefons polític, però s’encarrila a través del llenguatge jurídic. Si nosaltres no haguéssim tingut gens d’esperança ni expectativa, potser la tercera de les opcions que planteges hauria estat la més legítima. En aquest cas, nosaltres pensàvem que el debat jurídic era possible, perquè sempre que parlo de drets fonamentals, d’actes de protesta, de dissidència, jo encara tinc l’esperança de tenir al davant tribunals sensibles a entendre que la protesta no ha de ser jutjada a les sales de justícia, sinó que és quelcom que forma part d’una societat que es vulgui democràtica. Llavors, vam optar més per aquesta estratègia combinada: reivindicar l’acció, però intentar plantejar que les mateixes lleis vigents, els mateixos convenis vigents en matèria de drets humans, ens donaven la raó i que no enteníem que l’acció fos delictiva. Finalment, ens hem trobat que tant l’Audiència de Girona com el TS ―en una sentència que ha signat, precisament, Carmen Lamela― han fet una interpretació absolutament perversa. Ja no és només que la senyora Lamela ni es plantegi que la prevalença del dret a la protesta en una societat democràtica sigui una possibilitat, sinó que també em preocupa extraordinàriament com s’interpreta la llei i com s’acaben equiparant accions de protesta pacífica a accions de protesta violenta. La llei parla d‘interrupció de cerimònies religioses mitjançant «violència, intimidació o vies de fet». Llavors, el que fa el tribunal és dir: «bé, com que no hi ha hagut violència ni hi ha hagut intimidació, hi ha hagut via de fet». No, escolti, la via de fet està col·locada aquí per a recollir els casos que tenen la mateixa gravetat, o són de naturalesa equivalent, a haver utilitzat violència o intimidació. I el que no podem fer és interpretar els tipus dient «quan diu violència, intimidació o via de fet, vol dir ‘violència’, ‘intimidació’ o ‘per via pacífica’», perquè llavors col·loquem al mateix nivell conductes que són radicalment diferents. Lamela té una visió de la protesta absolutament reaccionària i pretendre que qualsevol protesta és delictiva simplement perquè es faci en una església, tot i que sigui pacífica, diu molt poc de la qualitat democràtica del sistema judicial.

Imagino que presentareu recurs d’empara al Tribunal Constitucional (TC) i, si escau, denunciareu el Regne d’Espanya davant el TEDH per aquesta condemna, sobretot després de la recent sentència de l’alt tribunal europeu contra Rússia per la condemna imposada als membres del grup punk Pussy Riot per una performance a la catedral de Moscou de denúncia de les posicions polítiques i socials de l’Església ortodoxa i de la política del govern.

Jo sóc favorable a fer-ho, però és una cosa que hem d’acabar de discutir.

Això podria obrir una nova esquerda en el sistema penal i judicial espanyol, perquè fins ara el Regne d’Espanya ha estat condemnat per haver conculcat el dret a la llibertat d’expressió per sobreprotecció del cap de l’estat, però ara ho podria ésser també per sobreprotecció de la religió catòlica.

Sí, seria molt interessant.

Un altre exemple, del qual sí que parles al llibre (p. 86-89): el judici a Roura i Stern per la crema d’imatges dels reis d’Espanya. Fóra el primer «nivell» al·legar que els fets són un exercici de crítica política i, doncs, no són constitutius d’injúries; el segon, plantejar, en la línia de les jurisprudència del TEDH, que els articles 490.3 i 491 del Codi penal contravenen el principi d’igualtat declarat a l’article 14 de la Constitució espanyola i contenen una restricció injustificada del dret a la llibertat d’expressió reconegut a l’article desè de la Convenció Europea de Drets Humans (CEDH) i al 20.1.a de la Constitució espanyola; i el tercer, acceptar la il·legalitat de l’acció i convertir el judici en un acte de denúncia de la monarquia?

En aquest cas, nosaltres vam triar aquesta darrera opció. Primer hi va haver un judici que es va anul·lar, perquè s’hi va impedir l’ús del català. Però nosaltres havíem plantejat el judici oral com un judici de denúncia de la monarquia i, després, en la fase de recurs, vam entrar molt més en la perspectiva de discussió tècnica. Però no és el mateix quan t’enfrontes a una pena de multa que quan t’enfrontes a penes de presó que impliquen haver-hi d’entrar. El fet que no hi hagi risc que et condemnin a una pena de presó fa més fàcil convèncer els acusats o les acusades de plantejar judicis més arriscats en la posada en escena estratègica que no quan sí que hi ha risc d’ingrés a presó.

Jacques Vergès, advocat defensor habitual de membres del FLN algerià

Al llibre (p. 65), defenses la tesi de Jacques Vergès segons la qual sovint el plantejament de la defensa a partir d’una estratègia de ruptura reporta resultats penalment més bons per al processat que no l’estratègia de connivència. Comentant el cas de l’activista anarquista Núria Pòrtulas, falsament acusada de «terrorisme», conclous que «precisament l’ús polític del cas és el que ha de permetre un alliberament més ràpid» (p. 85). El sobreseïment de la causa a l’AN contra el regidor de Vic Joan Coma ―que havia seguit una estratègia de no reconèixer el tribunal i no comparèixer davant l’instructor― i el tractament diferent del magistrat del TS Pablo Llarena a Mireia Boya ―que hi comparegué, però per afirmar i reivindicar la desobediència del Parlament al TC i el caràcter vinculant de declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017― i als membres del govern de la Generalitat i la mesa del Parlament, que basaren llur defensa en la reducció de la declaració del 27 d’octubre de 2017 a una declaració merament «simbòlica», sembla que avalen aquesta tesi…

(Riu.) El que passa és que el TS no fa una imputació similar a Mireia Boya i a Carme Forcadell, per exemple. No podem deduir la situació diferent que tenen només de l’estratègia que s’ha seguit. És a dir, Mireia Boya, encara que hagués seguit una estratègia de connivència, probablement estaria en llibertat i, en canvi, Carme Forcadell, encara que en aquell moment hagués seguit una estratègia de ruptura, probablement avui seria a la presó, perquè són decisions que el poder establert ja tenia preses prèviament. Una altra cosa és l’evolució del judici. Sí que penso que, segons les estratègies que se segueixin en el judici i si van acompanyades o no d’un procés de mobilització de la societat catalana i de la societat espanyola, aquesta correlació de forces pugui modificar-se i, d’alguna manera, el tribunal es vegi obligat a doblegar-se a les peticions que fem les defenses. En aquest context, molt probablement, poden ser molt més efectives, o molt més poderoses, les estratègies de ruptura que no les estratègies d’algunes defenses d’acceptació del marc, el discurs i el relat.

L’1 d’octubre de 2017, i malgrat la violència dels cossos policials espanyols, es féu un referèndum d’autodeterminació al Principat de Catalunya on el Sí a la independència vencé amb el 90,18% dels vots

Al llibre (p. 95-99), parles de la desobediència com una estratègia de ruptura, i en poses com a exemple el capteniment de la batllessa de Berga, Montserrat Venturós, que es negà a complir el requeriment de la Junta Electoral de retirar l’estelada penjada al balcó de l’Ajuntament, col·locada en compliment d’un acord del ple municipal, i que tampoc no comparegué davant el jutge, quan fou denunciada per «delicte electoral» i desobediència. Tanmateix, estratègies defensives basades en arguments com ara que no es gastaren diners públics en el referèndum del primer d’octubre impliquen rebutjar que aquest fos cap acte de desobediència institucional. En aquest cas concret, a més, aquesta estratègia demostra que, des del punt de vista polític, l’argument que calia una consignació pressupostària per a finançar el referèndum, al·legat pel govern de la Generalitat com a instrument de pressió a la CUP perquè donés suport als comptes públics, era una fal·làcia.

Hi ha una cosa de la qual hem parlat sovint i que és curiosa: l’Estat espanyol ha donat més crèdit al que va passar el primer d’octubre que, de vegades, el mateix moviment independentista. I això, en termes polítics, a mi em fa mal. Si llegeixes l’escrit de la Fiscalia, tota l’estona parla de referèndum d’autodeterminació. Si escoltes Mariano Rajoy el primer d’octubre, parla tota l’estona de referèndum d’autodeterminació. I, en canvi, de vegades hi ha a qui li costa assumir que el que es va fer i el que era l’acord polític era això: un referèndum d’autodeterminació organitzat per les institucions. I penso que s’han de buscar estratègies que siguin compatibles amb totes les situacions, amb la diversitat del moviment, amb la diversitat d’interessos, però el que no podem fer nosaltres és un pas enrere en el relat polític del que va passar. Nosaltres no podem comprar que hi va haver violència per part de l’independentisme, no podem comprar moltes de les coses que es pretenen atribuir a l’independentisme, però hem de defensar el que va ser una victòria de l’independentisme: realitzar un referèndum d’autodeterminació, malgrat la prohibició del TC i malgrat els esforços polítics de totes les institucions de l’Estat espanyol.

Recordes (p. 88) que el TC trigà sis anys a resoldre —i desestimar— el recurs d’empara presentat contra la condemna a Stern i Roura. L’estratègia que ara aplica amb els presos polítics catalans per endarrerir el pronunciament del TEDH sobre llur empresonament preventiu no és nova, doncs…

No, no és nova ni, probablement, és exclusiva del TC espanyol i penso que forma part de la construcció de mecanismes de tutela de drets, que després es demostra que no estan pensats per a tutelar drets. Com que els terminis existeixen per als advocats i per als ciutadans, però no per als tribunals, si, quan creem mecanismes de tutela de drets, no establim la durada, la cronologia i els terminis a què els mateixos magistrats estan vinculats a l’hora de resoldre sobre aquesta tutela de drets, al final la tutela és absolutament inexistent i, per tant, acaba depenent de si el TC de torn té ganes o no de resoldre el recurs, perquè hi ha hagut casos que ha resolt en menys de 24 hores i d’altres que triguen cinc, sis o vuit anys a resoldre. Jo penso que un element que deslegitima moltíssim el sistema de justícia és que el sistema mateix demostra que és ràpid amb algunes qüestions i lent, amb d’altres. O que és molt curós amb els drets fonamentals, per exemple, dels feixistes que ataquen Blanquerna a Madrid i que, en canvi, no aplica la mateixa doctrina quan el qui demana són els independentistes. És la perversió del sistema, l’arbitrarietat, que és la idea contrària a la de justícia.

Suara apuntaves la necessitat que a Espanya hi hagi mobilitzacions solidàries amb els processats polítics catalans i m’ha vingut al cap l’apartat del llibre sobre el judici a Julius i Ethel Rosenberg, militants comunistes nord-americans condemnats a mort acusats d’espionatge. Hi fas l’afirmació següent: «L’esquerra nord-americana en bona part no va implicar-se prou en la defensa dels Rosenberg. Alguns dels seus líders consideraven que si d’alguna manera quedaven vinculats amb l’espionatge nuclear, el moviment quedaria molt tocat.» Tanmateix, «amb la seva passivitat, el moviment progressista perdia una oportunitat d’or de combatre la idea curosament construïda que ser un dissident, un radical o un comunista era el mateix que ser un traïdor o un espia» (p. 61-62). Això sona, oi?

Els comunistes Ethel i Julius Rosenberg foren condemnats i executats als EUA el 1953

(Riu.) Sí, no hi havia pensat. Sona, sona molt. Jo faria autocrítica. Penso que l’esquerra catalana no hem comptat prou amb l’esquerra espanyola. O no hem comptat prou amb la importància que té per a doblegar aquest règim del 78 el fet que hi hagi gent a altres llocs de l’Estat que aboni aquesta perspectiva rupturista. I, per tant, no hem pensat, com a prioritat, a construir aliances amb la gent rupturista que hi ha arreu de l’Estat, que existeix, tot i que en algun moment s’han fet coses. Potser no hem pensat prou que, si volíem doblegar el TS, si volíem doblegar el govern central, necessitàvem també gent arreu de l’Estat que fes força en el mateix sentit que nosaltres. I penso que l’esquerra espanyola també s’equivoca en no fer una defensa a ultrança del dret a l’autodeterminació i del respecte dels drets polítics fonamentals que tenim els catalans i que no veu que, en aquest judici, no només hi ha en joc la llibertat de Jordi Cuixart i la resta d’acusats, sinó també els drets fonamentals del conjunt de Catalunya i del conjunt de ciutadans de l’Estat. I que, per tant, ells no haurien d’estar tan preocupats per si se’ls confon amb els independentistes, sinó que l’única manera de construir una autèntica barrera a l’avenç de l’extrema dreta és fer exactament el discurs contrari al de l’extrema dreta i argumentar i convèncer amb aquest discurs des de l’altre costat. El fet de diluir o generar contextos ambigus o acabar fent el mateix discurs que l’extrema dreta no servirà perquè l’esquerra creixi a l’Estat, sinó que l’assimilarà a l’extrema dreta i, per tant, alimentarà les tesis i el discurs de l’extrema dreta.