Entrevista a Carole Hosteing, membre de la unió sindical Solidaires i secretària del sindicat SUD Éducational departament francès de Somme (regió de Picardia)
Parlem primer de l’estructura del vostre sindicat. Què és SUD?
Existeixen diferents SUD en funció de l’àmbit professional. Són de fet sindicats autònoms que decideixen en assemblea general els seus propis estatuts i les línies d’acció concretes. A nivell estatal ens federem tots els sindicats SUD segons el seu àmbit. El conjunt de decisions es prenen al Consell Federal que es reuneix cada dos mesos.
I Solidaires, més pròpiament?
A més, SUD forma part de la unió sindical Solidaires en tant que estructura interprofessional. Solidaires federa per tant els sindicats de les diferents branques professionals per tal d’unir forces entre tots i compartir les línies d’acció més generals. La unió Solidaires es troba implantada tant a nivell local com a nivell departamental i estatal.
Com funcioneu, la militància?
Disposem d’una Comissió Executiva composta per membres que hi treballen, remunerats públicament a temps parcial, per tal de donar resposta a les principals tasques sindicals. I no només la Comissió, sinó que tot sindicat de la unió té dret a alliberar companys a temps parcial. La idea és que cada afiliat puga alliberar-se en algun moment, tot creant una dinàmica rotativa. En qualsevol cas, el contacte permanent de cada treballador amb el seu àmbit professional és per a Solidaires un principi irrenunciable. No ens podem permetre caure en el parany de la burocratització de la tasca sindical, que és sens dubte un dels elements que provoca la mala imatge i desconfiança de la població envers els sindicats.
En quines lluites i línies d’actuació esteu immerses actualment?
A nivell federal estem analitzant la nova reforma de les pensions que prepara el president Hollande, que endarrerirà encara més l’edat de jubilació. I a nivell local i interprofessional, participem de les accions en memòria i solidaritat amb un jove treballador, Hector Loubota, que va morir l’any 2002 quan un mur de la Ciutadella d’Amiens de 600kg es va esfondrar damunt d’ell. La família d’Hector es troba en procés judicial per denunciar la responsabilitat i negligència en l’accident de l’anterior batlle de la ciutat per la manca de seguretat a les obres que s’hi efectuaven. A SUD considerem que cal partir de les lluites que la gent realitza des dels seus propis centres de treball.
Amb quins grups o col·lectius compartiu aquestes lluites?
A nivell local, cooperem amb el Réseau Éducation Sans Frontières (RESF), que realitza reunions periòdiques amb totes aquelles persones que tracten de regularitzar la seua situació legal, sobretot aquelles a qui els han denegat els papers i que per tant les podrien expulsar en qualsevol moment. Tractem de reargumentar cada cas, també demanem el dret d’asil, i a més fem cursos de francès i d’informàtica… I a nivell estatal, SUD Éducation disposem de la Comissió immigration / sans-papiers. En tots dos àmbits, és una lluita tan necessària com dura: hi ha molta feina a fer i no som prou gent per a atendre moltes persones que fugen d’una situació terrible als seus països i que ací es troben en una situació d’espera i d’urgència permanent.
Una situació dramàtica…
I encara ho és més si considerem que la situació d’aquests immigrants, amb l’arribada del Partit Socialista l’any passat a l’Elisi, s’ha tornat més crua del que ja ho era amb l’anterior govern de Sarkozy. A Amiens mateix, la interlocució del RESF amb les institucions locals i de la regió s’ha distanciat, i el finançament ha disminuït massa per a una tasca social fonamental que es fa des del complet voluntariat… És decebedor.
Per últim, al si del RESF també portem endavant una campanya per la supressió dels Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) i, més concretament, exigim que els xiquets i les xiquetes sense papers vagen a l’escola i per tant que no romanguen en aquests espais de privació i violació de drets fonamentals. Tota aquesta lluita forma part de l’ADN de la nostra organització sindical.
Passant als darrers esdeveniments, com s’origina l’actual augment de tota mena d’agressions arreu de l’estat francès?
La proliferació d’actituds i accions violentes no sorgeix ara del no res, porta uns quants anys gestant-se, com a mínim des de la creació durant la presidència de Sarkozy del Ministeri d’Immigració i de la Identitat nacional, l’any 2007. Aquest ministeri crea dos anys més tard l’anomenat Gran debat sobre la identitat nacional, que origina forts embolics sobre els perills de l’islam i la immigració, i que a la fi deixa via lliure a l’extensió de tot un discurs xenòfob que des d’aleshores ha estat difícil de controlar. Així, l’estiu de 2010, en el discurs de Grénoble, Sarkozy es comprometia a desmantellar en tres mesos la meitat dels campaments il·legals de població roma sota domini francès i, en efecte, vora un miler de roms han estat expulsats.
Sobre la mort de Clément, el president de l’UMP, Jean-François Copé, ha demanat de seguida la “dissolució dels grupuscles violents” tant de dreta com d’esquerra…
És molt greu que força mitjans hagen interpretat la mort de Clément com una baralla entre extremistes. Sota una pretesa defensa de l’objectivitat periodística, molts mitjans han donat el mateix valor a les paraules dels companys antifeixistes de Clément que a les de feixistes com Serge Ayoub, líder de les JNR. En nom de l’objectivitat, veiem doncs com s’esborren les causes polítiques de l’agressió i com s’aferma la impunitat i l’extensió d’aquests grups en la societat.
L’atur, que ja arriba al 10,4%, deu també reforçar la proliferació d’aquestes agressions…
Claríssimament. De fet, comptem uns 5 milions de ciutadans entre aturats, treballadors precaris i persones sense prestacions socials. Aquest empobriment crea un clima de tensió social com més va més accentuat. Les coses no passen per caprici: al barri nord d’Amiens, on jo treballe, l’estiu passat va haver-hi forts disturbis i, des dels centres educatius, vam alertar a les autoritats que observàvem l’augment de la segregació dels alumnes d’aquest barri, l’abandó dels serveis públics…
Hi ha prou força i organització social per capgirar aquesta tendència?
La nostra acció quotidiana pot ajudar a transformar aquest panorama. Hi ha molts fronts diferents… Com a ensenyant, a nivell pedagògic, crec que la manera per la qual comuniquem amb els alumnes és un element cabdal si volem eradicar la violència i tota falta de respecte a la diferència. La qualitat de les relacions humanes que teixim no depèn tant del discurs moralitzador sinó de l’actitud que adoptem en cada moment. La feina diària és la que acaba quallant, no tant les grans campanyes puntuals que puguen engegar les institucions contra l’homofòbia i el racisme.
