L’organització política de l’esquerra independentista, Endavant, ha fet públiques, pocs dies abans de la Diada principatina, unes reflexions que, sota el títol “Construir un nou camí cap a la República dels Països Catalans, el socialisme i el feminisme” es poden considerar el primer intent seriós d’impugnació de l’anomenat Procés Sobiranista. Impugnació tant en plantejaments com en resultats.
Així, aquesta organització, que en breu celebrarà el vintè aniversari, sembla voler reprendre un camí del qual, segons ella mateixa, s’havia desviat. El camí que ara es planteja cap a una República feminista i socialista dels Països Catalans és, d’alguna manera, un retorn al principis que van fer créixer l’organització i van permetre superar la gran travessia del desert que fou, per a l’independentisme, bona part de la dècada dels 90.
Tanmateix, els fets i els temps pesen, i el retorn als vells principis no es pot fer sense una nova estratègia i tàctica. I sense reconèixer que ja no és la mateixa organització la que reclamava Unitat Popular fa vint anys i la que ho fa ara, amb càrregues polítiques diferents, amb legitimitats adquirides i, també, cal reconéixer-ho, perdudes. I això és aplicable a tot el moviment.
Encetar una nova etapa és necessari, i sembla que un gruix de l’esquerra independentista n’és conscient. Les reflexions que ha fet públiques Endavant són un bon punt de partida i, segurament, aniran acompanyades, també, de reflexions sobre la mateixa organització i sobre el conjunt del moviment; reflexions que, com és natural, s’han de fer entre tota la militància i respectant els procediments interns.
Però cal apuntar que, de fet, la principal mancança de l’esmentat document és la inexistència d’una anàlisi sobre el propi moviment, sobre el seu paper en conjunt en el Procés Sobiranista i sobre la funció en particular que han tingut alguns dels seus components. Aquesta reflexió, es faça pública o no, és fonamental si no es vol tornar a caure en els mateixos paranys.
D’altra banda, si és vol recuperar el projecte de construcció nacional caldrà tindre en compte noves realitats, nous reptes, com ara el que planteja el mateix 1-O, que és alhora una fita de la lluita popular, com també una constatació de la fractura del país, del fracàs del projecte nacional dels Països Catalans. Com reivindicar el seu mandat –el seu llegat– i apel·lar alhora a un únic subjecte nacional és tot un desafiament per al moviment, de difícil desllorigament.
La Diada de l’Onze de Setembre és, com cada any, el tret d’eixida del curs polític als Països Catalans. No sabem si enguany serà també l’inici d’una nova etapa política. Potser la desaparició de Rescat, que ha anunciat que la manifestació d’enguany serà la seua última, n’és tot un auguri. El temps ens ho dirà.
