Enfortim els marges

A través de la lectura de llibres com el que tractarem tot seguit, hom pot pensar que és molt injust l’esforç que han d’assumir els parlants de qualsevol de les anomenades llengües minoritzades per tal d’intentar, si més no, assolir el mateix estatus que d’altres parlants de llengües que gaudeixen d’una protecció específica i, en conseqüència, d’una bona salut.

Un pensador i polític francès del segle xix, Alexis de Tocqueville, home de pregona inquietud intel·lectual, durant una visita oficial a les penitenciaries dels Estats Units es va adonar que, per a copsar el nivell de benestar d’una societat qualsevol, s’havia de començar estudiant els marges, ja què, va intuir amb encert Tocqueville, així com són tractats els marges o perifèries d’un sistema podem arribar a imaginar com seria tractat el centre (normalment més fort i consolidat), si no n’hi hagués resistència, i resiliència, o capacitat a resistir, concepte que l’autor ha treballat.

En el cas del llibre que comentem avui, Qui estima la llengua la fa servir, editat recentment per Barcanova, les similituds amb la teoria de Tocqueville són ben evidents. Perquè el seu autor, el psicòleg, mestre i escriptor Quim Gibert, nascut a Arenys de Mar, fa molts anys que resideix a la Franja de Ponent, concretament a Fraga (Baix Cinca). I fa encara més temps que malda per dignificar la llengua catalana, pròpia d’aquesta faixa interior del nostre àmbit lingüístic. Un àmbit, per cert, que resseguint la idea tocquevilliana adés apuntada, podria ser considerat com un més dels nombrosos marges de les terres de parla catalana. I això és rellevant perquè, per exemple, estudiant quin és el grau de promoció i protecció que el català rep a les terres de ponent (que, hores d’ara, és gairebé zero), podem entendre perfectament quin seria el tractament que rebria el català per part de les autoritats estatals espanyoles a d’altres nuclis on la consciència de la necessitat de la seva defensa, és més arrelada.

En altres paraules, avui les agressions contra la llengua catalana es multipliquen arreu. Per tant, es fa més necessària que mai la tasca d’anar multiplicant iniciatives de defensa i cura de la llengua catalana. La societat civil fa molt temps que ha agafat la paella pel mànec en aquest sentit però, malauradament, sempre hi surt un nou front de lluita per on l’adversari ens va colant les seves ignomínies i desraons d’Estat. L’objectiu, per ells, està ben clar: aconseguir que el castellà sigui plenament hegemònic a casa nostra, convertir-nos en els seus iguals i tenir garantit per sempre més el seu anhel atàvic de disposar d’una Espanya monolingüe en castellà, amb una ciutadania el més submisa possible. En justa reciprocitat, el nostre objectiu ha de ser la consecució d’un Estat propi català que garanteixi la digna pervivència de la nostra llengua a casa nostra, així com de la nostra cultura i formes pròpies de mostrar-nos al món.

Tenint això ben clar, mentre que la nostra emancipació, a tots els efectes, no acabi d’arribar, continuen essent necessaris llibres com aquest que Quim Gibert ha publicat fa escassos mesos. El llibre Qui estima la llengua la fa servir és un llibre plaent i estimulant. De lectura amena i edificant, proporciona arguments i recursos per poder sortir-se’n de situacions incòmodes.

Per a aquells que ja el coneixem, s’ha de dir que a les pàgines de l’obra s’hi troba el Quim narrador de contes i faules que ja havíem presenciat a tants indrets sota la forma de presentacions, jornades de conferències i activitats diverses. Però també és cert que, fins i tot per a aquests últims, l’obra presenta una solidesa formal tan formidable que constitueix una gratíssima sorpresa. Això és degut a la gran quantitat de referències, perspectives, cites, anàlisis i possibilitats que hi conté. Al llibre, Quim ens ho explica ben a les clares: no som els primers que hem patit aquests tràngols identitaris, probablement tampoc no serem els últims. Altres individus, col·lectius i pobles han passat per situacions semblants al llarg de la història, i han aconseguit superar-les i reeixir-se’n. Els exemples, com molt bé ens diu Quim, els tenim, i de tota mena. Ara només cal conèixer-los i seguir-los, procurant alhora convertir la nostra lluita personal en un camí plaent i encoratjador, que tingui sentit per ell mateix.

Una de les coses que més omple els humans és la capacitat que tenen per ajudar a d’altres. Això és el que ens ofereix Quim Gibert amb aquest primer llibre seu en solitari: un argument irrefutable per a conèixer quins són els entrebancs en el camí de la nostra plenitud, i quines són o poden ser les maneres per superar-los. En el fons, una cosa tan senzilla com no deixar de parlar la nostra pròpia llengua, el català, pot ser de molta, moltíssima utilitat.