Hi ha moltes explicacions per a la crisi del capital que es va iniciar el 2007. Però allò que falta és una comprensió “els riscos sistèmics.” L’alerta em va arribar quan ‘Sa Majestat’ la Reina va visitar la London School of Economics i va demanar als economistes de prestigi que com és que no havien vist la crisi que s’acostava. Com que és una monarca feudal en lloc d’un simple mortal, els economistes es va sentir obligats a respondre. Després de sis mesos de reflexió dels gurus econòmics de l’Acadèmia Britànica van presentar les seves conclusions. L’essencial és que molts economistes intel·ligents i dedicats havien treballat inetnsament i amb assiduïtat en la comprensió dels micro-processos. Però d’alguna manera tothom havia passat per alt el “risc sistèmic”. Un any més tard, un ex economista en cap del Fons Monetari Internacional va dir que “tenim una certa i vaga idea de què és el risc sistèmic i quins factors podrien relacionar-s’hi, però dir que és una ciència ben desenvolupada en aquest moment seria exagerar els fets”. En un document oficial, el FMI descriu l’estudi de risc sistèmic com “a les beceroles “[1] En la teoria marxiana (a diferència de la teoria dels miops neoclàssics o la teoria financera), “risc sistèmic” es tradueix en les contradiccions fonamentals de l’acumulació de capital. L’FMI podria evira-se un munt de problemes mitjançant l’estudi d’aquestes contradiccions. Així doncs, com podem posar la teorització de Marx sobre les contradiccions internes del capitalisme a treballar per entendre les arrels dels nostres dilemes contemporanis.
Aquesta és la tasca em vaig proposar en escriure L’enigma de la Capital: I la crisi de Capitalisme.[2] En escriure’l he trobat, però, que les versions convencionals de la teoria marxiana de la formació de la crisi són insuficients i que era necessari adoptar una nova mirada als arguments sobre la formació de crisi descrits en El Capital i, més important encara, en Els Grundrisse. En aquesta última obra de Marx sosté que la circulació i acumulació de capital no pot respectar cap límit. Quan troba límits s’esforça aplicadament a convertir-los en barreres que poden ser superades o esquivades. Això centra la nostra atenció en aquells punts en la circulació de capital on els potencials límits, bloquejos i barreres poden sorgir, ja que aquests poden produir crisis d’un tipus o altre.
El Capital, insisteix Marx, és un procés de circulació i no una cosa. Es tracta fonamentalment de posar diners en circulació per fer més diners. Hi ha diverses maneres de fer això. Els financers presten diners a canvi d’interessos, els comerciants compren barat per vendre car i els rendistes compren terra, recursos, patents, i similars, que lliuren als altres a canvi d’una renda. Fins i tot l’Estat capitalista pot invertir en infraestructures en la recerca d’una base impositiva que produeixi majors ingressos. Però la forma principal de la circulació de capital en la visió de Marx era la de capital productiu. Aquest capital s’inicia amb els diners que s’utilitzen per comprar la força de treball i mitjans de producció que després es reuneixen en un procés de treball, sota una forma tecnològica o organitzativa donada, que resulta en una nova mercaderia que es ven al mercat pels diners inicials més un benefici.
Una part del benefici, per raons que reprendrem més endavant, ha de ser capitalitzada i llançada a la circulació per a cercar encara més beneficis. El capital es veu així obligat a una taxa composta de creixement. La quantitat de béns i serveis mundials que es comercien a través del mercat (que se situa actualment al voltant de $ 55 bilions de dòlars) ha crescut a una taxa mitjana d’al voltant del 2,25 per cent des de 1750.[3] En alguns llocs i moments aquesta ha estat molt més gran i molt inferior en altres llocs. Això concorda amb la saviesa convencional que una taxa de creixement del tres per cent és el nivell mínim acceptable amb el qual un capitalisme “saludable” pot funcionar. La taxa mitjana de creixement mundial des de 2000 fins 2008 va ser exactament de tres per cent (amb un munt de variacions locals). Qualsevol cosa menys que tres per cent és problemàtica, mentre que el creixement zero o negatiu defineix una crisi que, si es prolonga, com en la dècada de 1930, defineix una depressió. Així que el problema per al capital és trobar un camí a un creixement compost d’un mínim del tres per cent per sempre.
Hi ha indicis abundants, però, que l’acumulació de capital està en un punt d’inflexió històric en el qual el manteniment d’una taxa composta de creixement és cada vegada més problemàtic. El 1970 això significava trobar noves oportunitats rendibles d’inversió global de 400.000.000.000$. Reprendre ara mateix el creixement del tres per cent significaria la recerca d’oportunitats rendibles d’inversió per 1,5 bilions $. Si aquesta taxa de creixement es mantingués cap al 2030,caldrien 3 bilions de dòlars. Dit en termes físics, quan el capitalisme el 1750 era sobre tot el que passava a prop de Manchester i Birmingham i alguns altres punts calents en l’economia mundial, aleshores un tres per cent de creixement compost no planteja cap problema. Però ara estem perseguint el creixement compost el que passa a tota Amèrica del Nord, Europa, gran part de l’Àsia oriental, Amèrica Llatina i cada vegada més al sud d’Àsia, Orient Mitjà i Àfrica …. Les implicacions socials, polítiques i ambientals són poc menys que gegantines.
Hem de tenir en compte que el terme clau aquí són les oportunitats d’inversió rendibles en comparació amb les oportunitats d’inversió socialment necessàries i valuoses socialment. Així doncs, on són els límits potencials d’aquesta rendibilitat? Atès que el capital és un procés i no alguna cosa, llavors la continuïtat del procés (juntament amb la seva velocitat i capacitat d’adaptació i mobilitat geogràfica) es converteix en una característica fonamental per a sostenir el creixement. Qualsevol alentiment o bloqueig en el flux de capital produeix una crisi. Si el nostre flux de la sang s’atura ens morim. Si el flux de capital s’atura, el cos polític de la societat capitalista mor. Aquesta simple regla va ser en gran part demostrada dramàticament arran dels esdeveniments del 9/11. Els processos normals de la circulació es van aturar al voltant de Nova York, amb enormes ramificacions per a l’economia mundial. Al cap de cinc dies, l’alcalde Giuliani va suplicar a tothom que sortís amb les seves targetes de crèdit de compres, anés als restaurants i als espectacles de Broadway (ara hi ha entrades!) I poc després el President dels Estats Units va fer una cosa sense precedents: va aparèixer en un anunci col.lectiu de les línies aèries demanant a la gent que tronés a volar de nou. Quan els bancs van deixar de prestar i el crèdit es va congelar arran del col lapse de Lehman el 15 de setembre de 2008, la supervivència del capitalisme es va veure amenaçada i el poder polític ha realitzat grans esforços per afluixar les constriccions. Era una qüestió de vida o mort per al capital com van reconèixer tots els governants d’arreu del món.
Parar atenció a la circulació del capital ens revela, tanmateix, una sèrie de punts de possible bloqueig qualsevol dels quals podria induir una crisi per constricció del flux de capital. Anem a considerar-los un per un.
1) Acumulació de la capital inicial
L’acumulació de capital suposa que el volum adequat de diners pot ser reunida en el lloc correcte en el moment adequat i en les quantitats adequades per posar aquests diners en circulació com a capital. Marx sobretot tractà aquest problema del capital inicial en termes d’acumulació primitiva (el robatori dels diners de la resta del món). Això és inadequat perquè, com Saint-Simon havia assenyalat anteriorment, l’associació de molts capitals (que després s’aconsegueixen a través de forma corporativa, mercats de valors, etc) és necessària per dur a terme projectes de gran escala, com ara ferrocarrils, canals i fins i tot projectes industrials a gran escala . És la feina del sistema financer – gairebé sempre incorporant els poders de l’Estat – aplegar els estalvis a petita escala i els excedents i redistribuir els fons així reunits a través d’una sèrie de projectes potencialment rendibles. Els germans Pereire, per exemple, educats en les formes de pensament de Saint-Simon, va crear noves institucions de crèdit per facilitar la reconstrucció de París amb la finalitat d’arreplegar els excedents tant del capital com del treball que havien quedat en suspens arran de la crisi econòmica de 1848 . Aviat van descobrir que no necessitaven comprometre’s amb la producció, que el palanquejament (demanant crèdits al 3% i donant préstecs a termini al 5%) podia donar grans beneficis.[4] La creació d’un sistema de finançament hipotecari modern als Estats Units es remunta a la dècada de 1930 (quan un terç de la taxa d’atur era atribuïble a la depressió en la indústria de la construcció), i això va establir les bases per l’auge suburbà de la postguerra que va jugar un paper tan crucial impedint que els EUA tornessin a caure en la depressió.
La continua innovació financera ha estat crucial per a la supervivència del capitalisme. Però els capitalistes financers i del diner també exigeixen la seva part de la plusvàlua produïda. Un excés de poder en el sistema financer pot llavors convertir-se en un problema, generant un conflicte entre les finances i el capital productiu. Les institucions financeres, a més, sempre s’han integrat en l’aparell estatal per formar el que jo anomeno “nexe estat-finances.” [5] Això en general, resta en un segon pla, excepte en cas de crisi, com va passar als Estats Units arran de la caiguda de Lehman: el secretari del Tresor (Henry Paulson) i el President de la Reserva Federal (Ben Bernanke) prenien totes les decisions importants (el president Bush va ser vist poques vegades). Al nivell en què el poder estatal afavorí la City financera de Londres sobre el capital productiu del Regne Unit després de la Primera Guerra Mundial, el que va contribuir al malestar de la producció industrial de la mateixa manera que les finances de Wall Street van ser còmplices en la desindustrialització dels Estats Units després de mitjans de la dècada de 1970. Les crisis sovint s’han centrat en el sector financer i associades al poder de l’Estat, ja sigui perquè les finances són sobre-regulades o no prou innovadores (quan es produeix el que s’anomena “repressió financera” [6] – un terme d’ús freqüent en la dècada dels 1970s) o perquè és massa poderós i massa incontrolable pel bé del sistema (com se sol argumentar ara).
En diversos punts Marx contempla, com també hem de fernosaltres, la possibilitat de crisis financeres o monetàries autònomes que es formen dins del sistema financer i s’estenen cap a la resta de l’economia. La innovació financera és absolutament fonamental per a aconseguir un creixement compost i el capital no pot prescindir d’ella. Tanmateix, aquesta innovació pot molt fàcilment anar-se’n de les mans, esdevenir increïblement especulativa o simplement potenciar excessivament els financers que sovint miren als seus propis interessos en lloc de l’estabilitat del mateix capitalisme. La desregulació del sistema financer, considerada un pas necessari en la dècada de 1970 amb la finalitat de superar la barrera de la repressió financera, ha jugat un paper fonamental en la crisi actual. Però per què la necessitat de la innovació financera i la desregulació des de la dècada de 1970 en endavant?
2) El mercat de treball
Quan la mà d’obra és escassa o molt ben organitzada, això pot controlar la lliure circulació de capitals. Els salaris pugen a costa dels guanys. La llarga història de lluita de classes respecte els salaris, les condicions dels contractes (durada de la jornada de treball, la setmana de treball i la vida laboral), juntament amb les lluites pels nivells de prestacions socials (salari social) és testimoni de la importància d’aquest límit potencial a l’acumulació de capital. Aquesta contracció va ser molt marcada en les regions centrals del capitalisme a finals de 1960 i principis de 1970. Aquest va ser el principal bloqueig que havia de superar.
Els mercats de treball (sempre geogràficament fragmentats) estaven organitzats en gran mesura a nivell nacional en el període 1945-1980 i eren aïllats de la competència internacional per les restriccions en el flux internacional de capitals. Els Estats nacionals podien dissenyar les seves pròpies polítiques fiscals i aquestes podren ser influenciades políticament pels sindicats i partits polítics d’esquerra. El salari social tendia a augmentar a costa de la capital. La resposta a aquest problema en part fou el reeixit assalt polític (liderat per Reagan, Thatcher i dirigents militars a Amèrica Llatina) contra el treball organitzat i les seves institucions polítiques. Però l’altra punta d’atac era mobilitzar els excedents de mà d’obra global a través de la deslocalització. Després del col·lapse del sistema financer de Bretton Woods a principis de 1970 i la posterior desregulació de les finances, les restriccions al flux de capitals internacionals es van afluixar i el capital va començar a exercir una major disciplina en les polítiques fiscals dels estat-nació. Els Estats del Benestar van ser soscavats, els salaris reals es van estancar o disminuir i va caure la participació dels salaris en el PIB total en els països de l’OCDE. El Capital va tenir accés a una gran reserva de mà d’obra disponible que viu en condicions marginals. A mitjans de la dècada de 1980, el problema del treball (en el mercat, al taller i políticament en les democràcies socials) havia desaparegut. La repressió de salaris es va viure a gairebé tot arreu. Cal tenir en compte tanmateix, que el problema del treball no podria haver estat superat sense la desregulació financera i les innovacions que desmantellaren les barreres als fluxos de capital transfronterers. El problema del treball va ser resolt a costa d’obrir la possibilitat de crisi en el sistema financer (de les quals n’hi va haver moltes després de 1975). Però què va ser el que convertí aquesta possibilitat en una certesa?
3) La disponibilitat dels mitjans de producció i l’escassetat en la Naturalesa
Diversos problemes tècnics sorgeixen entorn a l’accés a mitjans adequats de producció. Els escanyaments de l’oferta poden ocórrer fàcilment, de vegades per raons sistèmiques que no podem desenvolupar ara aquí. Però sota d’aquests hi ha la possibilitat dels anomenats límits “naturals” al subministrament de matèries primeres i de la capacitat del medi ambient per absorbir esl residus. La història del capitalisme és plena de moltes fases en les quals la “naturalesa” es considera un límit màxim per al creixement. Però l’escenari maltusià mai fins ara realment havia realment pres cos. Aquesta història és un molt bon exemple de com el capital, quan es troba amb límits, exhibeix considerable enginy per convertir-los en barreres que poden ser superats o esquivats (pels canvis tecnològics, l’obertura de noves regions de recursos i similars). El fet que el capital ho hagi fet amb èxit en el passat no significa necessàriament que, per descomptat, estigui destinat a fer-ho de forma permanent. Tampoc implica que els episodis anteriors de suposats límits naturals es negociessin sense problemes i sense crisi. Que sigui o no aquest un moment en que el qual allò que O’Connor anomena “la segona contradicció del capitalisme” (la relació amb la natura en contraposició a la relació capital-treball que els marxistes solen privilegiar) passi a primer pla com la principal barrera a l’acumulació sostinguda és una qüestió a debatre.[7].
Però, exactament de la mateixa manera que els financers algunes vegades han adquirit massa poder i han produit una crisi general quan persegueixen els seus estrets interessos, també els terratinents i rendistes poden fer el mateix, com va passar quan el càrtel petroler, l’OPEP, va afegir el combustible (en realitat el va sostraure!) a la crisi de la dècada de 1970 o quan els especuladors van fer pujar el preu del petroli i altres matèries primeres com els grans alimentaris l’estiu de 2008. L’excessiva manipulació política i dels preus en els mercats de matèries primeres, de les rendes dels drets de propietat intel·lectual o en l’entorn de la construcció, pot posar en perill la contínua acumulació de capital. Quan el rendista és l’Estat (com passa sovint en el cas del petroli), llavors les lluites geopolítiques també poden produir barreres i límits a l’arribada dels anomenats recursos “naturals” en la circulació del capital. Escric “anomenats”, perquè els recursos sempre són estimacions tecnològiques, culturals i econòmiques i en la forma de l’entorn construït – de vegades s’anomena “segona naturalesa” – són produïts activament com un nou paisatge per a l’acumulació. Les escassetats que amenacen el creixement compost són en gran mesura un producte social.
La importància i el poder de les classes rendistes sempre han estat subestimats. Hi ha proves que les classes altes britàniques (l’aristocràcia terratinent en particular) acumulares molta més riquesa amb l’augment dels lloguers a partir de la meitat del segle XVII que no amb l’explotació de mà d’obra de fàbrica a Manchester. El poder dels rendistes ha anat creixent en els últims temps, com hem vist en els mercats de terres, darrere dels drets de propietat intel·lectual i patents, i en l’especulació en futurs de matèries primeres. És significatiu també que durant aquesta crisi els rics més ben posicionats, així com els poders estatals (els xinesos en particular) estan comprant terres i abundància de recursos a Amèrica Llatina i Àfrica. La terra i valors de propietat en combinació amb el capital financer es trobaven en l’epicentre de la crisi actual i segueixen constituint una barrera potencialment perillosa per a la recuperació del creixement compost a llarg termini.
4) Les formes tecnològiques i d’organització
Com es reuneixen la força de treball i mitjans de producció depèn de les formes tecnològiques i d’organització a disposició dels capitalistes en un determinat moment i lloc. La història del capitalisme s’ha vist profundament afectada per les formes en que s’aconsegueixen. els increments de productivitat. Les noves formes d’organització com els sistemes “just-in-time”, la subcontractació, la utilització de la programació optimitzada, i similars han estat tan importants com les noves màquines, la robotització i automatització en l’assoliment d’augments de la productivitat i en la disciplina de la mà d’obra al taller. Dos punts generals són importants per tenir en compte. La innovació en excés pot generar crisi pel treball que desplaça massa ràpid o perquè deixa sistemes de producció obsolets abans de les inversions s’hagin amortitzat. La innovació, d’altra banda, pot endarrerir-se quan “les lleis coercitives de la competència” afluixen a causa de la monopolizació[8]. L’equilibri entre el monopoli i la competència aquí és crucial. excessiva monopolització i centralització del capital pot produir un estancament (com va passar en el període de “estagflació” a la dècada de 1970), mentre que la competència pot ser “ruïnosa” per a molts capitalistes quan es torna massa intensa i acarnissada (com es va fer evident en la desindustrialització de la dècada de 1980) [9].
Un règim de baixos marges de beneficis- va aparèixer en gairebé totes les branques de la producció convencional en la dècada de 1980 tot i que els salaris reals es van estancar. Amb el desmantellament dels controls sobre el moviment internacional de capital, el desenvolupament geogràfic desigual i la competència inter-territorial es van convertir en característiques clau en el desenvolupament capitalista, soscavant encara més l’autonomia fiscal dels estats-nació. Això també va marcar el començament d’un canvi de poder cap a l’est d’Àsia. Però també va dur capital per invertir més i més en control sobre els actius -capturant rendes i guanys de capital – en lloc d’invertir em la producció. Les bombolles d’actius especulatius que es van formar a partir de la dècada de 1980 van ser el preu que es va pagar per alliberar les lleis coercitives de la competència a nivell mundial com una força disciplinària sobre els poders de la mà d’obra i sobre els anteriorment autònoms poders de l’Estat-nació pel que fa a les polítiques fiscals i socials.
Desregulant i donent més poder a la forma més fluida i de major mobilitat del capital – el capital-diner- per reassignar els recursos de capital a nivell mundial (finalment a través de mercats electrònics i un sistema bancari no regulat a l’”ombra”) facilità la desindustrialització a les regions centrals tradicionals. El capital aleshores va accelerar la seva dependència d’una sèrie de “pedaços espacials” per absorbir el capital sobreacumulat. Patrons d’inversió estrangera directa en cascada recorregueren tot el món canviant fonamentalment la geografia de la producció capitalista, facilitant noves formes (ultra-opressives) d’extracció de matèries primes i recursos naturals agrícoles i indutrials en els mercats emergents. El canvi hegemònic del poder econòmic cap a Àsia oriental, un canvi que que Giovanni Arrighi anticipà profèticament des de fa molt de temps, va començar a ser més i més evident [10].
Dos corol·laris se’n seguiren. Un era millorar la rendibilitat de les corporacions financeres en relació amb el capital industrial i trobar noves formes per globalitzar i suposadament absorbir els riscos a través de la creació de mercats de capital fictici (la ràtio de palanquejament dels bancs als EUA va augmentar d’al voltant de tres a trenta). Les societats no financeres (com ara companyies d’automòbils) sovint feien més diners amb manipulacions financeres que fabricant coses. L’altre impacte va ser una reforçada confiança en l’ “acumulació per despossessió” com un mitjà per augmentar el poder de la classe capitalista. Els nous cicles d’acumulació primitiva contra les poblacions indígenes i camperoles (especialment a Àsia i Amèrica Llatina) van ser augmentades amb les pèrdues d’avantatges de les classes baixes en les economies centrals, com ho demostren les pèrdues de drets de pensió i de benestar social, així com, al final, les enormes pèrdues d’actius en el mercat immobiliari “subprime “ als EUA. La intensificació de la competència mundial es va traduir en menors beneficis de les empreses no financeres.
5) El procés de treball
El procés de treball és on s’origina el benefici i on es produeix capital. Allò que passa al taller, al camp o en els llocs de construcció és per tant crucial. La disciplina i la cooperació del treballador és aquí essencial per a l’acumulació. La indisciplina i la falta de cooperació per part de la mà d’obra és una amenaça permanent que ha de ser superada, ja sigui per cooptació i la persuasió (la creació de cercles de qualitat, la mobilització de les lleialtats empresa i l’orgull en la feina) o per coacció (amenaces de pèrdua d’ocupació o en alguns casos la violència física). Els moviments sindicals, els consells de fàbrica i tot tipus d’altres formes d’organització del taller doen poder a la mà d’obra, mentre que els capitalistes han de negociar o combatre’ls per aconseguir un mínim de disciplina en el treball. El capital aquí utilitza les diferències de gènere, ètnia, raça i fins i tot la religió amb gran efectivitat per a dividir i governar en el lloc de treball si pot. Si bé les diferències, òbviament, han jugat un paper crucial en el mercat de treball i, és aquí en el punt de producció on es converteixen en el més important. Cap al final de la dècada de 1960 i fins ben entrada la dècada de 1970 el problema de la disciplina en el treball tenia gran influència en les regions centrals del capitalisme. La deslocalització de la mà d’obra a pastures més dòcils ha estat útil al capital de la mateixa manera que la disponibilitat dels immigrants i treballadors indocumentats. Igual que en els mercats de treball, l’equilibri de poder dins del procés de treball es va desplaçar notablement cap al capital i gran part de la resistència taller es va ensorrar a partir de 1980. Però, com els autonomistes marxistes insisteixen a dir, la disciplina en el treball mai no pot ser plenament garantida. Sempre és un punt potencial de resistècnia revolucionària.[11]
6) Demanda i demanda efectiva
La nova mercaderia produïda ha de ser venuda pels diners originals més un benefici. Algú, en algun lloc, ha de necessitar, voler o desitjar el producte i tenir prou diners per pagar-lo. El capitalisme presenta una història sorprenent de producció de noves necessitats, desitjos i necessitats, en part, a través de la producció de nous estils de vida (considereu el que es necessita per mantenir una llar suburbana), i també amb una allau incessant d’anuncis i altres mitjans subliminals per manipular la psique dels éssers humans per raons comercials. No tots aquests intents tenen èxit (la història és plena de productes nous que mai van trobar un mercat), però en el món on el consum suposa més de dos terços de la força motriu de l’acumulació de capital, almenys en les regions centrals de l’acumulació de capital, aleshores els límits humans als seus desitjos i necessitats constitueixen un obstacle potencial per a que el capital perpètuament ha de cnsiderar en la recerca del creixement compost.
Però l’altra qüestió aquí és trobar els consumidors amb els diners suficients per pagar. Incrementar el creixement suposa que hi ha més diners disponibles al final del dia que hi havia al principi i la gran pregunta és: d’on venen els diners extra que apareixen? Hi ha tres respostes bàsiques. En primer lloc, els diners en poder de les faccions no capitalistes poden ser extrets cap al sistema. Les “reserves d’or” de les classes feudals jugaren un paper molt important en els primers anys del capitalisme. Succionades per la usura i altres formes d’endeutament, així com a través de les pràctiques normals de comercialització, aquesta font de demanda efectiva va disminuir molt (encara que l’Església Catòlica encara pot haver de fondre una gran quantitat del seu or per pagar pels pecats dels seus sacerdots ). La segona opció, en a qual Rosa Luxemburg va fer èmfasi, van ser l’or i la plata de les reserves dels països en gran mesura fora de l’òrbita del desenvolupament capitalista. L’imperialisme i el colonialisme aquí jugaren un paper generalment violent en l’obertura de nous mercats (per exemple, les guerres de l’opi del segle XIX a la Xina), que drenaren la riquesa de les regions abans riques de la Xina, Índia, Àfrica i Amèrica America.[12] Però amb la integració de moltes d’aquestes regions en la plena circulaciól del capital, aquestes formes de la demanda efectiva són insuficients per a sostenir el creixement compost de l’acumulació de capital. La tercera opció és la producció de la demanda efectiva dins de la dinàmica capitalista. La massa salarial és insuficient i, en qualsevol cas ha anat disminuint en relació amb el PIB en els últims trenta anys. El consum capitalista, no importa si és més o menys destacat, tampoc no ho pot fer . La resposta és que els diners gastats en l’expansió de la inversió de demà constitueixen la demanda efectiva per recollir l’expansió del producte ampliat creat ahir. el creixement de demà crea la demanda efectiva d’expansió de productes d’ahir. El problema de la demanda efectiva avui en dia, per tant, es converteix en un problema de trobar noves inversions rendibles oportunitats de demà. Això explica per què el creixement compost és tan essencial per a la perpetuació del capitalisme.
Aleshores sorgeixen tres qüestions. En primer lloc, l’interval de temps entre el producte d’ahir i la reinversió de demà ha de ser pontejada i això implica l’ús dels diners com a moneda de compte. Els capitalistes financers tornen a aparèixer com els jugadors crucials que no operen només al principi de la circulació de la seqüència de capital, sinó també al final. Per exemple, els financers presten als promotors immobiliaris que contracten mà d’obra per construir cases que després són adquirides pels treballadors amb un préstec hipotecari sovint dels mateixos financers. Aquest sistema és inherentment especulatiu i amb tendència a produir bombolles de l’habitatge del tipus que ja s’ha assenyalat.
Però no només són els financers els que fan això. Comerciants i mercaders capitalistes compren als productors i s’especialitzen en la comercialització als consumidors. Els mercaders capitalistes, com els financers i els rendistes, extrauen una taxa de rendiment de la seva pròpia tasca i poden arribar a exercir un poder independent com a facció de classe, un poder que sovint ha tingut un paper important en la formació de crisi. Les pressions exercides sobre els productors per corporacions comercials capitalistes com Walmart, Carrefour i tot un seguit de cadenes de supermercats, juntament amb les corporacions com Benetton, Gap, Nike i similars passen a un primer pla de la circulació de capital, ja sigui suavitzant els possibles obstacles com al mateix temps creant potencialment perilloses concentracions de poder econòmic. Igual que amb els terratinents i rendistes, l’interès de classe dels comerciants capitalistes no és necessàriament concordant amb el de tota la classe capitalista. Quan fem un seguiment del que passa amb el preu del sucre, per exemple, en passar dels camps de canya de la República Dominicana als supermercats dels EUA, veiem que els veritables productors reben menys del 5 per cent del preu final de venda. La major part dels beneficis és per als intermediaris comercials.
La tercera qüestió és més difícil d’identificar, fins i tot ara que sembla estar adquirint una importància cada vegada major en al manera com funciona la circulació forma de capital. Quan el capital produïa principalment objectes de llarga durada, sempre estava en perill de saturar els mercats. Jo segueixo fent servir les forquilles de plata fetes a Sheffield que adornaven la taula de la meva àvia. La vida útil dels productes de consum, per tant, ha d’escurçar-se si el capital ha de sobreviure. Això es faen certa mesura amb recurs de la moda, per la obsolescència planificada i fent coses que es trenquen amb facilitat, per la innovació contínua (des d’i-pods ar i-pads), i així successivament. Aquesta pressió, en els últims anys, ha produït un canvi de la producció de coses a la producció de l’espectacle – un canvi que Guy Debord profèticament entengué quan va escriure ‘La societat de l’espectacle’ ja el 1.967,[13] Només cal contemplar el que succeeix en la producció dels Jocs Olímpics, no només les noves infraestructures físiques, sinó també la gran ocupació i els recursos que comporten cerimònies d’obertura (recordeu l’espectacle de Barcelona i, posteriorment, l’impactant espectacle de Beijing). Més i més capital circula d’aquesta manera en la producció d’esdeveniments espectaculars i efímers amb tot tipus de conseqüències per al consumisme, així com per a la vida urbana. No obstant això, les produccions d’aquest tipus són, invariablement, finançades amb deute i, com la història dels Jocs Olímpics demostra clarament, trobar els diners per pagar els deutes després és sovint problemàtic. Potser no és casualitat que Grècia, que va organitzar els Jocs Olímpics el 2004, es trobi ara en un paper de pioner de la crisi a causa del seu deute sobirà.
Amb els salaris reals estancats o en caigua des de 1980, el dèficit en la demanda efectiva va ser pontejada activant el recurs del sistema de crèdit. Als Estats Units en particular, el deute domèstics es va triplicar des de 1980 fins a 2005 i gran part d’aquest deute es va acumular al voltant del mercat de l’habitatge, especialment a partir de 2001. Tot tipus d’innovacions en les finances, juntament amb polítiques d’Estat que sovint van tenir l’efecte de subvencionar o fins i tot pagar a la gent i les empreses per endeutar-se, van mantenir la taxa composta de creixement en marxa. Aquesta va ser la bombolla fictícia que finalment va esclatar el 2008. Però, de nou, observeu la seqüència. La repressió de salaris produeix un dèficit de demanda efectiva que es cobreix mitjançant l’augment del deute que en última instància condueix a una crisi financera que es resol per intervencions de l’Estat que es tradueixen en una crisi fiscal de l’estat que s’ha de resoldre, d’acord a la saviesa econòmica convencional, amb més reduccions en les prestacions socials.
7) La circulació de capital com un tot
Quan es mira com un tot, veiem una sèrie de punts de bloqueig possibles a la circulació de capital, cadascun dels quals té la potencialitat de ser la font d’una crisi. No fi ha, per tant, cap teoria causal única de la formació de crisi, com a molts economistes marxistes els agrada afirmar. Per exemple, no té sentit tractar de posar tota aquesta fluïdesa i la complexitat en una teoria unitària de, per exemple, una taxa decreixent de guany. De fet les taxes de guany poden caure a causa de la incapacitat per superar qualsevol dels bloquejos identificats aquí. És feina de l’anàlisi materialista històrica de lidiar amb la qüestió de quins dels punts de bloqueig primaris són en aquesta ocasió. Però les solucions en un punt donat tenen implicacions en el que passa en altres llocs. El problema del treball (tant en el mercat i al taller) que va ser central en la dècada de 1960 a les regions centrals, no es va poder superar, excepte per l’obertura de les lleis coercitives de la competència a través d’un espai global. Això requerí una revolució en l’arquitectura del sistema financer del món que va incrementar la probabilitat d’ “exuberància irracional” en el propi sistema financer. La conseqüent repressió dels salaris deprimí la demanda efectiva que només podia ser superat només recorrent al sistema de crèdit. I així successivament.
La conclusió teòrica fonamental és: ”el capital no resol les seves tendències a la crisi, es limita a mou-re-les d’un lloc a l’altre”. Això és el que l’anàlisi de Marx ens explica, i això és el que la història dels darrers quaranta anys ha estat. Ja ningú afirma que l’excessiu poder del treball és la font del problema actual com ho va ser en la dècada de 1970. En tot cas, el problema és que el capital en general i el capital financer en particular, són massa poderosos i que l’Estat no pot intervenir en reequilibrar el problema perquè és captiu – políticament i econòmica- dels interessos de la classe capitalista financera, rendista, productora i comercial. El salt dinàmic d’una crisi en el sistema financer centrat en els bancs a una crisi fiscal dels Estats, està produint un nou atac contra la mà d’obra, especialment en el sector públic, així com sobre les prestacions socials. Però si el poder adquisitiu i la confiança del consumidor s’enfonsa, llavors on és el mercat? L’intangible aquí és, tanmateix, si la resistència de masses s’aixecarà per impugnar l’austeritat necessària per reduir el dèficit estatal. El desenvolupament geogràfic desigual de la crisi
Sabem que la crisi del capital (a diferència de molts treballadors i propietaris d’habitatges que havien estat en dificultats des de feia molt de temps) es va iniciar en el mercat de l’habitatge del Sud de Califòrnia, Arizona, Nevada i Florida el 2007. Aquest va ser l’epicentre principal de la crisis.[14] Però, per què allà i per què en aquell moment? La crisi llavors es va estendre ràpidament a través de les companyies de finançament hipotecari (com Countrywide als EUA) per a les principals institucions financeres (com Bear Stearns) que encara tenien una bona quantitat dallò que van esdevenir “tòxics” del deute hipotecari titulitzat. Després es va estendre a altres institucions que també eren titulars de deute (com Fannie Mae i Freddie Mac), que invertien en el deute (tots els que van invertir en obligacions de deute col·lateralitzat) o asseguraven el deute o altres transaccions financeres (com AIG). La caiguda paral·lela de Northern Rock a Gran Bretanya va indicar que hi havia problemes que amenacaven els mercats immobiliaris en altres llocs (com en última instància, es va fer evident a l’Estat espanyol i Irlanda, en particular). Les institucions financeres amb seu a Nova York i Londres es va convertir en l’epicentre de la crisi. Va recaure en gran mesura en els governs dels EUA i britànic, juntament amb la Reserva Federal dels EUA i el Banc d’Anglaterra, al feina de estabilitzar la situació.
La caiguda de Lehman Brothers el setembre de 2008 va fer que el contagi esdevingués global (es tracta d’un moviment deliberat per transformar la crisi del local a escala global, un ensorrament a les pressions populistes per castigar els pecadors a Wall Street, o simplement un gran error? ). La crisi probablement estava condemnada a esdevenir mundial de tota manera, donada la interdependència dins de les xarxes financeres globals. Els bancs en altres llocs (per exemple, a Alemanya i l’Estat francès) havien comprat el deute tòxic de la mateixa manera que els governs municipals i estatals i fons de pensions des de Noruega a Florida. Tots ells van notar les dificultats. Fossin on fossin, els posseïdors del deute tòxic estaven en crisi. Les institucions financeres deCanadà i l’est d’Àsia, per contra, no es va veure afectades, ja que hi estaven poc exposades.
Però després de Lehman tot el sistema mundial de crèdit (en el qual el préstec interbancari és crucial) es va congelar i això va formar el bloqueig primari immediat a la continuïtat dels fluxos de capital. Empreses perfectament sanes es van trobar de sobte en crisi perquè no podien refinançar el seu deute. Moltes empreses es van rescatat a si mateixes amb l’acomiadament de treballadors en massa i amb la intensificació de la repressió salarial. la demanda efectiva i el consumisme impulsat pel deute es van aturar, la confiança del consumidor va caure al precipici, i l’atur va augmentar, encara que a taxes radicalment diferents, tant dins com entre països: comparem, per exemple, Minnesota i Ohio als EUA o l’Estat espanyol (20 per cent) i els Països Baixos (6 per cent) a Europa el 2009. Les economies exportadores més importants, a continuació, van rebre un impacte amb la contracció del comerç mundial contractats un vint per cent a principis de 2009, el que va generar enormes dificultats per a les empreses i grans augments en la desocupació en l’Est d’Àsia, així com a Alemanya, Brasil, i en altres llocs. Una alça de preus de les matèries primeres (petroli en particular) que va resultar ser en gran mesura especulatiu, paràcticament va col·lapsar davant del creixement en declivi. Els productors de matèries primeres estaven en problemes. L’economia mundial es dirigia clarament cap a una gran depressió, llevat que el govern actués.
El que va venir a continuació depenia de forma crucial dels imperatius, la capacitat i la voluntat dels diferents governs per utilitzar el seu poder (ja fos individualment o col·lectivament) per a enfrontar la crisi. Tenint en compte l’amenaça d’una depressió en l’escala de la dècada de 1930, hi va haver un creixent clam inicial per ressuscitar a les solucions d’estil keynesià. La resposta immediata després de la debacle de Lehman era rescatar, estabilitzar i, finalment, reformar de l’arquitectura financera (tant a nivell local com global) i construir un estímul finançat amb deute per fer front a la caiguda de la demanda efectiva. Els EUA no podien, però, actuar en solitari de manera que el G-8 va ser substituït pel G-20, una coalició d’estats capdavanters que representaven la major part de l’activitat econòmica de mercat del món. La recerca d’una sortida a la crisi sistèmica es va veure obstaculitzada, però, per una sèrie de dificultats aclaparadores, i no eren pas poc importants les ideologies polítiques molt diferents, les necessitats i les configuracions de forces interessos especials de classe dins dels estats del G-20.
Els Estats Units, per exemple, ja estava profundament endeutats amb la resta del món.[15] Una qüestió era si el “refugi segur” dels actius emesos en dòlars podrien sostenir els influxos de dòlars per donar suport el deute i mantenir les taxes d’interès a llarg termini per en el futur previsible. El fet que les taxes d’interès a llarg termini hagin disminuït des de 2008 suggereix que no hi ha problema. Però en el primer semestre del 2010, els governs estrangers van ser venedors nets de valors dels EUA. Va ser necessari l’augment de les taxes d’estalvi en els EUA, la pèrdua de confiança en el mercat de valors i la fuga de l’estalvi intern en bons del Tresor dels EUA per mantenir les taxes d’interès. Sempre era perillós per als EUA intentar un estímul a prou gran escala, (per exemple $ 2,000,000,000,000 en lloc dels $ 800 milions de dòlars) per a funcionar internament, i molt menys per arrossegar a la resta del món al camí del creixement compost (com ho havia fet després de 1945). Als EUA, també hi va haver la forta oposició política d’un Partit Republicà que satisfeia els histèrics temors populistes de dreta davant una intervenció governamental excessiva i va veure la possibilitat d’usar l’oposició al finançament del dèficit com un mitjà per impedir qualsevol recuperació que podria tenir com a conseqüència un avantatge electoral per a Obama i el Partit Demòcrata. Fos quin fos l’estímul possible , havia de portar també, per raons ideològiques, a retallades d’impostos a una classe que no podia gastar,a diferència dels grups de població necessitats que sí que ho farien. Finalment, les millors formes d’estímul raurien en la provisió d’infraestructura social i física que augmenti la productivitat i millorar l’eficiència en l’espai nacional. Però els EUA no tenien projectes clars de cap mena en ment. La negativa inicial dels republicans adonar suport a la ajuda d’Estat i de les finances locals van indicar una voluntat de retallar els serveis socials en lloc d’ampliar-los (una determinació en part compensada pels fons d’estímul a curt termini a l’educació i després per una injecció tardana i feble de suport als governs estatals i locals). I les infraestructures físiques havien de ser projectes “llestos per començar”, cosa que significava que eren en la seva major part una continuació de les inversions en desenvolupament urbà i suburbà que havien conduït a la crisi, enlloc d’un moviment innovador cap a una política nacional de desenvolupament urbà que ajudés a sortir de la crisi a llarg termini (per exemple, amb l’estalvi d’energia en lloc d’ampliar la demanda de la mateixa). L’única innovació va ser un feble suport a les fonts alternatives d’energia. Finalment, molts aspectes clau d’un programa keynesià complet es van mantenir excloses del debat. En especial la major capacitació de mà d’obra com una forma de revertir la desigualtat crònica d’ingressos. Mitigar les enormes desigualtats socials que havien sorgit en la dècada de 1920 va ser vist en la dècada de 1930 com una manera d’estimular la demanda efectiva. La política neoliberal dels anys 1980 i 1990 havia produït desigualtats en la riquesa i els ingressos que no es veien des de la dècada de 1920 i necessitava una inversió similar. Tanmateix, el desequilibri de poder entre capital i treball no es pot ni qüestionar per por de ser titllats i condemnats com a “socialistes” o “comunistes” per una poderosa màquina de propaganda de la dreta. les forces dominants de classe (el “Partit de Wall Street”), amb forta influència en els dos partits polítics, es van negar en rodó a acceptar cap re-calibratge dels poders relatius de capital i el treball de la mà l’estat. El desequilibri de poder que jeia a l’arrel de la crisi havia de romandre intocable.
Després d’una primera fase de lrecuperació en la qual es van divisar “brots verds” en tot el panorama econòmic, l’economia dels EUA va tornar a sumir-se en el creixement lent i l’alta desocupació a la primavera de 2010, amb poques perspectives d’una dramàtica recuperació. Els guanys empresarials i el mercat de valors van començar a reviscolar, però en condicions de menor volum de negocis i reducció de costos salvatges, en particular pel que fa als salaris. La revifada dels beneficis es va produir a costa de l’augment de la desocupació en comptes d’alleujar la repressió dels salaris, amb efectes negatius sobre la confiança del consumidor i la demanda efectiva interna (les concessions salarials arrancades als treballadors de l’automòbil en el rescat de General Motors en són un bon exemple). Això no era un camí cap al creixement sostenible. Si anav cap algun lloc, era cap a la deflació. El renaixement d’alguna cosa més robusta hauria de venir d’altres bandes. Dotada d’enormes excedents i un sistema bancari sense problemes fàcil de manipular pel govern central, la Xina tenia els mitjans per actuar d’una manera més genuïnament keynesiana. El crac de les indústries orientades a l’exportació i l’amenaça d’atur massiu i malestar i desordres a principis de 2009 van fer decidir-se al govern. El paquet d’estímul dissenyat tenia dos fronts. Primer, prop de 600.000 milions de dòlars es van dedicar a projectes d’infraestructura – la construcció de carreteres en una escala que empetiteix la del sistema d’autopistes interestatals dels EUA la dècada de 1960, nous aeroports, grans projectes d’aigua, línies de ferrocarril d’alta velocitat i fins i tot noves ciutats senceres. En segon lloc, el govern central va obligar els bancs a facilitar el crèdit per a projectes locals, estatals i privats.
La gran pregunta és si aquestes inversions incrementaran la productivitat nacional. Atès que la integració espacial de l’economia xinesa és ben lluny de ser completa, hi ha raons per creure que ho farà. Però si el deute potdrà ser pagat en vèncer, o si la Xina més endavant serà l’epicentre d’una nova crisi capitalista mundial, és una qüestió oberta. Un efecte negatiu ha estat una renovada crescuda de l’especulació en els mercats de l’habitatge, amb una duplicació de preus dels immobles a Xangai el 2009. Hi ha altres signes preocupants d’excés de capacitat en la fabricació i en infraestructures i es rumoreja que molts bancs s’han expandit massa. Hi ha evidència de l’aparició d’un incontrolada sistema de “banca a l’ombra” que està repetint alguns dels errors que es van produir als EUA des de la dècada de 1990. Però els xinesos s’han ocupat de la morositat abans, que arribava a nivells tan alts com un 40 per cent dels actius a finals de 1990. Però aleshroes van utilitzar les seves reserves de divises per esborrar la morositat. A diferència del programa TARP[*] als EUA, que va ser aprovat per un Congrés reticent i que va promoure molt ressentiment públic, els xinesos poden adoptar mesures immediates per recapitalitzar seu sistema bancari. Que puguin o no prendre mesures enèrgiques per a atacat i controlar els comportaments bancaris a l’ombra sembla una qüestió més oberta.
Els xinesos més endavant han adoptat altres aspectes d’un programa keynesià: l’estimulació del mercat interior augmentant el poder de treball i fent front a la desigualtat social. El Govern Central de sobte va semblar disposat a tolerar o no va ser capaç de resistir les vagues espontànies (no organitzades pels sindicats oficials controlats pel Partit Comunista) als productors més importants, com Toyota, Honda i FoxConn l’estiu de 2010. Aquestes vagues van aconseguir augments salarials significatius (en el rang de 20% o 30% més o menys). La política de repressió dels salaris s’està revertint. El govern va augmentar les inversions en la sanitat i els serveis socials i va impulsar amb força el desenvolupament de tecnologies mediambientals fins al punt en què la Xina és ara un líder mundial. La por de ser totllats socialistes o un comunistes que afecta a l’acció política en els Estats Units, òbviament sona còmica als xinesos. Però hi ha senyals de perill d’inflació i fortes pressions (tant internes com externs) perquè revaluï el renminbi [**]. El sistema bancari pot no ser tan sòlid com sembla. A mesura que els salaris pugin el capital es desplaça mar enllà a localitzacions amb salaris més baixos a Bangla Desh, Cambotja i altres parts del Sud-est Asiàtic.
Xina ha emergit de la crisi més ràpid i amb més èxit que en qualsevol altre lloc amb taxes de creixement recuperant ràpidament el 8 o fins i tot 10 per cent. L’augment de la demanda interna efectiva no només ha funcionat a la Xina, sinó que també ha arrossegat a altres economies, els productors de matèries primeres en particular. Austràlia ha prosperat, per exemple. General Motors fa més cotxes i més beneficis a la Xina que en qualsevol altre lloc. Xina ha estimulat una recuperació parcial del comerç internacional i de la demanda dels seus propis productes d’exportació (el comerç amb Amèrica Llatina s’ha multiplicat per deu des de 2000, per exemple). Les economies orientades a l’exportació en general, sobretot en gran part d’Àsia oriental i sud-oriental, juntament amb l’Amèrica Llatina han reviscolat més ràpid que altres. Les inversions de la Xina en el deute dels EUA han ajudat a sostenir la demanda efectiva dels seus productes de baix cost allà, però hi ha indicis que a poc a poc està diversificant les seves participacions. L’efecte ha estat el d’alterar l’equilibri del poder econòmic, per a produir un canvi d’hegemonia en l’economia mundial.
La reactivació de les economies orientades a l’exportació s’ha estès a Alemanya. Però això ens porta al problema de les respostes fragmentades a la crisi en tota la Unió Europea. Després d’una explosió inicial de la política d’estímul, Alemanya va prendre la davantera, arrossegant una França més reticent rere seu, decantant la zona euro cap a una política monetària de reducció del dèficit a través de reduccions draconianes de les despeses públiques. Aquesta política és ara compartida per la nova coalició liderada pels conservadors a la Gran Bretanya. Aquesta política va coincidir amb el sobtat deteriorament de les finances públiques en altres llocs. Els anomenats PIGS (Portugal, Irlanda, Grècia i l’Estat espanyol) es troben en greu situació financera, en part, per causa de la seva pròpia mala administració, però encara més significativament pel fet que les seves economies són especialment vulnerables al col·lapse de crèdit i la disminució sobtada dels mercats immobiliaris i el turisme . Al no tenir la base industrial de països com Alemanya, no van poder respondre adequadament a la crisi fiscal que els amenaçava.
La gran qüestió llavors va ser: la crisi financera ha estat estabilitzada a costa de crear una crisi fiscal dels estats capitalistes (amb Califòrnia semblant cada vegada més un dels majors estats fallits en el món)? Els rumors sobre l’estat de les finances de la Gran Bretanya i el fet que molts altres estats més febles, com Letònia i Hongria ja estaven contra les cordes, suggerien greus problemes de fons en les finances estatals que podrien fins i tot, en algun moment, posar en qüestió la sostenibilitat del dèficit dels EUA. Fou en aquest clima que gran part del món capitalista va canviar el seu enfocament cap la reducció del dèficit en lloc del finançament d’estímuls del tipus keynesià. Una vegada que la crisi va passar de ser una crisi financera en el sector bancari a ser una crisi fiscal de l’estat, de seguida sorgí l’oportunitat política d’emprendre una altra retallada salvatge en el que quedava de l’Estat del benestar. Els bancs s’havien salvat i, a la manera neoliberal clàssica, evidentment era el moment de fotre-li garrotada a la gent amb mesures d’austeritat draconianes i no de mesures d’estímul.
Com a resultat, les línies de falles de la política es mogueren en molts llocs de nou cap a les formes més clàssiques de la lluita de classes, a mesura que els sindicats (sobretot en el sector públic) i les poblacions afectades (estudiants, jubilats, etc) es van defensar en contra de l’austeritat des de Califòrnia a Grècia. Per què la gent ha de pagar pels errors i corrupcions d’una classe capitalista que ha seguit consolidant la seva riquesa i el poder?
Però hi va haver i hi ha abundants variacions tant en els impactes com en les respostes. Líban estava tan ocupat reconstruint el país dels bombardeigs israelians de 2006 que tot just es van adonar de l’aparició de la crisi financera mundial (tot i que tenia crisis polítiques pròpies de sobra). Brasil es va recuperar ràpidament, en part, a l’esquena del comerç de la Xina, però també per l’augment de la demanda interna sobre la base de les polítiques redistributives de Lula amb els pobres (Bolsa Família). L’Índia estava relativament aïllada de la crisi en la mesura que la seva principal exportació de serveis es va veure menys afectada i el seu sistema financer era relativament sòlid . Alguns estats, com Kerala, va patir la pèrdua de les remeses dels Estats del Golf, però en altres llocs un creixent però qüestionable boom, particularment en la construcció, ha estat la base d’altes taxes de creixement. El nombre de multimilionaris de l’Índia es va duplicar el 2009. Haití, com a contrast, va patir una greu pèrdua de les remeses dels EUA i després es va ensorrar per complet com a conseqüència del terratrèmol i les seves conseqüències terribles.
El desplaçament de la crisi per tot el món, tant en la seva forma i en la seva intensitat creà una dinàmica d’efectes geogràfics en cadena fins al punt en el qual no e podia predir res fàcilment. Des del epicentre al sud-oest dels EUA i Florida fins el col·lapse de Dubai World o la crisi del deute sobirà grega, ningú no podria predir o anticipar fàcilment on seria la següent rèplica ni la gravetat del xoc, o quina seria la resposta política. De la mateixa manera, la ràpida recuperació de la Xina, l’Índia i el Brasil ha estat sorprenent. Es traçar amb gran esforç la geografia de tot plegat, però no e spot predir fàcilment. No obstant això, les vulnerabilitats en el sistema global són evidents. Un col·lapse del mercat immobiliari i la inflació creixent a la Xina, una caiguda en els preus del petroli que colpegi amb gran força Rússia juntament amb Veneçuela i els Estats del Golf, una onada de protestes polítiques des de Grècia a l’Estat espanyol, l’Estat francès, Gran Bretanya i Califòrnia, o simplement un sobtat col·lapse de la confiança del consumidor als Estats Units o dels inversors estrangers en la viabilitat del deute dels EUA, és probable que o bé deixi tot el sistema en caiguda lliure o bé faci una sacsejada vers una configuració diferent de poder mundial que vegi la meitat del món (gairebé sens dubte Àsia) créixer ràpidament a costa de l’altra meitat.
L’alternativa de l’esquerra
Molts havien somiat durant molt de temps que una alternativa a la (ir)racionalitat capitalista pot ser assolida racionalment mitjançant la mobilització de les passions humanes en la recerca col.lectiva d’una vida millor per a tots. Aquestes alternatives – anomenades històricament socialisme o comunisme – han estat, en diferents moments i llocs , intentades. En èpoques anteriors, com ara la dècada de 1930, la visió d’una o altra donaven una llum d’esperança. Les pràctiques que van sorgir d’aquesta font probablement han millorat la vida de molts i salvaren el capitalisme de l’auto-destrucció a partir de 1945. Però en els últims temps aquestes alternatives han perdut la seva lluentor, en part a causa de la fallida dels experiments històrics amb el comunisme per fer realitat les seves promeses. Ara, les protestes polítiques a les condicions de crisi han estat irregulars, però en alguns casos vociferants (tant des de l’esquerra com des de la dreta ) en resposta al crac de 2008.
Podria ser que el 2009 marqui l’inici d’una sacsejada prolongada en el qual la qüestió de les grans alternatives de gran abast al capitalisme vagin sortint de mica en mica a la superfície en una part del món o una altra. Com més temps s’allargui la incertesa i la misèria, més es qüestionarà la legitimitat de la manera actual de fer negocis i creixerà un major clam per construir alguna cosa diferent.
El problema central que cal ‘abordar és bastant clar: el creixement compost per sempre no és possible: l’acumulació de capital ja no pot ser la força central que impulsi l’evolució social. Els problemes que han afectat el món aquests últims trenta anys són el senyal que s’acosta un límit que no pot ser transcendit. Afegiu a això el fet que tantes persones al món viuen en condicions d’abjecta pobresa extrema, que la degradaciódel medi ambient és una espiral fora de control, que la dignitat humana é sofesa per tot arreu fins i tot quanels rics estan acumulant més i més riquesa a costa de tothom. Mentrestant, en la majoria dels llocs els ressorts del poder ideològic, polític, institucional, judicial, militar i els mitjans de comunicació estan sota el control polític estricte. Això serveix per a perpetuar l’estatus quo polític i frustrar l’oposició encarar que l’economia i estàndards de vida es deteriorin. “La llibertat” aleshores es converteix en només una altra paraula per justificar la repressió.
Una política revolucionària que pugui encarar de manera urgent l’acumulació incessant de capital compost i, finalment, anul·lar el poder de la classe que l’impulsa, necessita una teoria adequada del canvi social. L’explicació de Marx de com el capitalisme va sorgir del feudalisme, de fet, representa una “teoria co-revolucionària.” [16] El canvi social es planteja, segons ell, a través del desenvolupament dialèctic de les relacions entre els set moments en la política del cos social:
a) les formes tecnològiques i d’organització de la producció, intercanvi i consum
b) les relacions amb la natura
c) les relacions socials entre les persones
d) les concepcions mentals del món, que abasten els coneixements i la comprensió culturals i les creences
e) els processos de treball i la producció de béns, geografies, serveis i expressions específics
f) les disposicions institucionals, legals i governamentals
g) la conducta de la vida quotidiana i les activitats de reproducció social
Cadascun d’aquests moments és internament dinàmic, marcat per les tensions i contradiccions (només cal pensar en les nostres concepcions mentals diverses i enfrontades del món), però tots ells són co-dependents i co-evolucionen en les seves relacions entre si dins d’una totalitat, entesa com un “conjunt” gramscià o lefebvrià, o “encaix” deleuzià dels moments. La transició al capitalisme implicà un moviment de suport mutu en tots els set moments dins de la totalitat. Les noves tecnologies no es van poder identificar i aplicar sense noves concepcions mentals del món (entre ells el de la relació amb la natura i dels nous processos de treball i relacions socials).
Els teòrics socials solen prendre només un d’aquests moments i veure com la peça màgica que fa que tot canviï. Tenim els deterministes tecnològics (Tom Friedman), els deterministes ambientals (Jared Diamond), deterministes de la vida diària (Paul Hawken), deterministes del procés de treball (els autonomistes), deterministes lluita de classes (la majoria dels partits polítics marxistes), els institucionalistes, i així successivament [17] Des de la perspectiva de Marx tots s’equivoquen. És el moviment dialèctic dels moments que realment compta, fins i tot quan hi ha un desenvolupament desigual en aquest moviment.
Quan el capitalisme emprèn una de les seves fases de renovació, ho fa precisament per la co-evolució de tots els moments, òbviament, no sense tensions, lluites, baralles i contradiccions. Tingueu en compte de quina manera aquests set moments se van configurat al voltant de 1970, abans de l’onada neoliberal, i considereu com es veuen ara, tot ha canviat en la relació dels uns amb els altres i per tant ha canviat el funcionament del capitalisme en el seu conjunt.
Aquesta teoria ens diu que un moviment polític anti-capitalista pot començar en qualsevol lloc (en els processos de treball, al voltant de les concepcions mentals, en relació amb la natura, en les relacions de classe o d’altres relacions socials, en el disseny de tecnologies revolucionàries i formes d’organització, de la vida diària o per mitjà dels intents de reformar les estructures institucionals i administratives, inclòs el de la reconfiguració dels poders de l’Estat). El truc és mantenir el moviment polític desplaçant-se d’un moment a un altre de maneres que es reforcin mútuament.[18] Així va ser com el capitalisme va sorgir del feudalisme i d’aquesta manera pot sorgir una alternativa radicalment diferent del capitalisme. Els intents anteriors de crear una alternativa comunista o socialista fatalment no van mantenir la dialèctica entre els diferents moments en el moviment i no van aconseguir abastar els camins impredictibles i incerts en el moviment dialèctic entre ells.
El problema per a l’esquerra anti-capitalista és la construcció de formes d’organització i com desfermar una dinàmica co-revolucionària que pugui reemplaçar l’actual sistema d’acumulació de capital per altres formes de coordinació social, canvi, i control que puguin oferir un nivell de vida adequat als 6,8 mil milions de persones que viuen al planeta. Aquesta no és una tasca fàcil i no pretenc tenir cap resposta immediata (encara que tinc algunes idees) pel que fa a com això podria fer-se. Però sí que crec que és imperatiu que les formes organitzatives i estratègies polítiques coincideixin amb el diagnòstic i la descripció de com funciona realment el capitalisme contemporani. Per desgràcia, l’adscripció ferotge de molts moviments al que es podria qualificada com a “fetitxisme de la forma d’organització” s’interposa en el camí de qualsevol ampli moviment revolucionari que pugui abordar aquest problema. Els anarquistes, autonomistes, ambientalistes, grups d’economia solidària, els partits tradicionals esquerra revolucionària, ONG i socialdemòcrates reformistes, els sindicats, els institucionalistes, els moviments socials de moltes bandes diferents, tots tenen les seves regles d’organització per afavorir o excloure, que sovint es deriven dels principis abstractes i a vegades excloents punts de vista pel que fa a qui podria ser el principal agent provocant una revolució social. Aquí hi ha un seriós obstacle per a la creació d’alguna mena d’organització paraigua global de l’esquerra que pugui internalitzar diferències, però també encarar els problemes globals als quals s’enfronta. Alguns grups, per exemple, abjuren de qualsevol forma d’organització que tingui cap jerarquia. Però l’estudi d’Elinor Ostrom de les pràctiques de propietat comuna mostra que l’única forma de gestió democràtica que funciona quan hi ha implicades poblacions de més d’uns pocs centenars de persones , és un entramat jeràrquic de presa de decisions. Els grups que descarten totes les formes de jerarquia per tant renuncien a qualsevol possibilitat de resposta democràtica no només al problema dels béns comuns, sinó també al problema de l’acumulació contínua de capital.[19] La forta connexió entre el diagnòstic i l’acció política no pot ser ignorada. [20] Aquest és un bon moment, per tant, per a tots els moviments de fer un pas enrere i examinar com els seus mètodes preferits i formes d’organització serveixen per a les tasques revolucionàries que es plantegen en la conjuntura actual de desenvolupament capitalista.
Notes
[*] NdT: TARP, (Troubled Asset Relief Program), és el programa aprovat per l’adminsitració dels EUA el 3 d’octubre de 2008 com a resposta a la crisi de les hipoteques subprime , per a comprar actius i accions d’institucions financeres en problemes per a salvar el sector financer.
[**] NdT: Renminbi o ‘moneda del poble’ és el nom de la moneda xinesa, la unitat més corrent de la qual és el iuan, la ‘peça’, nom amb que sovint se’l denomina en la premsa estrangera. Notes:
[1] Schneider, H., 2010, “’Systemic risk’ is the new buzz word as officials try to prevent another bubble,” Washington Post, July 26, 2010.
[2] Harvey, D., 2010, The Enigma of Capital: And the Crises of Capitalism, London, Profile Books.
[3] Maddison, A., 2007, Contours of the World Economy, 1-2030 AD: Essays in Macro-Economic History, Oxford: Oxford University Press.
[4] Harvey, D., 2003, Paris: Capital of Modernity, New York: Routledge.
[5] Bonney, R. (ed), The Rise of the Fiscal State in Europe, c.1200-1815, Oxford: Oxford University Press, 1999.
[6] McKinnon, R., 1973, Money and Capital in Economic Development, Washington D.D.: Brookings Institution Press.
[7] O’Connor, J., 1997, Natural Causes: Essays in Ecological Marxism, New York: Guilford Press.
[8] Arrighi, G., 1978, “Towards a theory of capitalist crisis”, New Left Review, 1/111, September-October, 1978, 3-24.
[9] Bellamy Foster, J and Magdoff, F., 2009, The Great Financial Crisis: Causes and Consequences, New York, Monthly Review Press.
[10] Arrighi, G., 1994, The Long Twentieth Century: Money, Power and the Origins of Our Times, London: Verso.
[11] Cleaver, H., 1979, Reading Capital Politically, Austin: University of Texas Press.
[12]Luxemburg, R., 2003, The Accumulation of Capital, New York, Routledge Second Edition
[13] Debord, G., 2000, The Society of the Spectacle, Detroit: Black and Red Books edition.
[14] Bardhan, A. amd Walker, R. 2010, “California, Pivot of the Great Recession,” Working Paper Series, Institute for Research on Labor and Employment, UC Berkeley.
[15] El següent argument, ara actualitzat, va ser primerament exposat e principis de 2009 a Harvey, D., “Why the Stimulus Package is Bound to Fail” available on http://DavidHarvey.org.
[16] El que segueix es basa en Harvey, D., The Enigma of Capital, op.cit., chapter 8.
[17] Friedman, T. 2006 edition, The World is Flat: A Brief History of the Twenty-First Century, New York, Farrar,Strauss and Giroux; Diamond, J. op.cit.; Hawken, P., 2007, Blessed Unrest: How the Largest Movement in the World Cme into Being and Why No One Saw It Coming, New York: Viking; Holloway, J. 2005, Change the World Without Taking Power, London: Pluto Press; Held, D., 1995, Democracy and the Global Order: From the Modern State to Cosmopolitan Governance, London: Polity Press.
[18] Harvey, D., 2010, “Organizing for the Anti-Capitalist Transition,” http://DavidHarvey.org
[19] Ostrom, E., 1990, Governing the Commons: The Evolution of Institutions for Collective Action, Cambridge: Cambridge University Press.
[20] En una recent avaluació crítica d’alguens de les meves tesis, molts comentaristes van compartir molts dels meus diagnòstics però criticaren ferotgement els meus comentaris sobre les formes organitzatives. Vegeu “Debating David Harvey,” Interface, Volume 2, No.1 (May, 2010); Crises, Social Movements and Revolutionary Transformations
