***
Sèrie: Tornen els franquistes ***Una de les claus per entendre com s’estructuren les relacions de gènere a l’actualitat són els discursos de la ideologia de la domesticitat. Aquesta ideologia es va construir al segle XIX per part de la burgesia i es basa, sobretot, en tres pilars: la rígida separació entre espai públic-masculí i privat-femení; la idealització de la dona com a mare; i la moral sexual, fundada en la doble moral i en la consideració de la dona com a ser asexual. Segons aquest model, el rol principal de les dones és la reproducció social i el dels homes el proveïment d’ingressos econòmics. Durant el franquisme, aquesta ideologia pren molta força en tant que impregna totes les polítiques i legislació del moment.
L’auge dels feixismes en els anys 20 i 30 a nivell europeu i, més a tard a nivell espanyol, va tenir repercussions importants a les vides de les dones. Una característica pràcticament idèntica en tots els feixismes europeus és la lluita contra el procés emancipador de les dones, que s’havia estat produint en els seus respectius països els anys anteriors. En aquests països, es va dur a terme una remodelació de les polítiques de gènere que intentava abordar, a la vegada, el problema de l’emancipació femenina i la política de població, prioritzant als homes en prejudici de les dones, tant en l’estructura familiar com en el mercat de treball.
A l’Estat espanyol, les regulacions laborals que afecten a les dones queden recollides de forma genèrica al Fuero del Trabajo de 10 de març de 1938. Aquesta legislació limita el treball femení remunerat, sobretot de les casades, cosa que més que fer-lo desaparèixer, fa que s’invisibilitzi i es precaritzi. En el segon bloc del Fuero del Trabajo, hi figuren disposicions com que l’Estat: “Limitará convenientemente la duración de la jornada para que no sea excesiva, y otorgará al trabajo toda suerte de garantías de orden defensivo y humanitario. En especial prohibirá el trabajo nocturno de las mujeres y niños, regulará el trabajo a domicilio y liberará a la mujer casada del taller y de la fábrica“[1]. En aquest marc, el treball productiu de les dones es permet sota certes condicions i sempre de forma secundària. S’intenten trobar mesures per tal que aquestes no l’hagin de realitzar, com és el subsidi familiar que anuncia el Fuero del trabajo (capítol III, article 2). Aquest subsidi és percebut per l’home i ha de permetre alimentar tota la família. Es limita doncs el treball femení a certes dones, aquelles per qui es considera imprescindible, les solteres i vídues. Tal com s’exposa a la introducció de l’ordre del 17 de novembre sobre les normes per la inscripció de dones a oficines de col·locació: “se delimita la posibilidad de inscripción en las Oficinas de colocación toda mujer que no tenga una obligación vital suya o de sus allegados, y ampara a las que la tragedia les ha colocado en sujeto de derechos y obligaciones”. Aquesta restricció a l’accés a treballar de forma remunerada és un retrocés històric i genera tot un seguit de conseqüències, entre les quals destaquem: la dependència econòmica del marit de moltes dones, qui guanya poder en la relació; la limitació de poder explotar les pròpies potencialitats a nivell laboral per les dones; un creixement de l’economia submergida, amb la manca de regulació i la precarització de les condicions laborals que comporta, doncs la majoria de dones continuen treballant; i un major aïllament de les dones, l’àmbit de les quals es limita a la llar. Aquest aïllament dificulta poder teixir xarxes entre les dones per crear resistències, per oposar-se a les normes imperants i per generar alternatives.
Igualment, quan es permet a les dones treballar no és sota les mateixes condicions que als homes. Es dóna una restricció d’espais, àmbits laborals i de salari. Així observem que l’ordre de 27 de desembre de 1938 sobre el treball de la dona i el nen exposa pel que fa a les mesures preventives i mitigadores: que s’ha de donar una preferència de col·locació de les dones en activitats femenines, que es prohibeix als homes a treballar en establiments dedicats a la venta exclusiva d’articles per la dona i, que és convenient que les dones siguin les encarregades dels tallers femenins i dels comerços que reparteixin feina a les treballadores a domicili. Per tant, veiem com es dóna una restricció laboral per raons biològiques, morals, i de control de la sexualitat. Pel que fa a la discriminació salarial, s’estableixen unes diferències de fins el 20% entre el salari que perceben les dones i el que el perceben els homes, la mateixa diferència que es dóna en l’actualitat. Es pressuposa que els homes són els qui sustenten la majoria de famílies, i, per tant, han de tenir sous més alts, perquè el seu és un salari familiar. A nivell de categories professionals també s’estableixen diferents sous en funció de si són categories masculinitzades o feminitzades. Per tant, la discriminació es dóna tant entre categories professionals com dins la mateixa categoria.
Anys més tard, a la dècada dels 50 sorgeixen una sèrie de transformacions a nivell de política internacional que fan necessària la integració de les dones a l’esfera pública i als mitjans de producció, cosa que porta a modificar els impediments legals que es mantenien en relació amb algunes feines. El concordat amb la Santa Seu l’any 1953, l’obertura exterior enfortida amb els pactes amb Estats Units i l’ingrés d’Espanya als organismes internacionals, van ser, en part, el motiu dels canvis que es van produir a la dècada dels 60 en relació amb la situació jurídica de les dones en el mercat laboral espanyol.
D’aquesta manera, veiem que la situació laboral no ha canviat tant; seguim vivint a una societat on la discriminació laboral és molt present, on les dones seguim cobrant fins a un 20% menys per la mateixa feina, on hi ha una segregació sexual molt clara del mercat laboral, on les dones tenen molt difícil accés a càrrecs de responsabilitat i presa de decisions, on no es reconeix el treball reproductiu, on les dones segueixen sent les protagonistes del treball submergit…Aquesta situació segueix reforçada per la ideologia de la domesticitat, molt present en els imaginaris col·lectius.
Amb l’excusa de la crisi, les reformes i les polítiques que s’estan duent a terme actualment, si bé fan bandera d’una igualtat formal, en el rerefons hi ha un reforçament d’aquests discursos i la idea dels homes com a proveïdors econòmics i les dones com a proveïdores de cures. Les retallades estan afectant de forma greu al serveis públics, cosa que, per una banda fa que aquests serveis siguin proveïts per les famílies, concretament per les dones, i, per l’altra banda la majoria de treballadores d’aquests sectors són dones que estan sent expulsades del mercat laboral. A més, l’última reforma laboral estableix rigidesa en les relacions laborals, retallant permisos i flexibilitat pels i les treballadores, fet que trenca amb la corresponsabilitat en la llar, i atorga més poder als empresaris per decidir sobre les condicions laborals. A més, estem veient com tant les polítiques d’igualtat com les institucions d’aquest àmbit són de les primeres coses que s’ha prescindit amb les retallades.
Per tant, hi ha un augment dels discursos familistes que aposten per la família com a proveïdora de la cura en detriment de l’estat del benestar. La família i, en concret les dones, són qui estan duent a terme totes les tasques que l’estat del benestar no està assumint. Això suposa una càrrega més en el pes del treball reproductiu, cosa que dificulta el treball productiu de les dones i, reforça la divisió sexual del treball; per tant, tot i que avui els discursos i mesures siguin més subtils, les conseqüències segueixen sent pràcticament les mateixes que ahir.
[1] Fuero del Trabajo, 10 de març de 1938. Bloc 2 declaració 1.
+ Articles de la sèrie Tornen els franquistes:
Els calcs franquistes de la repressió del segle XXI
Les arrels franquistes de la repressió de la #primaveravalenciana
