Entrampats per la roda del deute
En les pàgines centrals d’aquest número fem una dissecció dels pressupostos autonòmics d’enguany i una comparativa amb els comptes públics des de 2010, any del tret de sortida de la carrera de l’austeritat. El resultat que obtenim és completament demolidor. Un país sobreendeutat, les administracions que gestionen el benestar atrapades pel deute, tisorades substancials en la inversió social que costarà anys i més anys refer.
Alhora, aquestes xifres i la dinàmica política real que hi ha al darrera deixen al descobert l’artificiositat de molts tòpics. Tot i les diferents maneres de governar, les diferents ideologies i les diferents circumstàncies de context, les tres autonomies dels Països Catalans es troben immerses de ple en l’espiral del deute i les retallades. Davant dels números emmudeixen les disfresses ideològiques amb què les elits de cada territori intenten vendre i/o justificar la seua gestió. Un deute que s’ha convertit en un dels mecanismes més efectius de transferència de renda dels de baix cap als de dalt i que alhora és el causant d’una pèrdua accelerada de sobirania real. L’obligatorietat i la preeminència del seu pagament per sobre d’altres despeses ha obtingut no rang de llei, sinó rang constitucional. La religió de l’austeritat s’ha implantat.
En una altra notícia d’aquest número parlem sobre el vodevil en què s’ha convertit la qüestió de la pregunta en el referèndum del Principat. Un fet que combinat amb el panorama d’aquests anys de crisi, alimenta la sospita de l’ús que de la qüestió n’ha fet el poder polític per surfejar damunt de la protesta social i nacional. Si traiem d’escena tota la gesticulació teatral entorn el “procés” -que a nivell institucional no ha passat de les declaracions- ens trobem que allò que ha executat el Govern del Principat ha estat el dictat de la troika sense moure’s ni un mil·límetre. En contra del seu propi poble i en contra de la democràcia.
A la llum d’aquestes xifres, i dels pocs dubtes que expressen els governants per dur fins a les darrers conseqüències l’austericidi, no ens ha d’estranyar decisions com el tancament de RTVV o el pols a la comunitat docent. Un dels efectes d’aquesta espiral del deute ha estat la devaluació dels valors democràtics i la sacralització de l’obediència deguda en la cultura política. Es fa tal cosa perquè ho diu la Comissió Europea, es fa tal altra cosa perquè ho diu el Banc Central Europeu o es fa tal altra perquè ho diu el Fons Monetari Internacional. Sense discutir la seva autoritat; sense entreveure vida alternativa al marge d’aquests dictats.
Els pressupostos de 2011 van provocar l’encerclament del Parlament a Barcelona i estaven emmarcats en l’onada de protestes del 15M. Enguany, les protestes contra els pressupostos només han reunit pocs milers de persones. Les retallades han estat molt similars, però el cost del pagament del deute és fins i tot més alt enguany. Entremig hi ha l’assentament de la població en un paisatge de precarietat. Dels mileuristes als minijobs.
Sortir d’aquest espiral és una feina tan complicada que es podria resumir amb una recepta simple: destruir el capitalisme. Però ara i aquí, per començar a fer passes en aquesta direcció, cal construir una cultura política del canviar-ho tot. Omplir de contingut la paraula independència, reapropiar-nos del nostre futur i entendre que de la roda del deute no se’n surt esperant simplement que un dia s’aturi, sinó saltant-ne, per vertigen que pugui fer
