Quins moviments geopolítics s’estan produint durant la pandèmia?
A nivell de l’anàlisi geopolític podem considerar la pandèmia com una crisi econòmica o com una guerra internacional. És a dir, com un fet que aguditza un seguit de contradiccions i pugnes geopolítiques que ja s’estaven desenvolupant des d’anys enrere.
Hem de tenir present que en les últimes dècades s’ha anat desenvolupant una pugna geopolítica amb quatre grans estats/blocs destacats: Estats Units, Unió Europea, Xina i Rússia.
Arnau Carné, militant d’Endavant i Ítaca
Estats Units i la Unió Europea pretenen mantenir la seva hegemonia econòmica, militar i cultural que fins ara els ha permès imposar les lleis del mercat internacional que els són més favorables. Aquestes els han servit per mantenir la seva oligarquia enriquida i el seu coixí social format per una gran massa treballadora amb un nivell de consum mitjà-alt.
Per la seva banda, la Xina i Rússia, com a grans potències emergents consolidades, es troben que per arribar a aquest mateix model d’oligarquia enriquida acompanyada per una àmplia capa de la població amb nivells de consum mitjà-alt, han de competir. No hi ha prou pastís per tothom en aquest joc en aquestes característiques: les del capitalisme. Tothom busca assegurar-se les matèries primeres més valorades, els mercats on col·locar els seus productes, i ser el pol econòmic principal on es desenvolupi l’activitat econòmica de més valor agregat.
I en segon terme, hi ha un seguit d’estats amb menor pes econòmic, militar i cultural, que també pretenen guanyar-se un bon lloc en el tauler, ser preponderants en la seva àrea geogràfica d’influència, o sobreviure mantenint la seva sobirania davant dels atacs comercials, militars i culturals de les grans potències. Aquí, i per diferents motius, hi entrarien estats com la Índia, Turquia, Aràbia Saudita, Iran, Sud-Àfrica, Iran, Brasil, Veneçuela… Els quals acaben sent actors principals o víctimes d’aquestes guerres fruit de les pugnes geopolítiques: des de la guerra a Ucraïna fins la guerra de Líbia, de Síria o les agressions constants contra Veneçuela.
Amb la pandèmia, està clar que cada actor geopolític n’aprofitarà la situació per millorar el seu posicionament. A primer cop d’ull sembla que amb la política d’aïllament del govern dels Estats Units, el govern xinès ha avançat posicions en aquest espai de l’anomenada “ajuda humanitària”, que no deixa de ser un complement de l’acció econòmica i militar. I aprofitant la seva força en l’encara important “fàbrica del món”, s’ha posicionat com un aliat comercial i diplomàtic important. Ja no només per aquells estats del sud global amb qui ja hi tenia tractes preferencials, sinó amb estats membres de la Unió Europea que han hagut de recórrer a la seva ajuda.
La relació de forces i aliances es veurà alterada?
Més enllà dels efectes immediats de la pandèmia i d’aquests moviments comercials i diplomàtics en la seva gestió, segurament la relació de forces i per tant l’alteració d’aliances, prendrà més rellevància en l’era de la “post-pandèmia”, quan la crisi econòmica que se’n derivarà extremarà la competència i les contradiccions entre potències.
Els Estats Units segueix sent la principal potència militar en el món, amb capacitat operativa per intervenir en poc temps a qualsevol indret, cosa que li ha servit per a fer xantatge, amenaçar o canviar múltiples governs de diferents estats. Però porta anys acumulant semi-derrotes militars. Des de la inauguració del nou imperialisme post guerra freda, amb la primera guerra del Golf, la majoria de les seves principals actuacions militars únicament han servit per convertir els seus adversaris en estats fallits (Somàlia, Afganistan, Iraq, Líbia), i la guerra a Ucraïna, però sobretot la de Síria, han marcat un primer retrocés militar estatunidenc amb la intervenció d’una altra gran potència: Rússia.
Tot i que la Xina ha passat més desapercebuda en la seva incidència militar, no hem de menystenir el seu esforç en l’ampliació qualitativa del seu exèrcit i l’establiment de bases militars a l’estranger, com la de Djibouti, a la “banya d’Àfrica”.
Aquest paper cada cop més important tant en l’aspecte comercial com en el militar i el cultural (no és baladina l’aposta del govern rus en la internacionalització de la seva indústria cinematogràfica) de potències com Rússia i la Xina dona lloc a l’anomenat “multilateralisme”, i provoca que els altres estats tinguin una alternativa més ferma on recolzar-se en cas de contravenir els dictats dels Estats Units o la Unió Europea.
Com pot afectar l’epidèmia a estructures supra estatals com l’OTAN, l’ONU o la mateixa UE?
Aquesta possible alteració de forces i aliances provocada pel “multilateralisme”, cal sumar-li les fissures dins de la mateixa OTAN. Des del famós posicionament dels estats de la “vella Europa” en contra de la intervenció militar a l’Iraq de 2003 (pels seus propis interessos geopolítics relacionats amb la moneda i la venda del petroli iraquià), fins al paper del govern turc en el marc de la guerra de Síria i el posicionament dels Estats Units i estats membres de la UE en l’intent fallit de cop d’estat de 2016.
També la debilitat de la pròpia Unió Europea d’actuar com a bloc, visualitzada no només amb el Brèxit, sinó també amb la desigualtat social creixent entre els seus estats membres, la gestió de la migració o l’actuació en guerres perifèriques. El procés d’integració europea ha replicat el model internacional de “centre i perifèries”, generant estats de 1a, de 2a i de 3a categoria dins la pròpia Unió Europea. Aquests elements han fet créixer l’euroescepticisme i han donat avantatge discursiu a la dreta xovinista davant la incapacitat de l’esquerra de defensar un model de sobirania socialista que trenqui amb els dictats de la Unió Europea.
L’epidèmia a dia d’avui sembla no haver fet més que accelerar o aprofundir aquestes fissures. Tant pel que fa a l’aïllament del govern dels Estats Units, com pel que fa a la manca d’unitat dins la pròpia Unió Europea i l’agudització de les contradiccions en el seu si.
Caldrà veure si davant d’aquesta situació el govern xinès i el govern rus ho aprofiten per avançar posicions com a potències influents en la política internacional.
L’ONU, com a teatre de la realitat de les pugnes geopolítiques internacionals, seguirà sent un escenari on es mostraran aquests canvis en la retòrica. L’important, però, serà veure els passos en les aliances regionals, les relacions comercials i el desenvolupament dels conflictes militars.
Com està afectant l’epidèmia els conflictes bèl·lics existents?
Més enllà del lògic efecte catastròfic per a la població que els està patint en primera persona, doncs entenem que els escenaris de conflictes bèl·lics són els menys adequats per afrontar una epidèmia d’aquestes característiques, la primera fase d’aquesta epidèmia ha provocat un seguit de treves i altos el foc parcials en alguns d’aquests conflictes.
En el cas de la guerra de Síria, el 5 de març de 2020 es va decretar un alto al foc abanderat per potències influents com Rússia o Turquia. Tot i així, agències de premsa internacional anunciaven el 5 de maig que l’aviació israeliana havia trencat aquesta treva bombardejant diferents zones del país.
A l’altra banda de l’hemisferi, mentre a Colòmbia la guerrilla de l’ELN decretava un alto el foc unilateral en el marc de la pandèmia, des d’aquest estat (principal aliat tradicional dels EUA a la zona) a principis de maig s’emprenia un intent d’intervenció armada a Veneçuela coordinada per mercenaris dels Estats Units, i que fou frustrada per l’actuació dels propis pescadors bolivarians en un primer terme i l’exèrcit veneçolà posteriorment.
Durant la fase expansiva del coronavirus els diferents grups armats (des d’exèrcits estatals fins a grups irregulars) han hagut d’adaptar-se a les diferents mesures per tal d’atendre i contenir la pandèmia a les seves zones d’influència i a les seves pròpies estructures. Però així com en els altres àmbits s’està pendent de tornar a una “normalitat”, i posicionar-se el millor possible davant d’aquesta, no hem de tenir cap dubte que els conflictes bèl·lics se seguiran regint per la potència militar i les pressions diplomàtiques de les potències interventores.
Quin pot ser l’efecte de la pandèmia quan s’estengui massivament pels països de l’anomenat tercer món o perifèria?
És evident que l’efecte de la pandèmia pot ser molt més letal als països de la perifèria global. Tant pel seu efecte sobre la salut de les persones, com pel seu efecte sobre l’economia dels propis països.
A nivell general, aquests països han sigut les grans víctimes del procés de “globalització”. Se’ls ha relegat a ser proveïdors de matèries primes, mà d’obra barata i fortament dependents de l’economia internacionalitzada. A través dels Plans d’Ajust Estructural es va accelerar la dinàmica de desmantellament dels seus serveis públics, en els que s’hi troba la sanitat, deixant el gruix de la seva població fora de l’atenció sanitària o en mans d’ONG sovint vinculades a estratègies imperialistes.
A tall d’exemple, la premsa internacional s’ha fet un petit ressò de les protestes de treballadores del tèxtil a Bangla Desh a mitjans d’abril. Doncs amb el tancament de les fàbriques i tallers s’han quedat sense subsidi en una societat on no tenen marge de viure de l’estalvi ni dels ajuts estatals.
El gruix de l’economia de Bangla Desh des de fa dècades que depèn de la producció tèxtil per a l’exportació internacional, i majoritàriament funcionen en base a fàbriques i tallers locals que treballen sota demanda “just in time” (al moment) per a les corporacions internacionals. Si s’aturen les comandes o si tanquen els tallers per temes de salut, una gran part d’aquestes es veuen a la ruïna sense capacitat de pagar les seves treballadores, o les més grans sense voluntat de fer-ho per evitar perdre beneficis. Les multinacionals (qui sí que acumulen beneficis per afrontar aquestes situacions) se’n renten les mans i traspassen el conflicte a la part més baixa de la cadena. S’ha denunciat que en alguns casos aquestes multinacionals han aprofitat l’ocasió per reclamar rebaixes de fins al 50% del cost per mantenir les seves comandes.
Amb aquest panorama, el coronavirus en aquestes societats serà un complement que agreujarà els seus problemes endèmics derivats de la desigualtat social: pobresa, desnutrició, afectació per altres virus i malalties…
També hem de tenir present que aquest model de desenvolupament global ha provocat que la immensa part de la població mundial es trobi sobrevivint en l’economia del dia a dia, amuntegada en barris perifèrics en habitatges per si sols ja precaris per la vida “normal”. Doncs encara pitjor per a passar un confinament per raons sanitàries.
Si en el nostre context ja es nota la diferència de classe entre aquests esportistes multimilionaris, que ens ensenyen com s’entrenen als patis o gimnasos de les seves mansions, i la gran part de la població que hem de passar el confinament en pisos petits i amb pocs estalvis per aguantar una disminució d’ingressos, és evident que en aquestes grans “viles misèria” de la perifèria global la situació és encara més dramàtica.
La nova crisi i recessió econòmica que ha desencadenat la pandèmia quines conseqüències pot tenir en les diferents potències mundials (EUA, UE, Xina, Rússia)?
Cadascuna d’aquestes potències mundials buscarà el seu millor posicionament de cara a la crisi econòmica. Això li comportarà prendre mesures internes i externes, totes elles vinculades a la lluita de classes.
Cada potència buscarà millorar la seva “competitivitat” enfront les altres, a la vegada que les seves elits econòmiques buscaran mantenir i ampliar els seus beneficis. Elements com el recent conflicte a la Nissan a l’àrea metropolitana de Barcelona es multiplicarà als diferents estats. Les multinacionals es voldran reacomodar buscant beneficis a costa d’explotar al màxim a la classe obrera internacional (cosa que ja van fent sempre al ser aquesta la seva essència). I els governs estatals les voldran atraure cap als seus països perquè mantinguin allí els llocs de treball, sobretot els de major valor agregat.
El cas de la fabricació de cotxes a l’Estat espanyol i la indústria tèxtil de Bangla Desh és curiosament paradigmàtica. La indústria de l’automòbil a l’estat espanyol fou impulsada a finals del franquisme i inicis de la nova integració europea, a través d’una deslocalització intercontinental, per aprofitar una mà d’obra més barata que l’estàndard europeu. Actualment dedica un 80% de la seva producció a l’exportació internacional.
La indústria tèxtil de Bangla Desh representa un 80% de l’exportació del país, i també respon a un procés de deslocalitzacions que parteix del continent europeu, passant pels anomenats Tigres asiàtics de la dècada dels ‘90.
Les dues indústries depenen de la voluntat de seguir amb la producció allí de les multinacionals, que fan xantatge a les treballadores i als propis estats perquè els rebaixin els costos salarials, d’impostos i mediambientals. També perquè els segueixin concedint subvencions multimilionàries i finançant obres d’infraestructura pel transport dels seus productes. Mentre desvien gran part dels seus beneficis als paradisos fiscals.
En situacions de crisi, si no es produeixen grans revoltes, la força de les treballadores i el pes dels estats minven, i ja sabem qui hi acaba perdent.
La classe treballadora, doncs, mancada de força política i social per torçar el braç de les multinacionals, i mancada d’estructures de solidaritat internacional, segurament seguirem sent peces útils per la competitivitat entre nosaltres i pel benefici empresarial.
Aquest àmbit de la geopolítica segurament no crida tant l’atenció com els conflictes bèl·lics, però juntament amb l’espoli de matèries primeres, és un dels pilars de l’imperialisme i de l’explotació de classe a nivell internacional.
El nostre repte, per tant, serà afrontar els atacs de la patronal a la classe treballadora del nostre país sense entrar a competir amb la classe treballadora dels altres països. Duent a terme una lluita política ofensiva que com a mínim pugui visualitzar les passes per a la construcció d’un model d’estat socialista als Països Catalans, que garanteixi tant els serveis públics com el treball i una producció sobirana, no dependent dels dictats de les potències i corporacions mundials. A la vegada, hem de saber enfortir i moure’ns en aquest “multilateralisme” internacional per tal d’afavorir la sobirania dels pobles davant l’imperialisme. La tasca no és gens fàcil. Però és imprescindible.
