Com valores les mesures econòmiques dels governs central i autonòmics?
Són mesures que, més enllà de les aparences i la propaganda oficial, ens faran pagar la crisi actual als treballadors i treballadores. I que van adreçades a protegir els interessos del capital privat. M’explico.
Des de la declaració de l’estat d’alarma el govern espanyol ha anat decretant mesures que en un primer moment poden semblar que s’orienten a compensar a la majoria de la població, que som els i les treballadores. Així, mentre faciliten que milers i milers d’empreses suspenguin els contractes dels seus treballadors/es de forma exprés, estableixen cobraments de l’atur sense gastar-lo o sense haver cotitzat el mínim. És a dir, faciliten subsidis públics a les persones que se’n van temporalment a l’atur. Això podria semblar positiu però no ho és en absolut. Per una banda, perdem poder adquisitiu. Per l’altra, exoneren a les empreses de pagar els salaris i una bona part de les seves cotitzacions a la Seguretat Social. És a dir, l’estat assumeix aquestes obligacions i ho fa amb diner públic. Mentre les grans empreses no han de tocar ni un cèntim dels seus beneficis, l’estat transfereix molts milions d’euros de recursos públics per cobrir aquest forat. És una típica mesura socialdemòcrata que busca, a curt termini, que els i les treballadores no notem de forma traumàtica la retallada de salari però que a mig termini exigirà una nova tongada de retallades. Mentre, el capital privat reté les plusvàlues del nostre treball, sense cedir ni un cèntim.
Ermengol Gassiot és secretari general de la CGT de Catalunya
D’altra banda, l’aturada de la producció no essencial tampoc és suficient. No toca l’estructura productiva, i segueix deixant en mans de l’empresa privada molts recursos productius i de serveis necessaris per salvar vides. I ja sabem que l’empresa privada es mou per una lògica diferent, la del seu benefici. A més, ens imposa als treballadors/es una flexibilització de la nostra jornada laboral i dels nostres dies de descans. Qui decidirà com recuperarem aquest “permís retribuït recuperable” són, en darrera instància, les empreses. Mesures de flexibilitat com aquesta fa anys que les demana la patronal.
Una altra mesura “estrella” del govern espanyol és la suposada prohibició dels acomiadaments. Novament es tracta de propaganda, ja que enlloc s’impedeix acomiadar a treballadors/es, a banda que arriba quan ja hi ha hagut milers d’acomiadaments. El que fa aquesta mesura és impedir que s’acomiadi per causes objectives vinculades a la força major que suposa l’estat d’alarma. La gran majoria dels acomiadaments que s’han fet aquests dies han sigut improcedents: els empresaris han pagat una mica més i prou.
El govern de la Generalitat de Catalunya ha seguit la mateixa música si no pitjor. Ha fet moltes mesures de cara la galeria sense cap concreció darrere, en molts casos. Per exemple, quan va decretar el confinament total de la Conca d’Òdena en cap cas va estipular cap mesura que protegís els prop de 10.000 treballadors/es que hi viuen i tenen la feina fora o que hi treballen dins però viuen fora. En tots dos casos, des del dia 13 de març no poden anar a treballar i, per tant, perden el salari. Quan des del sindicat hem preguntat a la Generalitat com resoldrien aquest tema, la seva resposta ha sigut el silenci. El mateix silenci amb el que han respost a altres demandes sindicals i de treballadors/es, com per exemple les denúncies a inspecció de treball per manca de mesures de protecció i prevenció, per ERTOs injustificats, etc. La sensació és que tots els espais institucionals als que els/les treballadores podem recórrer per protegir-nos s’hagin esvaït de cop i volta.
La Generalitat també ha fet més coses, com cedir a la pressió d’empreses del lleure i derogar una bona part de les disposicions del Decret 07/2020 que establia que les administracions públiques havien de mantinir les licitacions i contractes a les empreses que presten serveis als ens públics. Aquesta marxa enrere, per exemple, ha permès acomiadar a molts treballadors/es de menjador escolars.
La llista de crítiques continuaria, però em menjaria tota l’entrevista
Com valores la resposta sindical a la crisi (tant la dels sindicats anomenats majoritaris com la dels alternatius o combatius)?
Molt diferent. Els sindicats majoritaris han fet d’estructura d’estat en tota regla. Han preparat el terreny per aquestes mesures, com per exemple amb el pacte entre CEOE, CEPYME, CCOO i UGT a nivell estatal del 12 de març per facilitar els ERTO per causa major. O avalant de seguida les mesures de flexibilització de les jornades laborals, etc. A banda, en moltes empreses han jugat a validar les mesures de les direccions, pactant ERTOs o permetent la inaplicació de mesures de seguretat. Tot amb l’excusa del mal menor, de que cal remar tothom alhora i de no caure en l’alarmisme.
Pel que fa el sindicalisme combatiu, jo parlaré de la CGT que és el que conec. Cal dir que les restriccions de l’Estat d’alarma suposen una limitació sense precedents a l’acció col·lectiva: a prendre els carrers, a moltes formes d’acció directa, a fer assemblees, etc. Això ho condiciona tot i, de cara el futur, haurem de vigilar que algunes coses no es normalitzin. Per tant, ens ha obligat a ser imaginatius i a buscar formes noves de lluita, en un context on l’alarma social televisada 24 hores també juga molt en contra la possibilitat de bastir un discurs alternatius.
Nosaltres com a CGT hem intentat compaginar moltes accions diferents: la informació a treballadors/es, enfortir les nostres seccions sindicals i estructures organitzades als centres de treball, les denúncies per vulneració de drets i normatives, la pressió sindical a empreses i administracions per frenar mesures clarament lesives pels nostres interessos com a treballadors/es i el bastir un discurs propi sobre la situació actual i la forma de com resoldre-la. En aquest darrer punt hem buscat sovint construir punts de trobada amb altres sindicats i organitzacions social, com per exemple quan vam promoure el programa del Pla de Xoc, els primers dies de la crisi
Com penses que ha afectat la crisi als serveis socials?
La paralització de l’activitat econòmica ha portat a suspendre una bona part dels serveis socials: activitat del lleure i extraescolars, centres de dia, etc. També ha deixat en evidència què implica haver externalitzat una bona part dels serveis socials en empreses privades que, encara que moltes d’elles siguin l’anomenat “Tercer Sector” (una etiqueta que en el fons busca rentar la seva cara) es mouen principalment per una lògica de benefici. Hem vist com des del minut zero moltes d’aquestes empreses, malgrat mantenir els pagaments de l’administració, han aprofitat per enviar al carrer als seus treballadors/es. Unes treballadores que en molts casos tenen condicions altament precaritzades, amb salaris baixos, contractes temporals i discontinus, una forta flexibilitat, etc. En alguns casos, han aprofitat per realitzar acomiadaments massius, argumentant de forma conscientment falsa que a algú amb un contracte temporal no se li podia fer un ERTO per suspensió de l’activitat. També hem vist com empreses d’ambulàncies han intentat deixar de pagar a part dels conductors/es argumentant que en suspendre’s una part dels serveis que cobrien (els anomenats secundaris, és a dir serveis tipus trasllat a rehabilitacions i similars) calia reduir la plantilla. En plena crisi sanitària! I tot per mantenir benefici. De forma similar, les empreses d’atenció domiciliària molt sovint han estalviat de donar cap formació ni cap tipus de protecció a les seves les seves treballadores. Unes treballadores que majoritàriament assisteixen a persones grans i que poden ser una via fatal de difusió del virus.
En definitiva, la crisi ha evidenciat el cinisme que suposa deixar en mans d’empreses privades una activitat tant important com són els serveis socials. Espero que del que ha passat en preguem nota i deixem de blanquejar les empreses del Tercer Sector i lluitem per transformar l’actual model.
Quines mesures creus que serien necessàries, viables, útils per superar la crisi sense perjudicar els serveis socials i la classe treballadora?
De forma resumida, i des d’una perspectiva sindical, crec que es poden sintetitzar en tres punts principals.
El primer, ha de ser situar la vida al centre. Això vol dir superar la lògica capitalista del benefici com motor de l’economia (una lògica plenament vigent quan veiem com les grans empreses especulen amb productes sanitaris, per exemple). I comporta, en un termini immediat, fer dues coses. Un, aturar veritat la producció no essencial. L’altra, posar a funcionar a ple rendiment tot allò que pugui servir per cobrir les necessitats tant productives com de serveis per sortir de l’emergència i combatre la pandèmia. Per exemple, si una planta pot fer respiradors o gel desinfectant, ho ha de fer. Si un servei de càtering es pot posar a cobrir l’alimentació de persones grans que no poden sortir de casa, s’ha de fer.
Segon, això implica avançar cap una economia col·lectiva. A mi, personalment, m’agradaria poder parlar de col·lectivització però per desgracia no tenim ara una base sindical sòlida com per estructurar-ho. Per tant, cal una intervenció pública de l’activitat econòmica, tant productiva com de serveis. És necessari reorientar l’economia i, per això, cal una perspectiva global i una planificació. S’han d’apartar les gerències privades de les empreses i centres de treball i orientar la seva activitats a aquests interessos col·lectius del conjunt de la població.
Tercer, per dur a terme els punts anteriors és imprescindible la participació dels i les treballadores. Nosaltres sabem com prestar un servei (som cuidadores, educadores, netejadores, sanitàries) i també com fer funcionar una fàbrica (som obreres), etc. En el moment que la dinàmica privada s’ha vist no només ineficaç, sinó contradictòria amb la finalitat de preservar la vida, hem de ser nosaltres qui garantim i organitzem el funcionament dels centres de treball. Penso que estem en condicions de fer-ho a través dels nostres espais d’organització col·lectiva, com són les seccions sindicals i les assemblees de treballadors/es. Hem de passar de ser simples espectadors/es a assumir el protagonisme de la sortida de la crisi.
Òbvament, el capital i l’estat no poden assumir això, perquè pressuposa una alternativa a la realitat que ells vetllen per mantenir.
Quines conseqüències pot tenir aquesta epidèmia per a l’economia? Ve una nova recessió?
Possiblement ja estiguem en una nova recessió. Ja abans de l’emergència grans empreses, com la Nissan o la SEAT, havien plantejat més o menys obertament la possibilitat d’acomiadaments o ERTOs. I ja feia mesos que alguns economistes apuntaven problemes macroeconòmics a nivell global o, com a mínim, de la UE. A banda, els salaris dels i les treballadores el gener del 2020 eren, per norma, força més baixos que el gener del 2008. I els nostres drets laborals també.
Amb tot, què portarà la situació actual? Encara és aviat. Però jo em temo que per una banda portarà una concentració de l’activitat econòmica en moltes menys empreses i molt més grans. Intueixo que desapareixeran petits negocis i hi haurà concentració al voltant d’una economia de plataforma global. Ja sabem què comporta això: deslocalització, eliminació de la proximitat i destrucció de drets laborals. També crec que algunes mesures d’urgència, que suposen retallades de drets com a treballadors/es es mantindran. I que moltes empreses aprofitaran la ressaca de l’alarma social i la por per imposar una negociació molt a la baixa en les nostres condicions de treball i de vida. Finalment, crec que els estats han fet un assaig inèdit de mesures de control social, sovint amb el beneplàcit d’una població mediatitzada per la por. I que intentaran que una part d’aquestes mesures passin de ser excepcionals a ser el pa nostre de cada dia.
Se’ns gira feina, tant a nivell d’enfortir les nostres organitzacions i teixir aliances, de consolidar una visió diferent i pròpia de la realitat i d’alçar barricades.
