Respresentants dels sindicats del País Basc i d’Astúries han visitat els Països Catalans de la mà de la Coordinadora Obrera Sindical (COS). Durant la seua estada a València vam aprofitar per parlar amb ells. Són Ivan Martínez, de l’Executiva Nacional de la Corriente Sindical d’Izquierdes (CSI), d’Astúries, i Urtzi Ostozolaga, del Comitè Nacional de Langileen Abertzaleen Batzordea (LAB), del País Basc.
**
Quins són els efectes més palpables de l’actual fase del capitalisme?**
Ivan. Aquesta fase no ha fet més que agreujar una situació anterior de crisi ininterrompuda des dels anys huitanta, quan s’iniciaren les anomenades reconversions industrials, terme usat des del poder que, en veritat, corresponia a un desmantellament de tot el teixit productiu tradicional asturià. El sector del metall ha sigut tradicionalment el que més importància ha tingut (els alts forns, les drassanes, etc.,) i, d’altra banda, la mineria; però ambdós han perdut molta rellevància, fins el punt que actualment hi ha només 2.000 miners a Astúries. La crisi s’ha estès als sectors que des del poder plantejaven com a alternatius, és a dir, a la construcció, que experimentà un boom als anys noranta, i al turisme, que fou la gran aposta del govern autonòmic amb l’objectiu de convertir Astúries en una destinació de masses equiparable a la costa mediterrània.
Urtzi. Al País Basc ha ocorregut una cosa molt semblant, amb l’afegit que en els darrers anys s’ha vist un intent de privatitzar el sector públic, especialment l’ensenyament i la sanitat. S’està veient que el capitalisme en aquesta fase està intentant fer un pas més per aconseguir que el capital es concentren encara en menys mans, en perjudici de la classe treballadora.
Centrant-nos a Astúries, què ha quedat de les grans mobilitzacions mineres de fa un any?
Ivan. Bé, des de la CSI en fem un balanç sindical en clau de fracàs absolut del model reivindicatiu de l’UGT, en aquest cas a través del SOMA (que és el sindicat miner majoritari a Astúries) i també de les CCOO. La seua estratègia s’ha centrat en el pacte i la negociació amb la patronal a canvi de prebendes. Aquests sindicats han utilitzat la lluita com a moneda de canvi en la negociació però no com a defensa d’un model productiu i social; això ha sigut la causa del tancament progressiu de les mines, amb les corresponents prejubilacions negociades. En aquesta última ocasió, però, s’han trobat amb un govern poc disposat al pacte. Com ens han explicat alguns companys de les conques mineres gal•leses, el procés és molt semblant al que es va viure amb Thatcher i el desmantellament complet de la mineria al Regne Unit i la desfeta final de moviment obrer. Aquest ensenyament és possiblement el principal llegat de la passada lluita minera: la gent s’està adonat que la afiliació a aquests sindicats ni pot suposar una eixida personal a la crisi ni una solució global al problema.
Al País Basc hi ha hagut una vaga en el sector del metall. Quina implicació heu tingut?
Urtzi. De fet fou el sindicat LAB el que primer la va convocar, per adherir-se posteriorment la resta de sindicats. Hi ha hagut més aturades posteriors en favor dels convenis, perquè s’està arribant a la data -el 7 de juliol- en què volen desactivar la negociació col•lectiva. Des del sindicat LAB apostem per la mobilització en defensa dels convenis; i existeix per part de la patronal una certa disposició a blindar els convenis per por a la conflictivitat. Però el futur és incert i estem encara en lluita.
Al País Basc s’han convocat un seguit de vagues generals convocades amb autonomia respecte a la resta de l’Estat. Estan donant els seus fruits?
Urtzi. Des d’un principi hem respost a la crisi del capital amb una agenda sindical i social pròpia; des de LAB vam fer una crida a l’acumulació de forces sindicals que ha donat pas a la “majoria sindical basca” integrada per nosaltres, ELA, STEE-EILAS, EHNE i Hiru. A aquest moviment sindical s’hi ha afegit el moviment social i junts ja portem sis vagues generals i unes quantes més de sectorials, amb una agenda pròpia de mobilitzacions a favor dels llocs de treball i en contra de les retallades. N’estem molt satisfets.
Quines són les principals lluites en què el CSI està participant?.
Ivan. Bé, cal deixar clar que el conflicte miner continua obert, malgrat la desconvocatòria de la vagues en la mineria pública. Hi ha miners que porten més d’un any sense cobrar i moltes famílies mineres estan vivint situacions vertaderament dramàtiques fins el punt de no poder accedir a productes de primera necessitat (alimentació, bolquers, roba, per exemple); hi ha moltes famílies amenaçades de desnonament perquè no poden pagar les hipoteques. I tot això suma a una crisi de diverses dècades. Actualment Astúries compta amb la població més envellida d’Europa i amb una de les taxes de natalitat més baixes; l’atur juvenil que arriba al 65%, malgrat que hi ha una gran emigració en busca de feina. Així doncs, pensem que el principal front de lluita són els més de 125.000 aturats que hi ha, i el joves que estan a l’atur i no tenen futur. Volem dotar aquesta gent d’eines d’autorganització i d’autoocupació, impulsar incitaves d’economia social i oferir un model de lluita continuada i combativa lluny del model dels sindicats tradicionals.
I quina implantació té la CSI?
Ivan. La CSI és un sindicat que neix al principi dels anys huitanta a partir d’una unió comarcal de Gijón. Amb el temps ens hem estès pel tot el centre i les zones mineres; les franges oriental i occidental són zones de pràcticament zero industrialització, zones tradicionalment pescadores, agrícoles i ramaderes. En eixes zones la implantació és més difícil, però és un dels objectius que tenim a curt termini.
Quina relació té el CSI amb el moviment asturianista?
Ivan. El nostre sindicat és una organització amb militància de procedències molt diverses políticament. Tenim una aposta asturianista clara en el sentit més cultural i lingüístic, però encara no ens hem definit políticament al respecte. Per contra, sí que veiem que els nostres referents sindicals i polítics són sobretot els de les nacions oprimides, com la basca o catalana. El moviment asturianista és encara poc estructurat, però sembla que hi ha una tendència al desenvolupament i a l’enfortiment.
Pel que fa a LAB, quin és el paper que teniu dins de la lluita de l’esquerra abertzale.
Utzi. Nosaltres ens definim com un sindicat socio-polític inserit en l’esquerra abertzale, amb un partit polític, Sortu, i amb un moviment juvenil, Ernai. Tots els components del moviment han de ser subjectes actius en la resolució del conflicte. Nosaltres treballem perquè l’alliberament social estiga sempre present junt a l’alliberament nacional i alhora intentem que la lluita nacional també es faça als llocs de treball; així, per exemple, procurem sempre visibilitzar la reivindicació “els presos polítics al seu lloc de feina”. Nosaltres defensem el marc basc de relacions laborals i de seguretat social i que les decisions econòmiques i polítiques que ens afecten es prenguen a casa nostra. De fet, en l’actual context, aquells que només veien el conflicte des d’una perspectiva identitària s’estan adonant que el jou espanyol i francès és també un jou econòmic, que ens porta a la misèria.
