El passat 6 i 7 de juliol, Esquerra Republicana de Catalunya va celebrar la seva Conferència Nacional on va posar les bases ideològiques del que per a aquesta organització política, ara amb excel·lents perspectives electorals, ha de ser el procés d’independència del Principat. La ponència està cridada a ser un dels documents ideològics més importants de l’actual escenari polític. És per això que L’ACCENT oferim un anàlisi i contextualització dels diferents aspectes explícits i implícits que conté aquesta ponència.
El relat
Es pot fer un document d’anàlisi de la realitat del Principat sense parlar en cap moment de les elits que governen el país i del seu paper en l’actual moment polític i econòmic? Sembla que sí, ja que això és el que ha fet ERC en el document polític de la seva conferència nacional sobre la República Catalana.
“En la ponència no es fa cap esment ni anàlisi a les elits dirigents catalanes”
“El nou discurs polític beu de força elements genuïns del pujolisme”
La voluntat d’ERC per ocupar la centralitat en el discurs polític del catalanisme l’ha portat a imitar alguns dels elements més característics del pujolisme. Catalunya com a societat de classes mitjanes emprenedores, país industrialitzat i amb un eficient sistema d’ascensor social basat en l’educació. Tot el que queda fora d’aquest esquema és obviat.
També s’aplica aquest focus tancat al que és la relació amb l’estat i la situació econòmica actual. Tot és culpa de l’espoli fiscal, de la no disponibilitat dels 16.000 milions anuals, i d’un estat que va a la contra dels interessos catalans.
Aquest és un relat que permet tenir incidència en aquells segments socials que s’autoidentifiquen com a classes mitjanes. De fet, una part de l’èxit de l’esclat sobiranista català és que aquest s’ha convertit en una proposta clara i simple de sortida de la crisi econòmica. Aquesta claredat i simplificació són, però, a costa de menystenir elements centrals de la realitat econòmica. A tall d’exemple, en la ponència la problemàtica del deute i la seva il·legitimitat només surt esmentada en un parell de línies.
D’altra banda, la ponència fa un esforç discursiu notable per a situar-se com a hereu natural del consens antifranquista. Un consens definit tant per la defensa dels interessos de Catalunya com per la construcció d’un estat del benestar gràcies a l’empenta dels nous catalans. Això ho explicitava clarament Junqueras al discurs final de cloenda, quan feia una crida a incorporar-se al projecte als antics militants del PSUC, del PSC, d’UGT i de CCOO.
ERC beu de les fonts més genuïnes del pujolisme quan projecta una unitat social dins de Catalunya i una culpabilitat externa dels mals del país. La concertació empresaris-treballadors per combatre l’enemic exterior -explicitada per Junqueras en el seu discurs- és la fórmula sobre la qual poder aguantar el discurs de progrés: “Només ens podem salvar si ens salvem tots junts (…) Hem de construir un discurs que puguem adreçar a tota la societat, que puguem adreçar simultàniament a cadascun d’aquests sectors”. En una mostra d’aquesta voluntat de ser el partit de tothom, Junqueras afirmà que la caducitat dels convenis col·lectius era no només un problema pels treballadors, sinó també pels empresaris.
Mentre la realitat permeti aguantar el discurs d’ERC, aquest serà un discurs guanyador, de majories, ja que respon amb força exactitud a les inquietuds, valors i expectatives dels sectors socials mitjans del Principat. Valors republicans i de progrés, societat i economia oberta, solució a la crisi i esperança en el projecte europeu són els puntals de l’ideal mesocràtic.
La Catalunya actual se sent d’esquerres però vota moderat. Això és el que assenyalen tots els estudis sobre valors i política. I això és el que la ponència traspua per totes bandes: objectius altissonants de progrés i suport implícit a les polítiques i models de la Catalunya autonòmica.
Tresserras, en una entrevista a El Punt Avui, afirmava que “s’ha arribat a tal nivell de desigualtat que repugna la gent de la classe mitjana, i està disposada a fixar-hi límits i a suprimir certs mecanismes d’opressió. Això permet formular una proposta d’estat amb un model econòmic més just, un règim de ciutadania de fàcil incorporació i en què la identitat sigui plenament electiva. Un estat construït per una elit dirigent acaba imposant el seu model, però aquí parlem de l’hegemonia de la majoria, d’un nou bloc històric popular”.
El procés
En una part de la ponència es fa una descripció jurídica i política del procés. A nivell jurídic s’explicita allò que denuncià el diputat de la CUP, Quim Arrufat, durant la declaració de sobirania. S’opta per no acollir-se al dret d’autodeterminació ja que es considera que a Catalunya no hi concorren les circumstàncies legals que segons el dret internacional són necessàries. Així, s’opta per obrir una via encara legislativament en construcció, la del dret a decidir, recolzada principalment en les experiències quebequesa, montenegrina, kosovar i escocesa.
La ponència emmarca el cas català en una suposada quarta onada d’independències, emulant així la teoria de les tres onades democratitzadores de l’historiador conservador Huntington. Una teoria que serveix per explicar la Història com una evolució de la humanitat cap a la descoberta d’objectius bons, i no com una evolució de la humanitat com a conseqüència de la lluita de classes i els conflictes socials. També, d’aquesta manera, les quatre onades independentistes permeten explicar l’emancipació d’alguns països europeus sense entrar en debats historiogràfics incòmodes.
“Es concep el procés d’autodeterminació al marge de qualsevol ruptura amb la legalitat preexistent”
“La pregunta i la data continuen sense una resposta clara ni una exigència de mínims”
La ponència concep, a nivell polític, el procés d’autodeterminació al marge de qualsevol ruptura amb la legalitat preexistent. L’única ruptura prevista és amb l’article 8 de la constitució espanyola. La independència com a eina per a canviar la realitat esdevé així un principi que no es concreta en res. Per exemple, la proposta de gestió i traspàs de sectors estratègics com les infraestructures, les telecomunicacions o l’energia es basa, segons el model descrit, en simplement fer que les empreses que actualment operen aquests serveis, adquireixin un CIF català i puguin continuar operant aquest servei. S’ignora, així, el caràcter extractiu d’aquestes empreses i la seva composició directiva i accionarial, en mans de l’aliança entre la burgesia local i l’oligarquia espanyola.
La consulta és l’element central de tot aquest escenari polític, però continua arrossegant una indefinició molt alta. La ponència planteja tres possibles escenaris: consulta pactada, consulta tutelada per la UE i eleccions plebiscitàries. Però la resposta d’ERC al quan i al què no ha desvetllat cap misteri que no estigués escrit abans al pacte de governabilitat: “Data propera i pregunta clara” continua essent la resposta. Cap topall màxim, cap pregunta de mínims. Un fet que és compartit per gran part del moviment sobiranista, ultramobilitzat però que encara no s’atreveix a forçar el govern amb una mobilització de masses on hi hagi una exigència de data límit per a la realització de la consulta.
Els Països Catalans
La renúncia a la sobirania única dels Països Catalans ha estat un dels titulars destacats de la Conferència Nacional d’ERC. Si bé eś cert que aquest ha estat un dels elements ideològics nous més importants de la ponència, també és cert que en la primera part de la ponència ERC feia el seu propi anàlisi de conjuntura sobre tots els Països Catalans i esbossava una aposta d’acció política en cada territori. En la segona part de la ponència, però, i sobretot en el discurs diari de Junqueras, és on s’aprecia l’oblit que a la pràctica s’aplica a la visió nacional.
Tot i que en algunes etapes l’aposta política d’ERC ha posat la qüestió territorial en un marc rellevant, des de l’arribada de Junqueras a la direcció del partit i l’acceleració sobiranista al Principat, els Països Catalans desaparegueren no només de l’agenda política sinó també fins i tot de la retòrica de l’organització. Aquesta veritable contrarreforma -consistent en fer dins d’ERC allò que Carretero havia pretès fer des de fora- tingué dos punts principals d’acció. D’una banda, la recuperació de les sigles ERC per a referir-se al partit, en contra de l’intent gradual de convertir el nom del partit en Esquerra, encaixant així la “qüestió de noms” . De l’altra, una indissimulada incomoditat per la presència de les federacions valenciana i balear, escenificada en declaracions i insinuacions que era preferible l’estratègia de Compromís a l’estratègia independentista.
Una de les pistes d’aterratge on aparcar la qüestió dels Països Catalans ha estat l’ús de la concepció confederal de la nació. Aquest concepte, que va ser llançat al debat polític per la CUP, ha servit per a justificat totes les renúncies. L’ús donat al terme confederalisme és el següent: si el model ha de ser confederal, cadascun dels territoris ha d’arribar a la independència per separat i després, confederar-se lliurement.
“Des de l’arribada de Junqueras hi ha hagut una veritable contrarreforma entorn el concepte de Països Catalans”
“El confederalisme és la pista d’aterratge per acomodar la renúncia a una dinàmica política i social conjunta”
La ponència d’ERC ho explica d’aquesta manera: “Encara que la gent d’Esquerra Republicana entenem que la nació catalana completa inclou el conjunt dels Països Catalans, també pensem i defensem que cadascun dels seus territoris històrics constitueix un subjecte polític específic i ha de disposar de la plena capacitat d’exercir el dret a decidir el seu futur.”
Tot aquest nou discurs autoanomenat confederalista té alguns punts febles als quals de moment els seus ideòlegs no han donat resposta. Un d’ells és com articular els Països Catalans i construir la seva consciència comuna si s’esperonen dinàmiques divergents a nivell polític.
La resposta de la ponència d’ERC a aquest repte es realitza des d’un escenari en el qual el Principat ja ha assolit la independència. Dret a la nacionalitat a tots els ciutadans dels Països Catalans, polítiques de cooperació amb la resta de territoris i ús dels instruments culturals de projecció exterior són els principals eixos proposats. Amb tot, la ponència no valora ni té en compte el principi de no ingerència entre estats que guia la política internacional i que a la pràctica ja ha mostrat les seves limitacions en casos com el d’Hongria vers els territoris magiars d’Eslovàquia i Romania, o el cas d’Alemanya vers el territori alsacià sota domini francès.
D’altra banda, cal constatar també que les polítiques de cooperació proposades formen part ja des de fa temps del programa polític de tots els partits independentistes. Però alhora també cal constatar com quan aquests partits han gestionat diverses àrees de poder, l’aplicació d’aquests programes no ha estat mai un eix central de l’acció de govern i fins i tot en alguns casos ha suposat un retrocés. A tall d’exemple, només cal recordar la renúncia de TV3 a exercir de televisió nacional durant el mandat del conseller Tresserres.
### Concert per la llibertat
El trencament del discurs únic sobiranista va posar molt nerviosos alguns dels seus ideòlegs oficials
L’enèsim acte de masses del sobiranisme oficial va trencar, per primera vegada, el guió imposat per Òmnium Cultural. Les desenes d’artistes que van desfilar per l’escenari van tenir el micro obert per a poder fer un discurs propi, i la majoria d’ells van vincular el procés d’independència a les millores socials, a la lluita contra un sistema injust, i van reivindicar que la independència fos completa, per a tots els Països Catalans. El toc final el va posar el cantautor palestí Nabil Mansour, expressant la solidaritat d’anada i tornada entre Palestina i els Països Catalans. El trencament del guió del transversalisme va posar molt nerviosos alguns dels ideòlegs oficials del sobiranisme. Francesc Abad, un dels voluntaris de l’organització del concert, va escriure un article al seu blog on arremetia contra els missatges llançats des de l’escenari, en termes insultants. “Per què, senyors artistes, es pensen que els seus discursets sobre coses que no tenen res a veure amb el motiu de la convocatòria, ens interessen als assistents?” I, per rematar-ho, atacava el cantant palestí en aquests termes: “aquest personatge que ha pujat a l’escenari enfundat en una samarreta de Plastilina, amb un mocador plastilí i ens ha fotut un vergonyós míting antisemita, un aberrant i sectari discurset propalestí”. Aquest escrit no hagués passat de ser una més de les diverses diatribes reaccionàries que determinats independentistes escampen per internet si no fos perquè va rebre el suport explícit d’alguns dels opinadors estrelles del sobiranisme convergent. Així, Salvador Cardús va expressar el seu suport en aquests termes: “Sí senyor! Sense pèls a la llengua. Quan et conviden a una festa, hi portes vi, però no hi vas a canviar-ne el sentit!”. Per la seva banda, Francesc-Marc Álvaro ho va titllar de “reflexió valenta i enraonada”. Al remat, el conseller de la Presidència, Quico Homs, va considerar un “error la referència a Palestina”. Segons Homs, “hem de ser més astuts”. El periodista Roger Palà va definir allò que passà al Camp Nou com “el funeral de la transversalitat”. Un titular potser massa optimista, però un relat afinat sobre què va succeïr dalt de l’escenari: “El missatge dels nostres milicians va ser inequívoc: independència com a mitjà, no com a fi. Països Catalans com a marc. I el dret a decidir –i no el discurs economicista i l’“Espanya ens roba”– al centre del debat. El gen llibertari, ben arrelat, a voltes invisible, és massa fort. Rebrota sempre i, com tot pensament català genuí, sobreviu als seus il·lusos enterradors”.
