Enguany es compleixen trenta anys de la mort d’un dels representants més rellevants del freudomarxisme i, amb poca mena de dubtes, d’un dels psicoanalistes, i també sociòlegs, més influents de la segona meitat del segle XX.
Erich Fromm passà a ésser mundialment conegut arran de la publicació de L’art d’estimar el 1956, que es convertí en un autèntic best-seller al món anglosaxó; ara bé, la voluntat de Fromm d’intentar assolir una aproximació entre psicoanàlisi i marxisme es remuntava a finals de la dècada dels anys vint i primers trenta quan, juntament amb d’altres excel·lents psicoanalistes com Wilhelm Reich, Sigfried Bernfeld i Otto Fenichel, començà a conjugar el que considerava les dues teories crítiques per excel·lència.
Fins aquell moment, la relació entre psicoanàlisi i marxisme havia resultat no només inexistent sinó que havia estat més aviat problemàtica. Al marcat antipsicologisme del marxisme dels anys vint i trenta, s’hi afegia el menyspreu i desconeixement de Freud cap a tot aquell pensament d’origen marxista, identificat sempre amb l’estalinisme soviètic, que el portava a analitzar-lo des d’un psicologisme científicament ben poc acceptable. Fou, però, la publicació de Totem i Tabú per part de Freud, que obria les portes de l’aplicació del mètode i les nocions psicoanalítiques als problemes culturals i històrics, la que possibilità que tot un seguit de psicoanalistes crítics amb alguns dels plantejaments freudians s’embarquessin en l’intent de sintetitzar marxisme i psicoanàlisi.
Aquest intent adquiria tot el seu significat en una societat, com l’alemanya dels anys vint i trenta del segle passat, en la que tot un seguit de pensadors d’orientació marxista quedaren desconcertats pel comportament de les masses treballadores davant l’ascens del nazisme, molt allunyat de les previsions que havien formulat els teòrics de la III Internacional. Per tant, l’esforç intel·lectual de Fromm i de la resta de freudomarxistes intentava cercar en el factor subjectiu el comportament de bona part de la societat alemanya. Tal i com plantejà el mateix Fromm, del que es tractava era de completar el marxisme amb una psicologia científicament fonamentada. Aquest plantejament vinculava Fromm amb els impulsors de l’Escola de Frankfurt, Max Horkheimer i Theodor Adorno, fins al punt que Fromm el 1930 s’integrà com a professor a l’Institut d’Investigació Social de Frankfurt.
En aquest sentit, Erich Fromm, igualment que Adorno, plantejà la teoria del caràcter autoritari i criticà la de Freud de l’instint com a producte d’un pensament biològic i patriarcal, contraposant una visió de l’home com a ésser relacional. La contribució de Fromm al llarg de la seua vida s’encaminà a afirmar la importància de tenir presents els factors socials, els valors i les normes ètiques en l’estudi de la personalitat total i, alhora, en posar en un primer pla el caràcter històric-cultural i històric-social de moltes de les categories del psicoanàlisi, és a dir, en aplicar, en certa mesura, el materialisme històric al psicoanàlisi.
Des del seu exili als Estats Units davant la consolidació del nazisme el 1934, cal tenir present que Fromm a més de psicoanalista i marxista era jueu, començà a publicar les obres que li donaren el seu reconeixement internacional davant el gran públic, el crèdit científic l’havia assolit ja amb tot un seguit d’articles acadèmics d’ençà dels anys vint. D’aquesta manera, el 1941, coincidint amb l’inici de la seua activitat docent a la New School for Social Research, publicà La por a la llibertat. En aquest text, Fromm analitzà com per mitjà dels mecanismes psicològics els fets estructurals esdevenien fonamentals en la formació de la consciència de cadascuna de les classes socials i, al mateix temps, com aquesta consciència modificava també la base estructural, convertint-se aquesta en subjecte i no només en resultat. Igualment, Fromm aborda problemàtiques com la de la falsa consciència i el caràcter de feixisme com a expressió política de la por a la llibertat psicològica. A Ética i psicoanàlisi, publicat el 1947, Fromm aprofundí en moltes de les qüestions plantejades a La por a la Llibertat.
Anys després Fromm publicaria Psicoanàlisi de la societat contemporània, on a banda de la seua aposta pel socialisme humanista i comunitari i del seu compromís polític amb el Partit Socialista nord-americà, ens desgranava, entre altres coses, l’anàlisi psicològica i del caràcter de l’home en bona part del pensament socialista des del socialisme utòpic fins al marxisme i l’anarquisme. Fromm insistia, força brillantment, en una apreciació que continua sent útil per als comunistes i revolucionaris del segle XXI: la famosa frase final del Manifest Comunista segons la qual els treballadors “no tenen res mes que perdre que les cadenes” conté un error psicològic profund. A més de les cadenes, remarca Fromm, els treballadors també tenen que perdre totes aquelles necessitats i satisfaccions irracionals nascudes i interioritzades mentre portaven les cadenes.
Després vindrien L’art d’estimar, en el que Fromm plantejaria la seua teoria de l’amor i el caràcter productiu com a manera d’expressar les capacitats de l’home davant el món i la societat i realitzaria una crítica càustica a les orientacions biològiques i a les concepcions capitalistes de la concepció de l’amor; El concepte de l’home en Marx, en què realitza una exhaustiva lectura de l’obra de Marx cercant les seues reflexions sobre el caràcter de l’home i l’anàlisi psicològica present en les obres fundacionals del pensament marxià, Sereu com Deus i un llarg etcètera que aquí tot just podríem anomenar.
Tot i que alguns dels plantejament de Fromm tenen algunes mancances de fonamentació empírica evident, i alguns reduccionismes de caràcter històric i polític també clars, la lectura de Fromm a començaments del segle XXI continua tenint unes potencialitats revolucionàries necessàries de tenir presents. Sobretot, a banda de la seua aportació a les ciències socials, per la possibilitat d’anar construint a l’home i la dona nous en un context capitalista o, com a mínim i essent menys optimistes, per criticar sistemàticament la concepció i el lloc que el capitalisme reserva als homes i dones i a la seva personalitat.
