Errors injustificables
L’Avui i el seu equip de hooligans d’Israel han tornat a deixar-me bocabadat. A l’article de Joan B. Culla del 24 de juny, “Mediatització d’una tragèdia”, no cal buscar-hi perles amagades. És just quan fa el posat equànim que comença a ensenyar el llautó fent així: “l’acció militar israeliana que avortà el propòsit de l’anomenada Flotilla de la Llibertat d’arribar a Gaza constituí un cúmul d’errors desastrosos amb un resultat injustificable des del punt de vista de les pèrdues humanes, i catastròfic per a la imatge i els interessos del mateix Estat d’Israel”. Quan un opinòleg es refereix a un assassinat (múltiple, en aquest cas) com un “error” vol dir que aprova, si no el fet, les intencions de l’assassí. No es referiria mai als morts civils d’un atemptat de Hamàs com un error. I quan ens etziba l’adjectiu “injustificable” ho fa amb plena consciència: ha fet l’esforç de justificar-lo i no ha trobat la manera. La seva missió consistia a evitar el resultat “catastròfic per a la imatge i els interessos de l’Estat d’Israel” que, naturalment no consisteix en la mort de persones innocents sinó en l’efecte que pugui tenir en l’opinió pública catalana. Com que ha fracassat toca convertir els botxins en víctimes, que és l’estratègia típica dels supporters del Tsahal. L’article té el bon gust de no repartir acusacions d’antisemitisme. Ben al contrari, amb l’aparença d’un tractament parcial del tema (la cobertura mediàtica de l’afer, en particular), posa totes les cartes sobre la taula. Dos dels únics testimonis catalans dels fets pertanyien a “l’ONG anomenada Asociación Cultura, Paz y Solidaridad Haydée Santamaría” i es pregunta “es pot ser pacifista i, al mateix temps, tenir com a patrona una guerrillera, impulsora de la revolució armada a tota l’Amèrica Llatina? Es pot exigir la llibertat per als palestins de Gaza i, al mateix temps, defensar la dictadura comunista cubana?”. És possible que es tracti d’una pregunta retòrica, però no està fora de lloc treure en Culla de dubtes: sí, es pot. Al tercer català de la flotilla li toca el rebre per què treballa per a Telesur, car com diu en Culla estranyament indignat “segons aquesta televisió, els soldats espanyols, o alemanys, o britànics, que es juguen la vida enfront dels talibans són part de les ‘tropas invasoras de la OTAN en Afganistán’. Es juguen la vida perquè han envaït un país, sinó estarien al pub del seu poble o veient “la roja” al bar. I els que envaeixen països són invasors. Cal agrair a en Culla que tot plegat sigui tant esclaridor: tota aquesta història no va d’àrabs i jueus, no hi té res a veure l’antisemitisme o l’amor encegador per la cultura jueva. Posicionar-s’hi és posicionar-se sobre l’imperialisme. “Els testimonis que ens n’han arribat amb més força no eren d’observadors neutrals ni d’ingenus cooperants, sinó de militants notoris de l’antiisraelisme”. Naturalment. Han pres partit per la resistència. Tampoc en Culla és un observador neutral, ni un ingenu cooperant de la causa israeliana. És un intel·lectual orgànic de l’imperialisme i guanya per la seva feina força més calers que cap “militant notori de l’antiisraelisme” a casa nostra.
