María Mira-Perceval i Manolo González són dos dels impulsors del Casal Popular Tio Cuc d’Alacant, un nou centre social que pretén recollir el testimoni organitzatiu, social i cultural en defensa del valencià a la ciutat. Ens trobem amb ells a l’Hort Comunitari de Carolines.
Com sorgeix la idea de crear un Casal?
La idea naix fa 2 anys i mig, quan després del tancament del Casal Jaume I ens trobem que no hi ha cap centre que siga capaç d’aglutinar un projecte valencianista, de defensa de la llengua i la cultura; al llarg d’aquest temps hem madurat la idea que cal un casal on les persones i les entitats que defensem l’ús, dignitat i normalització del valencià ens puguem trobar, exportar el nostre discurs, promocionar la llengua i la cultura pròpies d’Alacant. Vist que Acció Cultural no tenia la capacitat per impulsar aquest projecte, vam entendre que era la nostra responsabilitat fer realitat aquest espai.
Després de mesos de reunions i d’anar concretant la proposta inicial, és a partir de les darreres concentracions en defensa de TV3 que vam començar a informar, a integrar, a arribar a gent de fora del nostre àmbit, gent vinculada a organitzacions, gent de procedència diversa, etc.
Sou dues d’un grup inicial de trenta persones, quina és la procedència dels impulsors del Casal?
De diferents àmbits: militants de Maulets, del Bloc Jove, d’Escola Valenciana, d’Endavant, del SEPC, però també d’altres col·lectius culturals de la ciutat, o de cap i que han trobat en el Casal Popular un bon espai per a treballar. Esperem, amb el començament del curs, vincular els professors d’institut i a més estudiants, ampliant la projecció del Casal.
Quins àmbits de treball penseu orientar des del Casal?
Activitats culturals, classes de valencià, balls, recuperació de diades com el 9 d’octubre o l’aniversari de l’assassinat de Miquel Grau, una biblioteca popular, habilitar l’espai necessari per a col·lectius que no tenen local, presentacions de llibres, teatre, passes de vídeo i de competicions esportives, etc.; però sobretot ens plantegem el Casal Popular com un lloc on els valencianoparlants puguem trobar-nos, on els castellanoparlants, que també formen part del nostre poble, puguen aprendre i viure el valencià amb normalitat. En definitiva, esdevenir un punt de trobada, que a Alacant no existeix, ample, obert, on tothom tinga cabuda, i ser capaços de generar un espai perquè totes les persones que estimen el valencià puguen eliminar de la seua quotidianitat la diglòssia i l’autoodi.
Quines són les relacions que teniu actualment amb altres entitats d’Alacant?
El Casal Popular serà una entitat oberta i sense cap vinculació orgànica. Ara bé, en el procés de creació diverses organitzacions han aportat el seu saber. Escola Valenciana ens està ajudant molt; ens han obert el seu local per fer activitats i reunions, i sempre s’han mostrat receptius. Maulets ha estat l’impulsor principal, als quals estem molt agraïdes per l’esforç i l’empenta, com la resta de l’esquerra independentista. Amb el Bloc no tenim cap vinculació, tot i que hi ha membres del Bloc Jove treballant en el Casal. També s’han integrat persones provinents de Macondo, un ateneu cultural molt actiu que recentment ha tancat les seues portes. Finalment, Acció Cultural no ha volgut participar malgrat haver fet tres reunions amb ells i que la voluntat del Casal Popular sempre haja estat que tingueren la seua veu en aquest projecte. Creiem que són reacis ja que el Casal Popular no va a estar dirigit per ells, sinó per una assemblea horitzontal i autogestionada.
Com es troba el procés organitzatiu i de recerca de socis i de local?
L’assemblea del Casal ens hem reunit en quatre ocasions per definir les línies de treball, i ens hem dividit en comissions per anar avançant i calendaritzant aquesta feina: local, economia, organització, festes i comunicació. A cada assemblea que hem fet sempre ha vingut gent nova i amb il·lusió. Queda per definir l’organització interna i el pressupost, tot i que complirem amb els objectius marcats. De moment, hem trobat un local, amb bones instal·lacions i cèntric;entrarem en setembre a condicionar-lo i la perspectiva és la d’obrir en octubre, cosa que estem segures que ens donarà un bon impuls.
Ara mateix tenim un bon ritme de captació de socis, som uns 30 associats en ple estiu, tot i que necessitem més per a cobrir totes les despeses econòmiques; ens interessa, òbviament, poder saldar les necessitats econòmiques, però també ens resulta fonamental el treball i les idees de la gent.
Alacant és una plaça difícil per al valencià
Ningú fa res pel valencià a Alacant, llevat d’Escola Valenciana i alguns col·lectius polítics o culturals. Ni l’Ajuntament ni la Generalitat han mogut un dit per la cultura valenciana. Al problema quantitatiu, hi ha pocs catalanoparlants, s’uneix un de qualitatiu: no hi ha ús social. Al carrer no s’escolta, però quan parles en valencià sempre trobes interlocutors als comerços o al carrer. Hi ha més catalanoparlants que ús i percepció.
A banda, hi ha agressions, incomprensions i comportaments hostils que fan tirar enrere, i és que un valencianoparlant a Alacant sempre s’ha de justificar per parlar la seua llengua. El valencià no és una llengua normalitzada, i aquesta situació s’ha de capgirar per tal que el respecte i l’ús social augmenten, i per això és imprescindible el Casal Popular, per fer veure que el valencià no és només una matèria escolar, obligada o cosa del passat, sinó una llengua de futur. Hi ha un poble a construir i la base es troba en la llengua
Com ha afectat a Alacant el tancament de les emissions de TV3?
S’ha eliminat l’única televisió que retransmetia en català, afectant greument a la normalització. Lingüísticament parlant era la nostra televisió, tot i que a nivell polític o territorial potser no. El cas és que a les comarques del sud molta gent sap parlar o entén el valencià perquè han vist TV3, fet que no ha aconseguit Canal 9. Hi ha l’alternativa de veure TV3 per internet, però no és una opció massiva ja que no arriba com la televisió. Tot i que les generacions més joves poden acostumar-se a aquest mitjà, no tindran TV3 com un element normalitzat, ja que l’has de buscar per tu mateixa.
És l’escola l’únic espai normalitzat i institucionalitzat?
Efectivament, i per això els atacs a la línia en valencià. El projecte de supressió d’aquests programes suposarà tornar 30 anys enrere. La Conselleria ho planteja com si el valencià i el castellà estigueren en una situació d’igualtat, quan no és la realitat; el valencià és una llengua minoritzada i necessita promoció. En un mar de castellà no pots llevar l’única eina per poder aprendre i normalitzar. Sense la línia en valencià tindrem poques hores i incapacitat per aprendre, tenint en compte que especialment a Secundària la línia no es respecta. La línia és una oportunitat de normalitat, llevar-la significa tornar a les catacumbes.
Per a nosaltres, és el fruit d’una estratègia del PP per a destruir el nostre poble. Volen tallar el cap a les institucions defensores del valencià: el tall de TV3, les multes a Acció Cultural, la supressió de la línia… però no podran amb nosaltres, perquè som un poble combatiu que sabrà fer front a aquestes agressions amb alegria, il·lusió, força, amor i astúcia.
