“És radicalment fals que l’acomiadament sigui car”

>> Entrevista a Vidal Aragonés, advocat laboralista

La crisi econòmica cada dia s’expressa a les portades dels diaris amb dades d’atur, acomiadaments i expedients de regulació d’ocupació. Darrere les grans xifres s’amaguen les persones concretes que pateixen aquestes realitats, i en Vidal Aragonés, advocat laboralista del Col·lectiu Ronda de Barcelona, les ha de viure diàriament en la seva feina.

Des de L’ACCENT hem volgut conèixer les seves reflexions sobre com afrontar aquestes realitats.

Com ha repercutit a la teva feina d’advocat la situació de crisi econòmica?
La veritat és que ho hem notat molt. Des del punt de vista quantitatiu, des de setembre de 2008 hem viscut una veritable explosió de visites per acomiadaments i expedients de regulació, com no recorden haver viscut mai ni els més veterans, segurament només comparable al que va ocórrer als anys 1970, o fins i tot abans.
I qualitativament també hem percebut un canvi en el tipus d’accions judicials que iniciem. Abans de la crisi moltes persones s’adreçaven a nosaltres per efectuar accions “ofensives”, per sol·licitar que es compleixin drets al lloc de treball, o per aconseguir-ne de nous o millores salarials. Des de l’esclat de la crisi les accions són clarament defensives, on el treballador reacciona davant d’un acomiadament o una modificació substancial del contracte per part de l’empresari. Podríem dir que en els darrers mesos la pràctica totalitat de la nostra feina legal ha estat defensiva. 

Hi ha un canvi en les consultes?
En les visites estem notant els primers efectes de la crisi, es percep un sentiment de por de la gent davant de l’acomiadament que abans no hi era, de no poder pagar el lloguer o la hipoteca, temor a no poder reincorporar-se al mercat laboral si es perd la feina. Un acomiadament sempre trasbalsa la persona, però en l’actual conjuntura és evident que ho fa amb més intensitat.
Però tot indica que encara ens falta viure els pitjors efectes de la crisi, quan la gent deixi de percebre les prestacions d’atur. Segurament viurem situacions que les noves generacions no coneixíem, només equiparables als anys 1970 o a altres països, i aquest fet encara és més greu tenint en compte que la nostra generació potser és la més formada i amb més expectatives de la història, i que en estendre’s la precarietat pot generar molta frustració. 

Quines perspectives creus que es poden donar en el terreny de la normativa laboral?
En els darrers mesos s’han estès dos principals discursos per modificar la normativa laboral. Un és el del sector ultra de la patronal, i majoritari entre els empresaris, que defensa que existeix uns suposats acomiadaments cars i rígids, i que cal abaratir-los i fer els contractes més “flexibles”. Aquesta teoria és radicalment falsa. L’acomiadament a l’Estat espanyol ha viscut un retrocés brutal en les darreres dècades, passant des del dret a readmissió a l’empresa inicial als 45 dies d’indemnització, que posteriorment ha estat rebaixat a 33 dies en alguns casos, i s’està estenent finalment els casos d’acomiadament objectiu amb 20 dies.
En tot cas, la realitat és que per més del 30% d’empreses l’acomiadament és pràcticament de cost zero, ja que tal com està estructurat legalment el mercat, en no tenir patrimoni, el que paga finalment és el Fons de Garantia Salarial. I a més a més, una gran part dels treballadors, els temporals, no tenen més indemnització que la de 8 dies per any treballat.
Amb aquestes dades és evident que el discurs de la patronal és fals, ja que vol abaratir encara més un acomiadament que en molts casos és casi de cost zero, en altres és molt barat, i només en els pocs que queda ha d’abonar quantitats apreciables.
Però també hem d’estar atents a l’altre discurs, el socialdemòcrata, que amb un discurs formalment més “progressista” planteja crear un únic contracte, dient que afavorirà als temporals, abaixant les indemnitzacions dels “fixes”. És la teoria de la flexiseguretat que ve de la Unió Europea, i que està agafant certa força, però hem de tenir clar que darrera d’aquests discursos “progressistes” només s’ofereix més precarietat per a tots els sectors. I és que aquesta teoria no té en compte que prop del 90% dels contractes temporals estan fets en frau de llei, i per tant aquesta modalitat no afavorirà els temporals, i perjudicarà els fixes. 

Afectarà a la normativa laboral el fet de viure l’actual crisi en un marc europeu?
És evident que actualment la batalla laboral i sindical és internacional, i va molt més enllà dels estats. Avui en dia la negociació d’uns drets laborals a la Xina afecten al teixit industrial català, evitant deslocalitzacions, com la degradació de les condicions laborals a Turquia afavoreix que una empresa de Barcelona s’hi traslladi per reduir costos. És evident que amb el temps s’haurà d’anar cap a convenis col·lectius internacionals, com a mínim de la Unió Europea.
I en referència a la Unió Europea veig factors positius i negatius d’aquest nou marc de legislació laboral i negociació sindical. Per una part, és evident que ens està arribant una sèrie de normatives comunitàries clarament regressives, que comporten més precarietat i flexibilitat.
Però també hem de veure factors positius, ja que hi ha una sèrie d’estats europeus on els sindicats majoritaris no estan tan desmobilitzats i acomodats al sistema com CCOO i UGT, i fins i tot existeixen forts sindicalismes alternatius a Itàlia i França, fet que permet plantejar mobilitzacions més combatives en el moment en que es donen les retallades. 

Creus que el sindicalisme pot ser una eina útil per a la classe treballadora en aquesta nova crisi capitalista?
Per mi el sindicalisme no només és una eina vàlida, sinó la principal per a defensar els interessos dels treballadors. A les empreses, no conec més mecanismes de lluita que el sindicat i l’assemblea.
Dit això, és evident que hem de diferenciar entre un sindicalisme que s’ha venut, i ha esdevingut una eina en mans de la patronal, i un sindicalisme, que s’ha anomenat alternatiu, i que ha tingut expressió en múltiples conflictes laborals, com els de TMB i FRAPE, amb un model de participació i lluita.
I també és evident que hi ha sector de la classe treballadora que amb la precarietat pateixen salaris més baixos, amb canvis constants d’empresa, que provoca uns nivells de sindicació molt baixos. Amb la crisi aquest sector s’ha vist augmentat, i cada dia hi ha més temporals, falsos autònoms, falsos becaris o treballadors sense permís de residència.
És normal que aquests sectors precaritzats vegin amb recel, i fins i tot franca desconfiança, al sindicalisme, que ha estat utilitzat per les estructures de CCOO i UGT contra els seus interessos, però no hi ha cap altre forma de dignificar el mercat laboral que sindicar-se i lluitar.