Una vegada més el caràcter poruc, espantadís, acomplexat i pusil·lànime dels gestors de la Universitat d’Alacant quan es tracta de fer front al feixisme i la desmemòria torna a fer de les seues. Ahir, dimarts 18 de juny, els il·lustres responsables de la institució decidien retirar de dues publicacions en internet aquest nom: Antonio Luís Baena Tocón.
No és la primera vegada que s’hi fiquen en un fangar semblant: el 27 de setembre de 2017, la Universitat d’Alacant va anul·lar dues activitats que anaven a celebrar-se en les dependències del Passeig de Canalejas: una xarrada sobre el dret a decidir i la presentació del diari La Jornada. El motiu: les amenaces per les xarxes socials d’un grup feixista. Huit nazis s’hi van concentrar a les portes, ben tancades. Si esperem fermesa, una certa integritat i un raig de valentia per part de la Universitat d’Alacant per tal d’oposar-se quan el feixisme l’interpel·la, ja ha donat exemples sobrers que el seu camí és el d’amagar el cap com un estruç.
El fill d’Antonio Luís Baena Tocón ha reclamat la retirada del nom de son pare a aquesta i a més institucions i mitjans, en atenció a la Llei de Protecció de Dades i argumentant que no va ser un botxí, sinó una víctima més. Baena fill té tot el dret a investigar i aclarir la participació de son pare en els processos judicials en què va intervenir. Nosaltres, el comú dels mortals, també tenim tot el dret a saber que l’alferes Antonio Luís Baena Tocón (repetim-ho, Antonio Luís Baena Tocón), va ser el secretari judicial del procés militar que va condemnar a pena de mort Miguel Hernández (repetim-ho, Miguel Hernández). La Universitat d’Alacant, per la seua part, abandona la seua funció social i raó de ser; esborra la veritat, amaga el resultat d’investigacions científiques, oculta l’evidència històrica.
Sospite, però, que el problema no rau en la implicació del militar franquista Antonio Luís Baena Tocón en el judici i la sentència a Miguel Hernández, sinó en la voluntat d’esborrar de la Història aquells episodis incòmodes per a aquesta democràcia postfranquista. Baena fill ha preferit fer-se invisible, escapolir-se de la responsabilitat històrica que representa son pare, que no ell ni la família. Altres, el Tribunal Suprem, per exemple, han optat recentment per la reivindicació històrica i per la legitimació jurídica del colp d’Estat de Franco. Els dos casos, però, tenen com a nexe comú la incapacitat endèmica, estructural, de la democràcia espanyola per restituir en la seua dignitat les víctimes del franquisme i per reconéixer-ne el caràcter criminal.
El cas d’Antonio Luís Baena Tocón em fa venir al cap un documental excel·lent, What Our Fathers Did: A Nazi Legacy. En ell, hi apareix amb tota la seua dignitat i dolor el testimoni de Niklas Frank, fill del governador nazi de la Polònia ocupada Hans Frank. Frank fill és capaç d’admetre els actes criminals de son pare, assumir-los, rebutjar-los i, d’aquesta manera, rehabilitar la memòria de les víctimes del nazisme. Niklas Frank no és responsable de les decisions del seu familiar, però se’n fa càrrec i, gràcies a això, és capaç de mirar el seu passat amb voluntat de justícia i reparació. No es deslliura d’ell, però sí de la pesada càrrega homicida del botxí. Com a contrapunt, apareix al documental la patètica presència de Horst von Wächter, que disculpa i exculpa la feina assassina de son pare, Otto von Wächter, lloctinent de Hans Frank als districtes de Cracòvia i Galítsia. El fill von Wächter atribueix al desconeixement, la burocràcia o l’acatament de les ordres superiors cadascuna de les deportacions de jueus signades per son pare, eximint-lo de la seua responsabilitat. La veu i els ulls tremolosos de Horst von Wächter no aconsegueixen amagar si no la justificació, almenys l’exoneració.
Malauradament, disposem de ben pocs Niklas Franks per aquestes terres, que analitzen el present tot assumint el seu passat. En tenim a cabassos d’Horts von Wächters. Als carrers, a les institucions, als tribunals de justícia i, també, a la Universitat d’Alacant.
