Esclat de violència amb motiu de marxes orangistes al Nord d’Irlanda

“Short Strand qüestiona de nou la pau artificial”

Durant el darrers dies, el barri de Short Strand, a l’est de Belfast, ha estat l’escenari d’un augment de l’anomenada violència sectària, ja habitual durant aquest període anual de marxes orangistes (dels sectors unionistes). Durant els mesos d’estiu no és estrany topar amb situacions d’enfrontament, ja que el conflicte agafa més intensitat als carrers de Belfast. De fet,, per les comunitats nacionalistes ni tan sols és noticia que grups de paramilitars unionistes, com la Ulster Volunteer Force (UVF), intentin boicotejar la pau relativa que regna durant la resta de l’any.

Aquesta vegada, però, la noticia ha estat el grau de violència assolit, que ha deixat setjat tot un barri, i l’èxit que han obtingut els orangistes en la seves convocatòries. Tot i així, cap analista polític s’ha sorprès per aquests fets, ja que el context actual dirigeix la societat del nord d’Irlanda cap a un culdesac on al final només s’hi entreveu un progressiu augment de la violència sectària.

El setge a Short Strand

La situació física de Short Strand, un enclavament nacionalista al mig d’un East Belfast majoritàriament unionista, fa que aquest barri sigui prou més vulnerable als atacs com els que s’han conegut aquests dies.

Durant dues jornades consecutives, a convocatòria – segons el Police Service of Northern Ireland (PSNI) – del grup paramilitar unionista Ulster Volunteer Force (UVF), el barri de Short Strand ha patit un setge nocturn. Pedres, cocktails molotov, bengales i algun artefacte explosiu eren el preludi d’una batalla campal que s’allargaria durant 3 hores, amb molta presència del PSNI, encara que més disuasòria que no pas activa.

Tot començà quan un grup de més de 100 persones encaputxades es van dirigir cap al barri en qüestió amb la intenció de causar desperfectes, llançant objectes i atemorint la població. La resposta dels locals no es va fer esperar, i al llançament d’objectes el va seguir unes hores de batalla campal, durant la qual van participar gairebé 500 persones.

Segons la policia, aquesta ofensiva va ser orquestrada per la UVF, que pretenia publicitar-se a través dels atacs sectaris que caracteritzen aquesta organització, actualment lluny del canibalisme d’un dels seus batallons/comandos, els carnissers de Shankill Road, que els 70s es dedicaven a segrestar nacionalistes i matar-los esquarterant-los sota el lema “l’IRA no pot viure sense la seva comunitat”.

Així doncs, ara serà interessant veure quins efectes té aquest atac i la resposta republicana que se’n derivi. Sobretot, per part dels grups dissidents en el període de marxes que tot just comença. Caldrà estar molt atents a la marxa més gran, la del 12 Juliol a Belfast, ja que un possible objectiu d’aquest atac podria ser desestabilitzar la societat en un moment tant vulnerable com aquest.

Estratègia de guerra britànica; sectarisme

Durant els anys 60 la proposta política, reivindicada a través de marxes pacifiques i marcada com l’inici del conflicte modern irlandès, era ben allunyada de l’adjectiu sectari que s’utilitza avui en dia per parlar de la violència entre les dues comunitats. L’estratègia nacionalista tenia com a objectiu principal la consecució de diferents drets socials, entre ells el dret universal al vot i a un lloc de treball. La lluita en contra el sistema establert, que incloïa vot per propietat i perjudicava la comunitat nacionalista a l’hora d’accedir a un lloc de treball, combinava aquesta lluita social amb un caràcter antiimperialista.

Totes les alarmes del poder britànic van saltar en el moment que la comunitat nacionalista estava aconseguint simpaties a les seves demandes dins de les comunitats obreres unionistes. És en aquest moment quan es potencia l’estratègia britànica de l’enfrontament entre les dues comunitats del nord d’Irlanda: es tornen a armar diferents grups unionistes, per passar d’un conflicte social a un conflicte armat entre dues tendències religioses. A més, la versió dels mitjans potenciava la definició britànica del conflicte, basat en disputes religioses.

Finalment, però, 40 anys després, la resolució d’aquest conflicte es trobava encarrilada en l’esperat procés de pau.

Context després del GFA; excés de divisió

Els acords, coneguts com a Good Friday Agreement i que havien de portar a Irlanda a una pau definitiva, van ser aprovats fa més de 13 anys. La lluita nacionalista per la consecució d’aquests acords i a partir d’aquests, ha estat principalment antiimperialsta. Els acords obliguen a que el govern del nord d’Irlanda sigui format pel partit majoritari d’ambdues comunitats, un fet que manté la divisió de la societat de l’estat d’Irlanda del Nord. Tot i així, el costat positiu és que elimina la possibilitat d’un govern de majoria unionista, que molt possiblement es comportaria de forma sectària amb la comunitat nacionalista.

El fet de mantenir la subvenció a les escoles religioses perquè s’encarreguin de l’educació de les noves generacions també potencia aquesta divisió entre comunitats, i és en enclavaments, com el barri d’Ardoyne o Short Strand, on els infants pateixen el sectarisme de manera més accentuada. L’augment de violència d’aquests últims dies recordava la imatge de fa 10 anys a Ardoyne: nenes envoltades per un cordó de la policia, mentre es  dirigien a l’escola, allunyant-los dels atacs amb pixats i dels insults de la comunitat unionista veïna.

Una altra realitat que actualment manté la divisió és la creació de nous murs “de la pau” amb l’objectiu de crear una pau relativa entre les dues comunitats. Actualment, hi ha 48 murs que separen comunitats en tot el nord d’Irlanda, la majoria dels quals són construïts després dels acords. Tot i que els mantenen tancats nits i festius per evitar atacs, s’obren les portes d’aquests perquè circulin les marxes organgistes.

Al llarg de l’any tenen lloc més de 3000 d’aquestes marxes, i durant els mesos d’estiu podrem veure noticies de les que creuen barris nacionalistes en un acte humiliant per aquestes comunitats. Escena sovint definida pels locals com “el Klu Klux Klan marxant per barris afroamericans”.