Jack Ferguson, organitzador escocès de Unite Community, argumenta en aquest article que el Sí al referèndum de 2014 és essencial per a evitar l’enfonsament dels drets socials programat per Westminster, i que una estratègia victoriosa del Sí passa per empoderar les comunitats escoceses.
L’única sortida possible al malson de l’austeritat, i la devastació que podria afectar les economies familiars a tot el país, és la possibilitat d’un vot afirmatiu en el referèndum de 2014. L’alternativa és continuar essent governats per un govern de Westminster que, sigui quin sigui el partit que estigui al poder, sembla que deixarà aquells que no poden sobreviure en l’economia capitalista en un règim cada vegada més d’estricta disciplina, incloent la possibilitat del treball forçat i la indigència.
Així, mentre que les perspectives sota futurs governs del Regne Unit són fosques, què és el que es pot demanar a Escòcia que faci contra el corrent d’austeritat dictat per gairebé tots els governs europeus? El discurs tòpic sobre l’estat del benestar ens ve a dir que aquest va ser construït per governs benèvols que pensaven que era una bona idea, quan la realitat és que va ser guanyat per dècades de lluita militant d’organitzacions com el Moviment Nacional de Treballadors Desocupats. De la mateixa manera, si aconseguim tenir una independència radical, i un tipus realment diferent de la societat, serà fruit de la lluita i la pressió de les masses organitzades des de baix.
Durant massa temps l’atenció de l’esquerra s’ha centrat en l’escena nacional i internacional, sense fer la feina bàsica d’assegurar-nos que estem arrelats en les nostres pròpies comunitats. De què serveix tenir el discurs correcte sobre Palestina si no sabem el que està passant a l’extrem del carrer? És clar que és important ser internacionalista, però sense estar arrelats en l’experiència viscuda dels que ens envolten, pot arribar a ser només un passatemps intel·lectual.
A les persones privades del seu dret a una vida digna per l’austeritat i la reforma del benestar, si els volem donar l’oportunitat de lluitar per canviar les coses, hem de començar per organitzar la defensa dels nostre drets en aquests moments. Els abusos massius d’ATOS i l’ofensiva del govern contra els drets de les persones amb discapacitats ha estat objecte d’una gran pressió ja. Aquells que van rebutjar els pactes tenen un índex massiu d’èxit en les apel·lacions si poden aconseguir la informació o poden ser representats per algú que conegui el sistema. Però aquesta informació no arribarà als milers de persones que no estan en contacte amb les xarxes a internet o els grups de voluntaris. Una tasca vital per a aquells que volem defensar l’estat del benestar és ajudar les persones amb discapacitat a lluitar contra l’amenaça de ser qualificats d’aptes per al treball.
També s’ha demostrat una excel·lent resistència contra les prestacions condicionades a un treball per la comunitat, sistema que en el món anglosaxó es coneix com a “workfare”. En aquest camp és vital saber com tractar d’evitar el programa de treball obligatori i com protegir les nostres dades personals si ens hi veiem obligats, i estendre-ho a tothom disposat a oposar-se al fet de ser utilitzats com un exèrcit de mà d’obra barata.
Tot això significa superar una estratègia basada en la simple convocatòria de manifestacions i concentracions davant dels centres de poder polític, o de conferències en què es relata com de fotuda n’és la situació social. Significa estar fora de les oficines dels serveis d’ocupació per parlar amb la gent, obtenint informació i organitzant-los contra el programa de treball obligatori. Significa anar de porta en porta per parlar amb la gent i preparar-se per els endarreriments de lloguers i desallotjaments que resultaran del sistema de Crèdit Universal. I significa reconstruir les fortes organitzacions comunitàries -associacions de llogaters, sindicats i xarxes simples de contactes als barris-. Això significa que necessitem arribar a conèixer els nostres veïns. En resum, es requereix de l’esquerra per fer un gir cap a l’organització comunitària.
Aquest gir cap a les organitzacions comunitàries significaria també guanyar molta més humilitat que la que hem tingut a vegades en el passat, i escoltar què pensa la gent dels barris sobre els temes més importants. Un model d’organització en el lloc de treball o comunitat acostuma els seus membres a aprendre qüestions que són àmpliament sentides com a molt importants, i això ajuda a desenvolupar una estratègia de pressió per al canvi i a conscienciar els líders comunitaris a ajudar els seus durant la campanya de pressió. Les campanyes no haurien de basar-se en oferir resistència simbòlica, sinó que hauríem de buscar constantment guanyar victòries, fomentar la confiança i acumular força en cada pas que ens ajudi a fer el següent.
Però si volem anar més enllà de la resistència defensiva hem de qüestionar la suposició subjacent que sustenta les reformes de la coalició de benestar: que els éssers humans només tenen valor si estan fent un treball assalariat, i que l’únic tipus d’activitat en que val la pena participar és en el treball assalariat.
Petits exemples, com l’augment sobtat d’un moviment d’agricultura urbana a Escòcia, mostren que les oportunitats sorgeixen per a nosaltres trobar maneres de satisfer algunes de les necessitats socials de post-capitalistes maneres. Com més parcel·les de terreny abandonades es converteixin en terres cultivables, més escocesos podran declarar-se independents de la dieta de pobresa capitalista. En un moment en què l’educació és cada vegada més mercantilitzada i aquells que busquen accés als coneixements pràctics s’enfronten a enormes llistes d’espera a causa de les retallades universitàries, l’organització comunitària també significa trobar maneres perquè la gent pugui reconstruir les nostres comunitats i aprendre fent. Els avenços en la tecnologia estan revolucionant ja l’accés a l’educació; el repte és veure si això pot ser assumit per organitzacions decidides a permetre a la gent utilitzar el coneixement com un mitjà per construir el poder real.
Les comunitats d’Escòcia també tenen grans quantitats de terra i riquesa en règim de bé comú. Aquesta singular institució escocesa ofereix tot tipus d’oportunitats per a l’ús sense ànim de lucre i per a projectes radicals de la comunitat, que aprofitin les potencialitats de la gent.
En els dos anys que transcorreran fins el referèndum és probable que l’impacte dels atacs dels governs conservadors dels més pobres i més vulnerables hagi causat la dislocació social i el col·lapse en una escala que encara no podem visualitzar correctament. En aquest moment, lliurem una lluita defensiva per a deslliurar alguns sectors de la classe obrera de la misèria, el desemparament i el suïcidi.
Però en fer això podem començar a construir la nostra pròpia alternativa. Una que no estigui basada en pal·liar els efectes de les polítiques de Westminster, sinó en la millor tradició del radicalisme democràtic educatiu escocès, en els valors del bé comú i en la defensa i extensió de l’estat del benestar. Una estratègia política basada en l’empoderament de les comunitats per actuar col·lectivament per exercir el poder en el seu propi interès. Aquesta és l’única base amb la que podem guanyar el referèndum, i construir una altra Escòcia possible.
[+llegiu també: El referèndum escocès i el discurs social i econòmic]
