Aquests dies s’està duent a terme un debat respecte la mesura de tarificació de les escoles bressol, enlloc del mètode de bonificacions existent fins ara. La tarificació social s’ha començat a aplicar per la matriculació del curs vinent. Aquesta mesura persegueix ampliar l’agenda redistributiva, garantint l’equitat i la igualtat d’oportunitats a través de la introducció de la progressivitat en el copagament del servei que realitzen les famílies.
El problema d’arrel és la manca de places a l’escola bressol pública als diferents barris de Barcelona, a aquesta fet s’hi afegeix l’enorme diferenciació de places que hi ha entre els districtes de al ciutat. Des de la CUP Capgirem Barcelona defensem que el debat no es tant si es garanteix l’accés a l’escola bressol a través de tarificacions socials o de bonificacions, sinó que l’accés a aquesta educació i a aquesta mesura de conciliació i de coresponsabilitat de la societat amb els infants i amb les seves famílies hauria d’estar garantit per les institucions públiques. És per això que quan el govern va presentar la mesura, ja alertàvem de possibles perills i mancances, tenint en compte que des de la CUP apostem clarament per l’educació d’accés universal i gratuït dels 0-3 anys.
Segons dades del Consorci presentades en l’informe “L’escolarització a la ciutat de Barcelona Curs 2014-2015”, Barcelona té 4.343 places públiques d’escola bressol, per 7.175 demandes, és a dir, la oferta cobreix només el 60% del total. Els districtes amb menor demanda atesa són Eixample i Gràcia, al voltant del 40%. Aquesta és la problemàtica d’arrel amb la que ens trobem quan parlem de places d’escoles bressol públiques a la ciutat; la manca d’aquestes.
La no escolarització a la etapa 0-3, per tant, atempta contra principis bàsics de la igualtat d’oportunitats. De fet, fins i tot la Llei d’educació de Catalunya (LEC) afirma que l’administració té, entre d’altres, l’obligació «de compensar les possibles desigualtats d’origen social a l’interior del sistema educatiu i d’abordar amb garanties d’èxit la integració escolar de tots els alumnes»; per tant, es podria considerar un incompliment dels objectius de la llei.
D’aquesta manera entenem que la Generalitat ha d’assumir les seves responsabilitats en aquesta matèria -ja que ha abandonat la seva responsabilitat de finançar l’escolarització 0-3, mentre continuava finançant la concertada -veure X. Bonal, A. Verger, “L’agenda de la política educativa a Catalunya: una anàlisi de les opcions de govern (2011-2013)”-. Des del 2011 Ensenyament, que havia de pagar 1.800 euros anuals per plaça, va decidir reduir la seva aportació progressivament fins als 875 euros actuals. La mesura va carregar el cost a les butxaques dels ajuntaments i, especialment, a les famílies- de la mateixa manera que volem denunciar clarament el transvasament de diners que hi va haver per part de Convergència i Unió, ara el Partit Demòcrata de Catalunya, transferint 81 milions d’euros que havien de rebre escoles bressol públiques i que van acabar a la concertada, tal i com van recollir diversos mitjans ara fa tres mesos -http://www.ara.cat/societat/Govern-transferir-concertada-destinats-guarderies-pressupostos-denuncia_0_1758424340.html-
Des del nostre grup defensem un sistema educatiu totalment públic –titularitat i gestió-, d’accés universal, equitatiu també en l’etapa dels 0-3; La manca d’oferta pública ha permès la presència molt abundant de centres privats. Segons dades del Consorci, a Barcelona hi ha 100 centres 0-3 públic -escolaritzant 8,080 alumnes-, per un total de 187 privats -9,085 alumnes-; segons dades del Consorci “L’escolarització la ciutat de Barcelona Curs 2014-2015”.
I també creiem fermament que per assolir aquest objectiu plantejat en el paràgraf anterior cal que totes ens mobilitzem; de manera coordinadada el teixit educatiu així com el conjunt del teixit veïnal.
Tal com demostra l’informe “Oportunitats educatives a Barcelona 2016: l’educació de la infància i l’adolescència a la ciutat” (p. 21), la taxa d’escolarització als barris amb menys recursos econòmics (Ciutat Vella Nou Barris, o també Horta-Guinardó) és molt menor. Això demostra que l’autèntica barrera a la escolarització en aquesta etapa és fonamentalment econòmica. Com a resultat, el percentatge d’infants estrangers a les escoles bressol i llars d’infants (7,9 %) és molt inferior al percentatge de població estrangera de 0 a 2 anys (19,9 %).
Així doncs, creiem que cal apostar per una xarxa d’escoles coherent, finançada única i exclusivament per l’administració pública, gestionada directament des d’aquesta. En aquest sentit entenem que hem de posar generar un pla perquè a curt i mitjà termini l’accés a les escoles bressol siguin totalment gratuït. Aquesta seria per nosaltres una mesura realment transformadora per la ciutat.
Cal tenir molt present que el número d’escoles bressol a Barcelona és molt inferior al necessari i aquí reclamem la màxima celeritat per les 30 escoles bressol que manquen al conjunt de la ciutat; de la mateixa manera que posem en dubte que aquestes mesures de tarifació social no generin un enfrontament entre el que queda de l’anomenada classe mitjana a la nostra ciutat i les classes populars en tant que aquestes són les que pateixen les conseqüències més directes de l’encariment de l’accés a les escoles bressol una vegada analitzats els trams que es presenten per la matrícula del curs vinent.
Assumim doncs, que perquè es doni la redistribució de la riquesa ens hem de centrar sobretot amb aquelles que més tenen: les classes altes de la ciutat. I també assumim que l’objectiu final que ha de tenir el govern actual a banda i banda de la plaça Sant Jaume és que l’escola bressol sigui d’accés universal i equitatiu per a totes les persones, i a tots els barris de la ciutat.
*Maria Rovira és regidora de la CUP-Capgirem Barcelona