[L’ACCENT 145]
Amb aquesta tan gràfica i expressiva manera de dir-ho, conta l’autor del llibre que Carles Fontseré li resumia així la manera com veia la realitat nacional catalana, en els darrers temps de la seua vida. No veig tampoc, en els temps que corren, manera millor de poder expressar la situació general (insípida, amb manca d’esperit) i perspectives -o expectatives- nacionals, aspectes molt ben definits, directament o indirecta, al llarg del llibre, especialment per les classes o grups dirigents, o si més no, d’una part nombrosa i significativa de la societat actual.
Fitxa tècnica
Títol: El moment de dir prou: la manifesta incompatibilitat amb Espanya
Autor: Toni Strubell i Trueta
Editorial: Pagès Editors (Lleida)
Any de publicació: 2008
Ens trobem, doncs, davant un text, que més enllà de la denúncia explícita d’una situació “anormal”, no cau en el victimisme més sever, malgrat assenyalar amb el dit una part de la societat catalana, dirigent o no, com a responsables directes de la situació actual. Cal parar-se ara, fer un parèntesi, i reflexionar sobre aquells tipus de discursos que insisteixen sols en carregar la culpa de tot plegat a la mateixa societat i veure si paga la pena o fan més adeptes a tot allò que un diu defensar. El text del qual parlem ara defuig, si més no, globalment, d’aquesta darrera posició i se centra més, en l’actitud, com s’ha dit més amunt, de grups o institucions molt concretes.
No obstant això, la proposta del llibre, més moral que política, va més enllà i ofereix també la possibilitat de visualitzar o reflexionar sobre algunes idees, des del punt de vista de l’autor, per redreçar aquesta situació de “desnacionalització” i que resumirem més avall.
Allò que voldria destacar de l’aportació d’aquest llibre són dos aspectes cabdals perfectament lligats per l’autor, que si bé no són cap novetat, si que remarquen qüestions centrals que darrerament, sobretot, des de l’inici d’aquesta nova dècada, estan tenint força importància i incidència, quan no revisió, en els raonaments fets a casa nostra. En primer lloc, el fet d’associar els conceptes de normalitat nacional al fet democràtic en sí. És a dir, la recuperació nacional hauria de passar necessàriament per la radicalització del fet democràtic, col·lectivament parlant, com sol dir-se, de baix perfil pel que a algunes pràctiques socials i polítiques majoritàries en el territori de l’Estat. L’autor no s’amaga de criticar l’aparent normalitat que vivim en la democràcia estatal actual, hereva, i filialment tan lligada, del franquisme. Fins i tot, la mateixa activitat i ideologia d’aquells partits que, aparentment també el combatien. Especialment remarcables, per la claredat dels arguments, quan no de documents, de què se serveix (l’afer del darrer Estatut català, o de la decapitació pel partit de Pasqual Maragall, per exemple), són les crítiques que l’autor fa al PSC, però també a CiU o ERC, per la subordinació als partits estatals o per la poca volada dels seus plantejaments nacionals davant, això sí, una nova ofensiva del nacionalisme espanyol, per alguns, sense precedents, i no sols del d’arrel més conservadora.
Al País Valencià, de tot açò, de perfils democràtics de baixa qualitat, en sabem prou. Potser, el text, hauria d’haver-ne parlat. Un mateix, no deixa de pensar que el territori valencià és, per a l’Estat, com un espai de proves per comprovar com se’n surten després d’aplicar les estratègies i moviments juridicopolítics encaminats a la despersonalització absoluta, a la pèrdua d’identitat i a la desnacionalització més profunda. Si la cosa ací va com va, per què fenòmens sociopolítics com aquestos no poden passar més enllà de l’Ebre? Tan difícil seria?
I és que la cosa no ve d’ara. Efectivament, i si fem cas dels plantejaments que feia ja fa 15 anys Josep Sort en un breu i impagable estudi sobre el nacionalisme espanyol (i que li caldria una nova edició i actualització -des del meu punt de vista, els esdeveniments actuals justifiquen les tesis o el que volia mostrar aquell llibre-), el nacionalisme espanyol d’arrels liberals, amb precedents clars ja des de la segona dècada del segle passat, té una continuïtat sense pràcticament barreres, en les ideologies socialistes i liberals espanyoles del moment. No ens hem d’estranyar, doncs, de les actituds d’aquests corrents, no tant nous.
En segon lloc, i amb total simbiosi amb l’anterior observació, el llibre vol ser una constatació i defensa la tesi què en l’Espanya actual, la societat catalana també, és una conseqüència de com es van tancar, si es que es van tancar totes, les portes de l’anterior règim totalitari, per obrir-ne d’altres que han fet més de barreres i fronteres a la llibertat i a l’emancipació dels pobles que cap altra cosa. No és aquest espai ara, ni el moment, per debatre excessivament o incidir amb la influència que el franquisme, i d’altres institucions arrelades a aquesta filosofia i ideologia totalitàries, com l’Església catòlica (i que l’autor exemplifica en algun moment), continua tenint sobre nosaltres. Jo mateix, i per alguns tipus de treballs o estudis sobre certs autors que estic fent, no en tinc cap dubte. Per això, i com ja s’ha denunciat per altres autors, per exemple, per Francesc-Marc Álvaro, pel fet de no trencar totalment amb l’anterior règim social i polític, la transició no deixa de ser una manifesta “impostura”. Aquest periodista i assagista afegia que “la subordinació absoluta del passat al futur va fer bones totes les impostures: es van igualar opressors i oprimits, es van obviar els sectarismes d’uns i altres, es va acceptar, fins i tot, que es podia ser demòcrata dins del franquisme i, en justa correspondència, es va donar per descomptat que el sol fet d’oposar-se a Franco ja convertia algú en demòcrata”. Fet i fet, i en boca de l’autor del llibre que ens ocupa ara, és com si els franquistes encara estigueren guanyant. Què dirien ara alguns republicanistes si pogueren alçar el cap?
Afegir també, sospesant els dos aspectes bàsics anteriors, que cal agrair a l’autor el fet de no focalitzar tot l’escrit sols que des del punt de vista estrictament polític, i destacar algunes referències a d’altres camps de treballs pel que fa a la recuperació de la normalització nacional, com puguen ser els que practiquen Quim Gibert (citat pel propi autor) o Víctor Alexandre, per posar ara uns exemples entenedors, que puguen combatre la creixent minorització i subordinació davant esquemes nacionals aliens (el grau d’alienació el deixe a criteri de cadascú i des de la perspectiva nacional que defense). També, el fet d’usar conceptes com el de “colonialisme”, que, des del meu entendre, li calen també una nova revisió i actualització.
Caldrà veure, doncs, si és suficient amb el fet “de dir prou”. Potser calen altres iniciatives després “de dir prou”. L’autor ja ens dóna pistes, les quals, són ni més ni menys que les mateixes conseqüències o conclusions dels arguments o reflexions exposats al llarg de les cent pàgines llargues que té el llibre: fer més popular i internacionalitzar el catalanisme, fer una nació més sostenible, una proposta real i creïble per la unió del catalanisme, que supere els debats estèrils, en aquest sentit, de dreta i esquerra per centrar-se en el debat espanyols/catalans, la revisió del paper de Catalunya a Europa, les “raons de la sociolingüística” (i m’agradaria ara recordar i remetre al lector als treballs, en aquest sentit, de caire psicolingüístic o més estrictament sociolingüístics de Ferran Suay, Jordi Solé i Camardons o Bernat Joan), l’“explotació” o eficaç conducció de commemoracions concretes, com la del 2014 (300 anys de la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques) i, especialment, des del meu punt de vista, la molt suggeridora idea de guanyar, o recuperar, espais culturals o camps propis de l’emotivitat nacional.
Comptat i debatut, no sé si després de llegir el llibre, per al lector, hi hauran exposades a les pàgines del text suficients raons per poder “dir prou” davant l’objectivitat d’una situació molt clara. Això ho dirà el lector. Ressalte també ara la visió optimista que alguns intel·lectuals i estudiosos de la (les) democràcia (democràcies) actuals, especialment dins del món de l’anomenada “esquerra”, com l’autor italià Luciano Canfora, que veuen la possibilitat de canvis a partir de la premissa que el món té cada vegada més necessitat d’igualtat. Però el que és segur és que el llibre ajuda a pensar coses i, en definitiva, parafrasejant Pedrolo, citat a l’entrada d’aquest escrit, a tenir més probabilitats de pensar-ne d’altres.
*Filòleg. Coeditor del llibre: Elogi de la transgressió. Identitat nacional i desraó d’estat