Al document “Una visió estratègica d’Espanya per a Amèrica Llatina i el Carib: un impuls polític per a un temps de canvis”, realitzat pel Ministeri d’Afers Exteriors d’Espanya sota el mandat de Josep Borrell, a finals de 2019, les elits a càrrec de la política exterior espanyola caracteritzaven el moment polític a Amèrica Llatina i el Carib (ALC) com un escenari de “retorn generalitzat de populismes, nacionalismes i sobiranismes”.
La preocupació pels “revisionismes que qüestionen el paper d’Espanya a la regió”, segons els autors del text, suggeria que les autoritats espanyoles havien d’intervenir usant “aliats de les polítiques del govern espanyol a ALC” mitjançant xarxes “d’amics d’Espanya” : líders d’opinió, professionals, elits culturals i científiques que ajudaran a recuperar la bona imatge del país. Aquests dies, sens dubte, aquestes xarxes s’han activat a banda i banda de l’Atlàntic. El més recent desencontre entre Andrés Manuel López Obrador i les elits econòmiques i polítiques espanyoles ha provocat furibunds atacs de la premsa contra el president de Mèxic als dos països i una crisi diplomàtica.
Espanya és el primer inversor i soci comercial de la Unió Europea a ALC. Un de cada tres euros que inverteixen les empreses espanyoles es dirigeix a aquesta regió preferent, on les elits del país ibèric han trobat un terreny propici per a l’expansió dels seus negocis gràcies a la connivència del poder polític local, que els va obrir les portes privilegiades de la seva economia.
En el cas de Mèxic, els governs neoliberals del Partido Revolucionario Institucional i del Partido de Acción Nacional van posar sectors estratègics a les mans d’inversors espanyols a preu de saldo. La proverbial combinació de corrupció i malinxisme va tenir resultats força coneguts: el poble de Mèxic, cada vegada més empobrit, super-explotat i amb salaris de misèria, va ser menystingut i desposseït dels seus propis recursos. La nació, lligada als interessos dels Estats Units per via de l’antic TLCAN, va quedar sense sobirania energètica i sotmesa en assumptes clau com la seguretat.
En aquest escenari, com ha denunciat López Obrador des de fa anys, algunes de les grans firmes espanyoles –OHL, Iberdrola, Repsol, Santander o BBVA, entre d’altres– van aconseguir penetrar al mercat mexicà usant el compadreig polític. Presidents, caps d’Estat i una diplomàcia enfocada a la defensa activa dels interessos empresarials espanyols a Mèxic van ser reeixits a posicionar aquestes companyies en àmbits estratègics de l’economia mexicana.
Es tracta d’una cosa totalment legítima, diran els defensors del lliure mercat. Tot i això, quan es fan negocis usant vincles polítics i tractes de favor, amb pràctiques lesives per a l’economia mexicana i reprenent les típiques dinàmiques de dependència centre-perifèria, es corre el risc de generar el rebuig dels que consideren que els temps passats no van ser tan idíl·lics com va relatar certa historiografia propagandística.
A Mèxic i Espanya hi ha lectures contraposades sobre temes com la Conquesta o el paper de les firmes espanyoles. Estan molt lluny de les “narratives compartides” que anhelen les autoritats espanyoles. Per a aquestes, “la imatge i el prestigi d’Espanya està estretament vinculat al de les seves empreses”, la presència de les quals a ALC és prioritari “preservar i reforçar”. Com si es tractés d’una reconquesta, ara per la via empresarial, el govern d’Espanya equipara l’“interès nacional” que guia la seva política exterior –sense canvis substancials governi qui governi– a la defensa dels negocis dels seus grans corporatius. El risc d’associar la marca Espanya a les accions qüestionables d’empreses denunciades per abusos, corrupció o espoli és evident. Interpretar les accions sobiranes d’altres governs com a atacs a Espanya és erroni. No hi ha res a les paraules de López Obrador que amenaci els interessos del poble espanyol, que no obté cap benefici dels guanys d’aquestes empreses.
Els temps han canviat. Els governs progressistes d’Amèrica Llatina i el Carib que, a les dècades recents, van posar la recuperació de la sobirania estatal al centre de les seves polítiques, van provocar una pèrdua innegable de la influència d’Espanya. A més, molts països han realitzat exercicis de memòria dels passats colonials i demanen reparació per a les víctimes encara que sigui amb gestos simbòlics. Però Espanya, obstinada, es nega a qualsevol mínim indici d’autocrítica, enrocant-se amb discursos que reprodueixen ridícules visions imperials, en la glorificació d’un fet passat de presumptes gestes “civilitzatòries”.
Fins que les elits espanyoles no cessin la seva voracitat extractiva i es desprenguin del paternalisme, fins que no entenguin que els pobles del continent llatinoamericà tenen el dret a disposar dels seus recursos de manera sobirana, no acabarà la insuportable actitud neocolonial que permeti tots els discursos mediàtics i polítics sobre ALC a Espanya. La diplomàcia espanyola faria bé deixar el seu paper de lobbista empresarial, apostar per una política no subordinada als interessos econòmics d’una minoria i, de passada, aprendre de la històrica política exterior mexicana de no ingerència.
* Arantxa Tirado Sánchez és politòloga, doctora en relacions internacionals per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctora en estudis llatinoamericans per la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. Article publicat a La Jornada. Traducció de l’Accent.
