Estimat mestre

Aquests dies han sigut grans, importants i trepidants per al País Valencià. Però, malauradament, com ocorre cada cop més a sovint en dies com aquests, la gent s’ha oblidat de vostè.

Per fi després de molts anys, s’ha fet fora a l’extrema dreta espanyola del Cap i Casal. El mateix ha passat a gran quantitat de pobles i ciutats. A Castelló, a Alacant i a Elx, a Torrent, a Gandia, a Paterna, a Sagunt, a Alzira, a Dénia, a Borriana, a La Vila Joiosa, a Manises, a Aldaia, a Xirivella, a Xàtiva o a Vinaròs entre d’altres; a totes, gràcies a forces noves nascudes aquest segle XXI. Per una banda, forces de base que van nàixer d’un 15 de Maig, que va mobilitzar la població arreu de l’Estat contra l’estafa financera i corrupta que ens ha abocat a la majoria a la misèria; venen un sentit prou demòcrata però continuen rebent ordres directes de la capital de l’Estat. Assimilats. També hi ha altres forces que provenen d’una mena de lerrouxisme principatí -que no deixa d’amagar l’extrema dreta rància, juntament a desencantats del Partit Popular i del PSOE; van venent aires de canvi per a què res canvie. I per fi, després de tants anys, també gràcies a una coalició de forces entre les que queda gent de l’antiga Unitat del Poble Valencià (UPV) i després d’un important treball a l’oposició institucional davant d’un govern que es burlava a la cara de totes, han entrant amb força, aconseguint, per exemple, l’alcaldia de València. Paradoxalment, reconec que m’he emocionant escoltant l’alcalde de la ciutat de València parlar en valencià al seu discurs d’investidura. Què trist i què emocionant m’ha resultat alhora veure el màxim representant de la nostra ciutat parlant en la llengua en què ens pariren. Però, malauradament com ocorre cada cop més a sovint, en un dia com aquest la gent s’ha oblidat de vostè.

Dins aquesta coalició, hi ha bona gent. Diuen que han aconseguit l’èxit amb un somriure i valentia; per a l’extrema dreta espanyola, són un malson, hereus de les tesis de vostè, i els tenen por, com si de la Fera Ferotge de l’Ovidi es tractara. Resulta tot molt curiós i anecdòtic, i trobe que tot plegat s’inclou en tot aquell mal endèmic que sempre ha planejat al voltant del nostre poble. Malgrat això, aquests valents de somriure també ja fa temps que s’han oblidat de vostè. La gran majoria, diria jo, amb els seus dirigents al capdavant.

Hi ha molt bona gent, com a la resta de grups (no ens considerarem nosaltres uns sants, ni volem ser-ho!), però per a arribar fins on han arribat, per a poder governar, han hagut de renunciar a moltes coses, almenys de manera oficial i oficiosa. Tinc clar que entre ells encara queda gent que pensa com nosaltres -els que hem après de vostè i el tenim com a referent-, però el cost d’arribar a governar, les convergències i les confluències, s’han emportat tot allò que vostè ens va ensenyar: el projecte de resistència més important de la nostra identitat front a la dictadura i al postfranquisme, és a dir, la defensa de la valenciania dins la construcció nacional dels Països Catalans com a única alternativa de subsistència per a un País Valencià lliure i normal.

Ara diuen que això no toca, que toca rescatar a les persones. I no deixen de tindre raó. No s’imagina en quina situació més caòtica ens han deixat els botiflers i els espanyols a qui obeeixen. De segur que vostè, mestre de gran trellat, també haguera pensat alguna cosa pareguda. Però a molts ens resulta trist veure com el seu llegat ha sigut silenciat, obviat i com, ara per ara, resulta molest a tots aquells que algun dia defensaren la nostra identitat i la nostra catalanitat. Han entrat al joc demonitzador dels nostres enemics eterns i l’han assimilat. Ja veu mestre, el que no pogué el franquisme, ho ha aconseguit la democràcia espanyola. Ara se’n recorden moltíssim, de l’Ovidi i de l’Estellés; no deixen de citar-los.

És veritat que no renuncien a les normes de Castelló i que això és una bona noticia per al futur del nostres xiquets i xiquetes. Amb sort i bona feina -de recursos econòmics, n’hi ha ben pocs!- es podrà reprendre la defensa del nostre català a les escoles, encara que segur que els nostres enemics de sempre no ens ho posaran gens fàcil. No vull dubtar de la seua bona voluntat, que tampoc els podem retraure moltes errades, ja que nosaltres també n’hem tingut i de bones, però em sap greu veure que vosté se’ls haja tornat encara més molest que abans.

No volguera deixar, també, de treure pit per nosaltres, pels convençuts -potser romàntics- que l’apreciem i l’admirem, que tenim una consciència social cada cop més instruïda i formada, que no ens fa falta citar-lo tant a sovint (ja que hem aprés a viure els Països Catalans amb tota la normalitat possible), fins i tot més encara gràcies als cops de porra que molts rebem dels que abans eren grisos.

Nosaltres som més de carrer, alguns pensaran que és un defecte, altres pensem que és una virtut. No obstant, per fi tenim regidors a pobles com Pedreguer, Montcada o Burjassot. Continuarem una lluita constant fins que puguem assolir el camí cap al socialisme, per la lluita feminista i contra el patriarcat i, no ho dubte mestre, per la nostra territorialitat sencera. Que també en som molts a les Illes i, li puc assegurar que també en quedem al Principat, allí on tristament foren molts, pot ser més que ací, els que s’alegraren quan ens va deixar (i es llevaren un pes de damunt, per poder anar fent el seu propi camí).

Quede clar mestre, que no tots ens hem oblidat de vostè: “L’únic orgull que trobem comprensible és el nostre.”