Si es veu en perspectiva, la dècada que va del 2007 al 2017 ha estat sense cap mena de dubte el període políticament més transcendental que Endavant ha hagut d’afrontar en la seva història. Per al conjunt del moviment juvenil i estudiantil, naturalment, el període anterior al 2007 és història i no memòria viva. És un període en què la crisi econòmica i les seves derivacions polítiques, d’una banda, i el procés sobiranista, de l’altra (que és també una derivació política de la crisi, però té una autonomia pròpia i es va anar forjant abans de la crisi), van mostrar clarament les costures de l’Estat i del sistema econòmic. Cinc anys després, crida l’atenció l’escassa reflexió al voltant d’aquest període i les lliçons que se’n poden aprendre. Aquesta és, des del meu punt de vista, una de les debilitats actuals del moviment que es troba fortament vinculada a certes tensions existents. Com que no s’ha pensat en termes concrets sobre el que aquell període ens mostra al voltant de les nostres limitacions, les fragilitats de l’Estat, els comportaments de les diferents classes socials, etc., molts dels debats actuals pequen d’un alt nivell d’abstracció i una escassa orientació estratègica i revolucionària.
València. Setembre 2018. Manifestació per l’emergència climàtica
Si fos cert allò que el materialisme consisteix en l’anàlisi concreta de la realitat concreta, què ens hauríem d’estar plantejant en aquests moments? Com afrontem un presumible govern PP-VOX i convertim el rebuig a aquest govern en un salt endavant en la lluita contra l’Estat espanyol i les seves elits, amb tot l’equipatge valuosíssim de l’experiència acumulada. Com agitem contra l’OTAN ara que els esclavatges que ens imposa són clars. Com desenvolupem un feminisme de classe amb horitzons emancipatoris concrets. Com enquadrem la classe treballadora tenint en compte el seu comportament durant la crisi i el Procés, consistent en un cert estupor i una certa desafecció inicials per anar passant a una major mobilització a mesura que els conflictes anaven guanyant temperatura. I tot això tenint en compte, també, que el primer mecanisme de politització i enquadrament és tenir una estratègia revolucionària.
Què es fa, en canvi? Un debat doctrinal confús alimentat per comportaments sectaris, en el qual es barregen qüestions molt diverses que van des de la qüestió de l’articulació de la Unitat Popular i del paper que hi té la classe treballadora, així com la seva autonomia, fins al paper del feminisme en l’estratègia revolucionària, passant per estranys qüestionaments de les hipòtesis bàsiques de l’esquerra independentista al voltant de la qüestió nacional i la seva relació amb la lluita de classes.
Per què passa això? Perquè preocupa la possibilitat que els esdeveniments ens superin un altre cop i quedem a roda de la socialdemocràcia i/o el sobiranisme. En lloc de somatitzar aquesta tensió de qualsevol manera i amb actituds poc constructives, caldria tractar, des d’aquest punt de vista, debats com el de l’autonomia política de la classe treballadora i la definició de la Unitat Popular.
Barcelona, 8 de març de 2018
Com ja he assenyalat, hi ha també certa confusió al voltant de la qüestió nacional, del seu caràcter estructural o de la indestriabilitat entre la qüestió nacional i la lluita de classes. Però aquests elements, com la lluita feminista, se sintetitzen en un conflicte polític concret com en totes les revolucions, i això no és un debat doctrinal perquè és el mateix enemic qui entén perfectament aquesta indestriabilitat i colpeja drets socials, nacionals i de les dones alhora.
La hipòtesi de l’esquerra independentista consisteix que la independència és l’instrument i l’única manera plausible de derrotar el poder del capital espanyol i francès (inclosa la burgesia dels Països Catalans), la monarquia, la UE i l’OTAN, que són els instruments polítics i militars del bloc de classes dominant. El nostre paper és organitzar la classe treballadora tant a les organitzacions polítiques com a la feina, als barris (habitatge, comunitarisme, feminisme, antiracisme) de les àrees metropolitanes i d’aquells llocs on l’esquerra independentista no estigui desplegada. Aquesta és la síntesi pràctica d’uns debats que es farien d’una manera més constructiva si tinguessin una orientació més política i menys doctrinal, i se superés la temptació de limitar-se a disciplinar la dissidència en lloc de donar coherència, concreció i una orientació revolucionària, és a dir, independentista, a tota una sèrie de debats que expressen la preocupant sensació de derrota política general i una crisi de creixement que caldria superar sense traumes i amb la flexibilitat que requereix l’organització d’un partit i un moviment de masses.
La classe treballadora ha d’oferir i liderar un programa d’Unitat Popular de cara a aquells sectors socials objectivament interessats a derrotar els estats. El lideratge del poble treballador català enquadrat en organitzacions polítiques, sindicals, feministes, etc. i la seva politització amb els mitjans disponibles són la garantia de l’orientació revolucionària (de classe) de la independència, alhora que en són la condició de possibilitat. Això no és cap impugnació de l’ortodòxia, sinó el concepte de la Unitat Popular de tota la vida, que no consisteix ni ha consistit mai en un magma interclassista i indiferenciat, sinó l’estratègia de construir una majoria social al voltant d’un programa socialista que inclou la independència. Qui consideri que la qüestió nacional és un tema contingent dins la lluita de classes als Països Catalans o una qüestió sectorial, hauria de buscar altres instruments organitzatius per desplegar les seves hipòtesis.
Port de Barcelona, assemblea de treballadors. 2019
És cert que projecte de la Unitat Popular ha estat definit tradicionalment de maneres molt abstractes. L’experiència dels darrers quinze anys (crisi, 15-M, Procés, 1-O, la recent onada de lluita per l’habitatge) ens hauria de permetre concretar moltes coses sobre el potencial revolucionari de la independència, el paper i el comportament de la classe treballadora i les altres classes socials, la importància de certes infraestructures estratègiques (ports i aeroports, per exemple), l’organització de la desobediència, l’enorme evolució de les consciències en períodes curts, però crítics, els perills de la cooptació institucional, etc. Si aquests debats s’haguessin fet a fons durant els darrers quatre anys, hauríem aprofitat per concretar la definició i el projecte de la Unitat Popular i ens estalviaríem la desorientació i el doctrinarisme de certs debats actuals. Encara hi som a temps, i perdríem una oportunitat històrica si aquests debats no es poguessin desenvolupar en la direcció correcta (lluny de tota abstracció) per un cert sectarisme, per certa temptació de trencar la baralla i certa fetitxització de la rutina burocràtica del moviment com un fi en si mateix.
És cert, també, i s’assenyala en certs escrits com si no fos una cosa aprovada la darrera Assemblea Nacional, que una perspectiva revolucionària que no sigui un brindis al sol exigeix una estratègia internacionalista que, per cert article anònim que ha decidit intervenir en els afers de l’esquerra independentista, no passa dels límits estrictes del regne dels Borbons. Cal anar més enllà i entendre la transcendència que té el marc europeu i els límits que imposa a les perspectives emancipatòries del nostre poble. Els pobles que conformen els estats ocupants i aquells que pateixen el jou de la UE i l’OTAN haurien de tenir prioritat en aquest sentit. Perquè del que es tracta és de donar plausibilitat a una hipòtesi insurreccional que hem d’anar perfilant amb realisme, però amb audàcia i voluntat real. El fet que certes formulacions plantegin el conflicte nacional i la lluita de classes com dos processos paral·lels no deixa de ser el resultat de l’absència d’aquesta hipòtesi i, en molts casos, de la manca de voluntat de formular-la. Sense una visió política de conjunt i una estratègia revolucionària, qualsevol indestriabilitat es produirà únicament en el món de les idees i els nostres debats podran caure, com de vegades passa, en el ridícul espectacle de veure qui és més comunista, més independentista, més feminista o qui és més totes tres coses.
Ocupació de l’Aeroport de Barcelona. Octubre 2019
L’acceptació de la crítica i de les decisions majoritàries són les dues cares del centralisme democràtic. El centralisme democràtic no ha de ser més centralista que democràtic, i per això cal donar màxima obertura i llibertat al debat. Tampoc no ha de ser més democràtic que centralista i per això cal acatar les majories adverses. Si no es vehicula el debat pels canals de les organitzacions (inclòs el debat públic), no s’aporta res a la lluita col·lectiva. Si les nostres organitzacions no saben o no volen fer possible un debat obert i lliure, aquest debat es vehicularà fora dels canals de les organitzacions i només aportarà soroll. Pretenem realment tenir un moviment més poderós i més capaç d’intervenir políticament i d’organitzar la classe treballadora? Això no es fa ni defensant la inèrcia com si fos una estratègia, ni dividint el moviment ni impugnant l’escueta, però encertada, doctrina que dona sentit a l’esquerra independentista. Polititzar el poble treballador és una urgència per als pròxims anys. No podem deixar que l’immobilisme, el bizantinisme o el sectarisme ens ho impedeixin. Les revolucions sempre es produeixen enmig de la crisi política i la descomposició de l’estat. Cal preveure els escenaris crítics i saber què fer-ne. Aprendre de la realitat i intervenir-hi. Aquestes han estat les nostres debilitats en la dècada 2007-2017. A la pròxima, fóra bo que Déu ens agafés confessats.
*Article de Joan Sebastià Colomer publicat a la revista Tanyada número 2. Estiu-tardor de 2022.
