Em sap greu venir a molestar-vos a la rentrée, els drames de l’exili de Messi, la vacunació dels joves i la prohibició del botellot.
L’1 de setembre es va produir un canvi de fase en la tremenda guerra civil a Etiòpia. El president de l’estat regional d’Amhara há declarat oficialment el reclutament de joves a partir de 13 anys (sí, de 13 anys, no és pas un error tipogràfic), per lluitar contra l’exèrcit del Front d’Alliberament de la veïna regió del Tigre, que va endegar al juliol un moviment per envoltar la regió d’Amhara i un atac cap a la capital del país, Addis Abeba. Mentre aquí ens queixàvem del calorós estiu i de les molèsties de les màscares facials, innombrables batalles cruentes van trencar el nord d’Etiòpia. Aquesta ofensiva militar dels rebels del Tigris es va iniciar després del desmantellament humiliant de l’exèrcit del govern federal a mans dels rebels al principi de juny, en un sobtat i devastador contraatac que va interrompre el curs de vuit mesos de massacres massives i violacions perpetrades pels militars i milícies etíops i eritreus sobre la població del Tigre.
Incapaç de suportar l’atac del Tigre, el govern federal va demanar a les regions que reclutessin centenars de milers de joves i els llancessin pràcticament sense formació a las bales enemigues als diversos fronts. El resultat há estat una matança no reportada, já que als canals de televisió internacionals se’ls prohibeix filmar l’horror. Cap dels bel·ligerants pot, avui, declarar innocència davant proves de massacres, violacions i agressions a l’ajut humanitari internacional. A mesura que els rebels avancen, el govern etíop llança a corre-cuita les compres d’armes i municions de vells i nous socis. Com que no compleix els acords de venda d’armes amb els països occidentals, va apel·lar a russos, iranians, azerbaidjanis i, sobretot, turcs, amb l’esperança que l’ús d’eixams de drons letals podria alterar el destí d’una guerra que sembla ser incapaç d’aturar abans de derrotar del tot l’adversari.
Ni la Unió Africana ni l’IGAD disposen de les eines diplomàtiques per trobar solucions mitjançades al conflicte. I el Consell de Seguretat de les Nacions Unides està tan dividit que ni tan sols pren forma un projecte de resolució. Els Estats Units, l’aliat tradicional d’Etiòpia, han perdut la seva capacitat d’exercir pressió des que es van posicionar amb el bàndol egipci en el silenciós conflicte regional per la presa etíop del Nil Blau, que actualment s’està omplint. El col·lapse afganès va tenir l’efecte immediat d’una retirada pusil·lànime de l’administració de Biden pel que fa a la Banya d’Àfrica, que és seguida –obedientment– per la Unió Europea. Fins a quin punt Turquia tibarà de la corda enviant operadors de drons a Etiòpia és una qüestió que a les properes setmanes pot sortir a la llum. De moment, aquesta influent presència a la Banya d’Àfrica és un motiu d’alegria per a Erdogan, que així opera importants victòries sobre egipcis i àrabs.
La guerra civil es va internacionalitzar quan l’exèrcit eritreu va entrar secretament a terra etíop el 3 de novembre. Llavors posa en perill la fràgil estabilitat del Sudan, Somàlia i Djibouti. La intervenció indirecta de turcs, azerbaidjanis i russos augmenta exponencialment l’espiral de volubilitat geoestratègica al voltant de la riba oest del principal canal de circulació del comerç internacional, el Mar Roig. Els reptes són importants i els europeus (i sobretot els portuguesos) estan ficant el cap a la sorra d’una manera incòmoda.
Es documenten proves de massacres massives i violacions al nord d’Etiòpia. Les sospites d’acció genocida dels exèrcits i milícies etíops i eritreus s’estan intensificant: la cruesa de les directives de comandament és terrífica: exterminar els que orinen contra el mur (maten homes) i eliminen la llavor de les dones (mitjançant la violació). Els delictes d’alguns estan justificats pels delictes anteriors d’altres, en una voràgine suïcida. Però l’1 de setembre es va passar una nova pàgina: si abans, qui volia saber, sabia que totes les forces militars utilitzen joves i infants a la guerra, ara aquest nefast crim há estat admès oficialment. Un lector portuguès no farà res perquè no pot. Però un europarlamentari o un funcionari del govern pot marcar la diferència. Malauradament, a Europa, la idea que un ciutadà votant pugui pressionar el seu representant elegit no és ni tan sols una ficció.
Si vinc a molestar la vostra rentrée, potser és per egoisme. En silenciar-me, em sento còmplice d’un crim immens. Parlant d’això, almenys imagino que poso part d’aquesta responsabilitat pesant sobre les espatlles del lector eventual.
*Manuel João Ramos és professor del Departament d’Antropologia i Investigador del Centro de Estudis Internacionals ISCTE de l’Institut Universitari de Lisboa, Portugal. Les opinions expressades en els seus articles són exclusivament de l’autor.
