El 10 de febrer va morir el filòsof Eugenio Trías a la mateixa ciutat on havia nascut: Barcelona. Un personatge rellevant perquè la seva obra filosòfica, escrita íntegrament en castellà, el va convertir en un dels pensadors catalans més prestigiosos de la seva època, però també perquè la seva trajectòria des del punt de vista polític és molt característica dels processos històrics que va viure.
Fill d’una família de l’alta burgesia barcelonina, de pare falangista, Trías va néixer l’any 1942. Uns anys abans, el seu pare havia estat testimoni rellevant en el judici que va concloure amb la condemna a mort del dirigent d’UDC Manuel Carrasco i Formiguera, acusat de separatisme. El fet que TV3 produís, l’any 1995, un reportatge sobre aquests fets va motivar una demanda dels tres fills (un d’ells l’advocat i exsenador del PP Jorge Trías Sagnier, implicat en el cas Bárcenas). La demanda va permetre congelar durant un temps el reportatge però va ser finalment desestimada.
Trías es va llicenciar a la Universitat de Barcelona l’any 1964 i va prosseguir els seus estudis a Pamplona, Madrid, Bonn i Colònia. La seva primera obra, “La filosofía y su sombra”, es va publicar el 1969. Aquest i els següents llibres es caracteritzen per la forta influència de la filosofia francesa immediatament anterior (Deleuze, Foucault, Lacan), molt marcada per la influència de Nietzsche. Com ells, Trías -malgrat no ser mai un filòsof irracionalista- s’enfrontava a la confiança en la raó occidental que caracteritzava corrents influents a la seva època com la filosofia analítica o el marxisme. Així tractà l’irracional amb temes com la bogeria (“Filosofía y carnaval”, 1970) o el pensament mític i màgic (“Metodología del pensamiento mágico”, 1971)
Això no va impedir que durant un curt període milités al PSUC, com tants altres membres de la intel·lectualitat burgesa barcelonina. Eren els temps de Bocaccio i la “gauche divine”, durant els quals va ser captat a la militància per Joaquim Sempere i va impartir formació sobre Hegel. El treball filosòfic de Trías va continuar centrant-se, en qualsevol cas, en els límits de la raó, amb obres com “Tratado de la pasión” (1978), sobre l’amor-passió, o “Lo bello y lo siniestro” (1981), sobre allò sinistre com a límit del bell i el sublim.
Ja en plena monarquia constitucional va participar en el projecte de Pacte Cultural a l’època del conseller Joan Rigol, amb l’objectiu suposat de superar el clientelisme de les administracions, de manera que cada una (estatal, autonòmica i municipal) deixés de donar suport exclusivament a les seves institucions culturals per treballar conjuntament en un projecte global. Un fracàs que va acabar amb la dimissió de Rigol el 1985. Probablement aquest sigui el punt d’inflexió que condueix Trías cap a uns posicionaments espanyolistes encara maquillats de progressisme. En aquesta atmòsfera va ser redactor i signatari del primer manifest del Foro Babel, contra la política lingüística de la Generalitat, l’any 1996. Com en tants altres casos el vernís progressista va anar saltant i el Trías dels últims anys es va manifestar, com a articulista, en l’espectre ideológic del PP. Roda el món i torna al born.
