La campanya de les eleccions europees dels partits parlamentaris es desenvolupa en uns uns paràmetres molt diversos. Des del primer assalt del combat per la presidència espanyola entre PP i PSOE, fins als experiments sobiranistes de CiU, ERC i els seus socis menors, tot passant per l’assaig d’IU-ICV de retornar a un discurs més proper a l’esquerra transformadora.
Tots aquests factors, juntament amb les diverses correlacions de força internes dins dels partits, conformen l’elecció d’un parlament atípic que ni té capacitat real de legislar ni amb les seves majories o minories constitueix executius.
El PSOE a pel PP
PP i PSOE, i bona part de la premsa, presenten aquestes eleccions com un plebiscit entorn la gestió del Govern espanyol i l’actuació de l’oposició. El PSOE torna a insistir en una campanya de la por, advertint l’electorat sobre els perills de la dreta, repetint així la fórmula que tant d’èxit els va donar del “si tu no hi vas, ells tornen”. Cartells amb les cares de les bèsties negres del progressisme (Aznar, Bush, Berlusconi, Kaczynski, Chirac) i sobretot el cartell amb el dors de Vidal-Quadras són la base per continuar explotant els darrers actius acumulats en les mobilitzacions dels temps del darrer govern Aznar.
El PP a pel PSOE
El PP, per la seva banda, ha intentat basar la campanya en els efectes de la crisi econòmica. L’eix central del seu discurs és el fet que l’Estat espanyol és el país europeu que pateix més la crisi econòmica, fruit de les polítiques erràtiques del govern Zapatero. Tot i així, l’elecció dels candidats Mayor Oreja i Vidal-Quadras, situats al sector aznarista del PP i coneguts per la seva bel·ligerància contra el català, ha provocat que el debat s’hagi desviat parcialment cap a aquesta qüestió. Només cal recordar les declaracions de Mayor Oreja a Barcelona explicant que estava orgullós que el seu besavi hagués prohibit parlar basc a casa. En aquestes eleccions, Vidal-Quadras té la possibilitat de confirmar o refutar la seva fama de ser el candidat barceloní del PP que millors resultats aconsegueix al Principat. El seu verb esmolat -ha donat les gràcies al PSC per fer-li la campanya gratis i ha recordat a l’historiador Oriol Junqueras que ell fa molt que no parla amb el seu rebesavi- entusiasma la seva base electoral i alhora inquieta a Alícia Sánchez-Camacho, conscient que uns bons resultats de Vidal-Quadras poden posar en perill el seu lideratge al sí del PP del Principat.
El PP també planteja aquestes eleccions com un plebiscit entorn la figura de Francisco Camps, assetjada judicialment. Si finalment el PP millora resultats al País Valencià i aconsegueix situar-se al voltant del 60% dels vots, l’estratègia d’assetjament judicial impulsada pel PSOE pot acabar definitivament enterrada.
El sobiranisme econòmic de CiU, BNV i UM
L’elecció de Ramon Tremosa com a candidat de CiU, coaligada amb BNV i UM, semblava a priori un triomf del sector sobiranista de CDC sobre el moderantisme de Duran i Lleida. Setmanes després de l’inici de la precampanya, però, l’acció del candidat convergent sembla un autèntic sondeig sobre les possibilitats de mobilització electoral de l’anomenat sobiranisme econòmic. Abandonades per exigències del guió -i de la coalició- les proclames autodeterministes, el discurs de Tremosa s’ha basat en algunes de les idees clau del sobiranisme econòmic: federalització de la fiscalitat, gestió de ports i aeroports, i construcció de l’eix ferroviari mediterrani.
Alhora, el candidat convergent ha jugat també a fons amb el discurs més netament liberal, amb declaracions antiecologistes i referències constants a les avantatges de la gestió privada, tant pel que fa a les infraestructures com als serveis bàsics de l’estat del benestar. Els seus socis, BNV i UM -representants respectivament per Enric Nomdedéu i Joan Carles Verd-, basen la seva campanya en estendre la xarxa d’influències en els sectors empresarials. Conscients que no obtindran representació directa a l’eurocambra, es postulen com a interlocutors eficaços del món empresarial amb el representant de CiU, intentant recollir així la bona imatge que els convergents tenen en el món empresarial valencià i balear.
Junqueras intenta salvar ERC
Oriol Junqueras té al seu davant la responsabilitat d’aturar la caiguda lliure d’ERC en les conteses electorals. La seva popularitat com a historiador compromès amb l’independentisme, el seu caràcter d’independent i el fet que l’electorat no l’associa amb el tripartit, són els elements amb els quals pot tenir èxit. Si bé uns bons resultats electorals poden donar oxigen a l’actual direcció d’ERC, també es poden convertir en una fulla de doble tall. Són molts els qui pensen que uns bons resultats per Junqueras signifiquen posar en dubte la capacitat de lideratge de l’actual direcció d’ERC, i una prova més que evident que si bé de base electoral n’hi ha, l’aposta pel tripartit fa que aquesta s’allunyi d’ERC.
Un segon element important de la coalició en la qual participa ERC és la configuració d’aquesta coalició a nivell de Països Catalans. En les negociacions preelectorals, ERC va excloure el PSM de la coalició, deixant el partit balear fora de les eleccions. Sí que hi va incloure, però, Entesa per Mallorca, una escissió del PSM partidària de primar els acords entre nacionalistes per damunt dels acords amb l’esquerra mallorquina. Aquesta decisió introdueix més factors d’inestabilitat dins el nacionalisme mallorquí en un moment en que UM té el govern autonòmic balear penjant d’un fil a causa de l’afer Vicens.
Romeva, a per l’impossible
Totes les enquestes afirmen que Raül Romeva, número dos de la coalició entre IU i ICV, no obtindrà escó a l’eurocambra. N’hi ha que fins i tot afirmen que Willy Meyer, el número 1 de la llista, també podria quedar fora a causa de la combinació entre una alta abstenció i una fuga de votants descontents cap a altres opcions situades més a l’esquerra d’IU.
>> Desconeixement i abstenció
Si preguntéssim a la ciutadania quin grup és el majoritari al Parlament europeu, segurament el 95% de la gent no sabria respondre a aquesta pregunta. Com també molt segurament la immensa majoria dels votants de CiU i ERC desconeixen absolutament amb quins altres partits -i conseqüentment candidats- comparteixen llista el grup a qui atorguen el vot. I menys encara sabrien dir a quins grups de l’eurocambra s’adscriuran els candidats que escolleixin. Com també el desconeixement de qui és el president de la Comissió Europea, o fins i tot de quin és el paper de la mateixa Comissió, és un fet estès entre la nostra societat.
De fet, el Parlament europeu no segueix ni tan sols els paràmetres bàsics de la divisió de poders definida per Montesquieu, una de les bases ideològiques del liberalisme. El Parlament europeu és un parlament amb una capacitat legislativa més que limitada i sense capacitat de constituir executius amb les seves majories. Es tracta, doncs, d’una institució que permet dotar d’una façana democràtica un procés que en realitat és controlat pels estats que en formen part, i no per la ciutadania que en forma part. Les apostes no són qui guanyarà i qui deixarà de guanyar, sinó si l’abstenció superarà el 70% o no.
