El proppassat dimarts 28 d’abril tingué lloc una vaga als centres educatius del País Valencià, segons les organitzacions que convocaven el seguiment fou del 70%, mentre que la Conselleria d’Educació en parlava del 20%. De vesprada també es realitzà una manifestació, a la qual assistiren milers de persones. La jornada, per tant, es pot considerar que va ser un èxit, tanmateix caldria fer una ullada al que està succeint als centres educatius durant el curs 2008-09, ja que ha estat ple d’esdeveniments.
Després d’uns anys que els i les docents dels centres educatius només manifestaven el seu malestar a les sales de professorat, als passadissos i als claustres, el curs 2008-09 ja es preveia conflictiu, ja que Conselleria d’Educació havia publicat un ordre a finals del curs anterior segons el qual l’assignatura Educació per a la Ciutadania (EpC) hauria d’impartir-se en anglès. Aquest decret era vist pel professorat com una imposició i un desficaci. Una imposició perquè no hi havia hagut cap negociació amb les organitzacions i col·lectius que representen el món docent. I un desficaci perquè no hi havia els recursos necessaris per a dur-ho a terme i perquè l’alumnat de l’ESO no estava preparat per a fer aquestes classes. Comptat i debatut, el que realment s’hi pretenia era boicotejar l’assignatura.
Va ser l’espurna que va encendre el foc que es va escampar per les aules de les escoles i els instituts, i que va fer que una gran part del professorat manifestés el seu descontent davant l’estat de l’educació a les comarques meridionals dels Països Catalans i el seu rebuig a la política educativa de la Conselleria. En començar el curs, es va fer palès allò que ja s’havia manifestat respecte a fer les classes d’EpC en anglès, malgrat això, l’actitud fanfarrona de la Conselleria (amenaces d’obertures d’expedients, declaracions incendiàries…) va exasperar una mica més el professorat, i va contribuir que començaren a tractar-se altres temes educatius. L’EpC només n’era la punta de l’iceberg i la situació de l’educació al País Valencià tenia, i té, molts més problemes. Començaren, doncs, a realitzar-se assemblees als centres educatius, i s’hi va denunciar quelcom més que el desgavell de l’EpC, com ara: la manca de plantilles estables als centres, que dificulta la planificació i el treball; la privatització encoberta de l’educació amb els concerts amb els centre privats; la desigual matriculació de l’alumnat en la doble xarxa educativa (on la pública acull la majoria d’alumnat amb menys recursos econòmics i de les classes socials més baixes, i esdevé així subsidiària de la concertada); l’ampliació de la jornada laboral del professorat amb l’objectiu que els centres educatius esdevinguen guarderies, perquè pares i mares amb jornades laborals molt més llargues no es poden fer càrrec dels seus fills; la manca d’instal·lacions i de recursos materials en els centres; la manca de professorat de diverses assignatures i d’altres especialistes (psicopedagogs, treballadors socials, monitors..) als centres; el fet que les classes no es puguen impartir en català perquè no hi ha bastant professorat amb el requisit lingüístic; la manca de democràcia en la tria de les direccions dels centres; la tasca fiscalitzadora i inquisitiva de la inspecció educativa triada a dit des de Conselleria…
Totes aquestes raons van provocar que els sindicats majoritaris i altres organitzacions relacionades amb el món de l’ensenyament, com ara la Federació de Pares i Mares (FAPA) o Escola Valenciana, també s’hi implicaren i constituïren la Plataforma per l’Ensenyament Públic. A més a més, començaren a plantejar-se els punts que s’havien de negociar amb la Conselleria, que ja incloïen altres reivindicacions a més de la retirada del decret que obligava a fer les classes d’EpC en anglès. De fet, mentre es negociava amb Conselleria les mobilitzacions començaren a produir-se: tancaments en centres, concentracions a ciutats i viles, i diverses manifestacions a les ciutats més importants, entre les quals va destacar la de València, amb més de 30.000 persones d’assistència. La Plataforma també convocà una vaga per al 17 de desembre.
I una vegada hem arribat a aquest punt, caldria explicar que a la Plataforma hi ha diferències entre els sindicats, i entre ells i les altres organitzacions, com ara la FAPA. De fet, es va fer palès el desembre de 2008, quan la Conselleria es va traure de la màniga una proposta a darrera hora amb la finalitat de desconvocar la vaga, i la Plataforma va cedir. Un botó de mostra… La data de la vaga -pocs dies abans de les vacances de Nadal- sembla que va ser una imposició de la FAPA, amb la intenció que no tinguera gaire repercussió en el funcionament de les classes… quan s’ha vist que una vaga pretenga no ocasionar malestar? Està clar que el sector educatiu no té la importància, per exemple, del món del transport, però està clar que una vaga és una mesura de pressió de la classe treballadora i que el seu objectiu es fer-ne una demostració de força.
La vaga, per tant, es va desconvocar un parell de dies abans de la data prevista, ja que la Conselleria havia reculat a l’hora d’impartir l’EpC en anglès -tot i que només es tractava d’una congelació del decret per a aquest curs-, a més, també hi havia la promesa per part de la Conselleria d’un canvi en la política educativa i que es podrien negociar tots els apartats proposats per la Plataforma. A l’endemà de desconvocar la vaga, el conseller va fer unes declaracions burlesques i provocadores envers el professorat, no era un bon començament… La Plataforma va fer marxa enrere en les mobilitzacions i durant els mesos següents va deixar-ho tot en mans de les negociacions dels sindicats en Conselleria. En passar els mesos i veure que no hi havia cap avanç en les negociacions, la Plataforma hagué de forçar de nou les mobilitzacions, i durant les darreres setmanes s’han produït de nou assemblees als centres, tancaments i concentracions, amb la convocatòria d’una nova vaga per al 28 d’abril. Aquesta vegada, part del professorat va manifestar als sindicats el seu malestar per com s’havien dut les negociacions, ja que consideraven una errada la desconvocatòria anterior i també plantejaven que havia estat una equivocació abandonar les mobilitzacions durant tant de temps. A més a més, també posaren de manifest que la vaga d’un dia, en un sector com l’educatiu, no és una mesura de pressió bastant forta davant l’administració.
Comptat i debatut, i malgrat tot, la jornada de vaga del 28 d’abril va ser un èxit ja que les aules es van buidar i el sistema educatiu es va paralitzar, sobretot en primària i secundària. En aquest sentit, el seguiment de la vaga entre el professorat fou d’un 60%, i el professorat que no va seguir-la es va trobar que al centre no hi havia gaire alumnat, ja que pares i mares s’hi havien sumat i no enviaren els seus fills als centre educatius. Als cicles formatius, tanmateix, no va tenir tanta incidència, i caldria plantejar-se si entre les propostes de negociació s’han tingut en compte les reivindicacions d’aquest sector-. De vesprada, les manifestacions també foren un èxit, i de nou destacà la de València, on la capçalera de la manifestació va fer-ne tot el recorregut i en arribar al punt de tornada, que era el mateix de l’eixida, es va trobar que moltes persones que encara no havien pogut començar a caminar. El professorat, pares i mares i alumnat han estat a l’alçada, però encara no s’ha aconseguit gaire, ni la dimissió de l’actual conseller… Plantejaran ara els sindicats un calendari de negociacions i de mobilitzacions conjunt? O decebran la comunitat educativa? Romandrem a l’aguait, estarem atents a la jugada, perquè de moment el món educatiu està plantant cara al govern dretà i a les seues polítiques educatives.