Hi ha conceptes que són incompatibles, que en cap cas poden anar de la mà. Una democràcia burgesa mai no pot ser una monarquia. L’estructura política de l’estat modern actual té els seus orígens en les revolucions burgeses de finals del segle XVIII i ambdues revolucions (la guerra per la independència del Estats Units d’Amèrica i la revolució francesa) van tenir ferms orígens republicans i antimonàrquics. De fet en les seves declaracions de principis tenen com a principi la universalitat de drets entre els seus ciutadans o fins i tot entre els homes (Declaració d’independència dels EUA 1776).Encara que avui en dia la universalitat de drets entre els ciutadans dels estats capitalistes actuals sigui una entelèquia el que si que se li pot demanar a la oligarquia i als seus governs és que guardin una mica les formes. Com ho diria? Que siguin una mica seriosos (us sona la cantarella?). En aquest aspecte com en tants d’altres sembla ser que Spain is different. La “monarquia parlamentària” de l’estat espanyol s’ha esforçat enormement durant anys en esdevenir una de les democràcies de pitjor qualitat de tot el continent. Les línies que segueixen estiren aquest fil exposant una petita reflexió o experiment democràtic per comprovar que hi ha suficients evidències històriques per afirmar que l’actual cap de l’estat, el rei, és un franquista. Tot i que als ulls de l’estat això pugui suposar infringir les seves lleis.
La tarda del 23 de Juliol del 1969 l’actual rei d’Espanya, Juan Carlos de Borbón i Borbón , en qualitat de príncep, va ser present a les corts espanyoles juntament amb el dictador Francisco Franco i altres membres del règim dictatorial nacionalcatòlic. Aquella tarda, de forma pública, agenollat i amb la mà sobre d’una bíblia va jurar lleillaltat al cap de l’estat (Francisco Franco Bahamontes) i fidelitat als principis del movimiento nacional i a d’altres lleis fonamentals del Regne. Sis principis doctrinals els del movimiento de caràcter feixista, patriarcal, totalitari, catòlic i nacionalista espanyol. Aquell dia, fins i tot, el futur rei va donar suport, explícit, “a la legitimitat sorgida” de l’aixecament militar feixista contra la república del 18 de Juliol del 1936. Uns quants anys més tard, el 22 de Novembre de 1975, després de la mort de Franco, Juan Carlos va ser coronat Rei d’Espanya. Aleshores va tornar a declarar lleialtat als principis del movimiento i del regne d’espanya. En aquelles dues ocasions l’actual rei d’espanya va donar suport a un cop d’estat feixista que va derivar en un dels règims polítics totalitaris més sanguinaris de tota Europa que va assassinar a centenars de milers de persones. No només això sinó que ho va fer com a una figura pública i política d’aquell règim. Des d’ençà Juan Carlos, tot i tenir temps per anar a caçar per mig món, mai no ha trobat un instant per retractar-se d’aquelles manifestacions públiques. Mai se n’ha desdit d’aquest suport públic i explícit de la mateixa manera que molts membres del partit nazi alemany o del Partit Nacional Feixista (PNF) italià, jutjats o no, amb càrrecs públics a l’època o sense, tampoc ho han fet. La diferència entre els segons i el primer és que Juan Carlos és el cap d’un estat europeu que suposadament està regit per una democràcia. Juan Carlos, tot i tenir el càrrec de representació pública que ostenta, no renega (no ho ha fet mai), dels principis polítics i ideològics d’un moviment feixista del qual va formar part.
Aquestes opinions tot i que estiguin basades en fets reals i documentats, potser vulnerin el codi penal espanyol. En qualsevol cas estan fetes des de la llibertat d’expressió; que casualitat o no, té els seus orígens en la il·lustració quan la monarquia com a institució va començar a trontollar i algun rei va perdre el cap. D’aleshores ençà hi hagut una llarga tradició de desobediència civil per part dels oprimits cap a estats, reis i institucions. Avui en dia, quan els treballadors i treballadores catalanes ja fa temps que anem perdent drets a cada bugada, desobeir i continuar aquesta tradició popular s’ha convertit en una urgent necessitat.