Luanda, la capital d’Angola, despertava el 4 de febrer de 1961 entre forts enfrontaments. El Movimiento Popular de Libertaçao de Angola (MPLA) pretenia donar un cop d’efecte en proposar-se de fer coincidir un seguit d’accions militars que tenien per objectiu alliberar els presos polítics, ocupar una emissora i assaltar la Prefectura de Policia. Aquesta acció va resultar però un fracàs i la reacció de les forces colonials va comportar l’assassinat de més de 50.000 angolesos i l’exili d’uns altres 300.000. Malgrat que el resultat immediat d’aquella acció no fou precisament gaire esperançador, aquesta data ha passat a la història com la de l’inici de la lluita armada d’Angola contra la descolonització.
Des de la segona meitat del segle XX Angola vivia un estat de forta agitació. Les diferents organitzacions independentistes que s’anaven constituint decidiren agrupar esforços tot creant el MPLA. La creixent influència del MPLA conduí el govern colonial a intensificar la repressió que, el 8 de juny del 1960, empresonà l’Agostinho Neto, president del MPLA, i carregà contra una manifestació a Icolo-e-Bengo, la seva ciutat natal, matant una trentena de persones. A partir d’aquest moment, el conflicte s’amplià i endurí, afectant la repressió també als instruments de lluita política i social de què s’havien dotat els angolesos com ara la Unió Nacional de Treballadors d’Angola (UNTA), que veia com les seves protestes -manifestacions, vagues- eren respostes amb napalm per part de l’exèrcit colonial.
Malgrat el cop fort del 4 de febrer, el mateix 1961 el MPLA establí la primera regió sota el seu control, des de la qual dirigí l’estratègia política militar d’alliberament que des d’un primer moment s’hagué d’enfrontar no només a les forces colonials i al cos de voluntaris civils per elles creat sinó també al Front Nacional d’Alliberament d’Angola (FNLA), sota control dels EUA en col·laboració amb el dictador del Zaire Mobutu Sese Seko, i a la Unió Nacional per la Independència Total d’Angola (UNITA), dirigida des de la mateixa metròpoli que, presentant-se com a forces anticolonials, reservaren tot el seu potencial pel combat contra el MPLA i el seu projecte d’alliberament socialista que els podia allunyar del control del petroli i els diamants de què disposava Angola.
Amb la revolució dels clavells del 25 d’abril del 1974 el sistema colonial trontollà. Però el MPLA fou obligat a compartir el poder amb les altres dues organitzacions anticolonials, diluint d’aquesta manera el seu potencial. Però aquest govern tripartit es trencà el juliol del 1975, quatre mesos abans de la data prevista per la independència. La intensificació de la lluita entre MPLA per una banda i el FNLA i la UNITA per l’altra fou usat com a pretext per part de la República de Sud-àfrica per a enviar-hi unitats de l’exèrcit. Davant d’aquesta situació, quan l’11 de novembre Agostinho Neto fou proclamat president d’Angola, va demanar suport a la Unió Soviètica i a Cuba, que aconseguiren aturar tant l’avenç de les tropes sud-africanes com del FNLA, que s’havia renovat amb l’arribada de mercenaris reclutats per la CIA.
