Fa un any #15m

Fa un any, el 17 de maig era dimarts i estàvem ultimant el tancament del número 202 de L’ACCENT. La planificació venia marcada pels comicis municipals i autonòmics i per les mobilitzacions socials d’aquells dies, especialment a València. Dues dates teníem marcades per tal de fer-ne una prèvia: el 18 i el 19 de maig, amb una menció a la mobilització contra els desnonaments del dia 12.. També érem coneixedors de la mobilització del dia 15, però les altres dues mobilitzacions eren un pas més en un camí de lluita que venia de molt enrere i on l’esquerra independentista i el moviment popular s’hi havien abocat.

“Altres mobilitzacions havien aplegat més gent que la que s’aplegà el 15 de març, però dos dies després es va començar a palpar que allò seria gran”. / “El 15M als Països Catalans ha derivat en un moviment contra el capitalisme i superador dels titubejos “regeneracionistes” dels primers quinze dies”.

+ Parlem amb difernts participants del moviment + Cronologia

El 18 i 19 de maig hi havia a València unes quantes mobilitzacions en defensa de l’ensenyament i la sanitat públiques. Mobilitzacions que venien impulsades per unes xarxes que cada vegada més s’organitzaven a nivell de barri i anaven esquerdant la monolítica imatge de la València de Calatrava i els butlletins informatius de Canal 9.

Aquell 17 de maig, però, s’anà estenent com una taca d’oli les acampades arreu dels Països Catalans i de l’estat espanyol. De fet, les manifestacions del dia 15 no havien estat especialment nombroses. Altres mobilitzacions socials d’aquella primavera havien aplegat més gent que la que s’aplegà aquell diumenge a Barcelona, València o Alacant. Però el 17 de maig es va començar a palpar que allò esdevindria quelcom gran. A darrera hora, vam decidir elaborar una peça de menys de mitja pàgina de les acampades.

En aquella primera crònica ja vam fer notar el que posteriorment seria una distinció entre el moviment generat als Països Catalans i el generat a la resta de l’estat. Mentre a l’estat era un esclat de ràbia contra el binomi PP-PSOE, a casa nostra ja existia una dinàmica mobilitzadora que precedia i superava els postulats inicials del moviment 15M.

Precisament fou aquesta dinàmica la que va fornir d’organització i objectius el moviment. De fet, el 15M va servir de catalitzador i globalitzador de les lluites socials que ja existien prèviament. Contra les retallades, contra els desnonaments, per una vida digna… un moviment contra el capitalisme i superador dels titubejos “regeneracionistes” dels primers quinze dies.

S’havia encès l’espurna d’un any de mobilitzacions. Res va començar aquell 15M. Agafeu les pàgines de l’Accent i veureu com les mobilitzacions socials van anar en augment ja des de 2010. Els qui redactem aquest periòdic ho sabem prou bé: des de fa dos anys hem de deixar fora de les seves pàgines per manca d’espai algunes mobilitzacions o activitats de lluita social que temps enrere hi haguessin tingut cabuda. Aquell 15M va ser, però, el moment que es va decidir prendre el carrer i no abandonar-lo per plantar cara a un sistema i a una crisi que fins aleshores s’havia entomat des de la protesta gremial o des de la incredulitat del socialdemòcrata que confiava en les primerenques receptes keynesianes.

A posteriori han vingut ocupacions de CAP, més mobilitzacions als carrers, la primavera valenciana i la intifalla, vagues d’estudiants i fins i tot una vaga general. Els motius per a la indignació són més vius que mai. En l’editorial de L’Accent 203 expressàvem humilment el desconcert inicial de l’esquerra independentista però també la seva determinació a arremangar-s’hi per fer feina i sobretot la consciència que allò era gran. Era tan gran que tot i que en aquell número informàvem dels excel·lents resultats electorals de la CUP, l’editorial estava dedicada al moviment que bullia al carrer:

“Quan escrivim aquest editorial, fa dues setmanes que tot va començar. Però encara no sabem ben bé què és. Feia mesos que ens preguntàvem per què la gent no esclatava, per què la gent no sortia al carrer a protestar pels alts índex d’atur, per les retallades cada cop més profundes de serveis públics com l’educació i la salut. I quan ha esclatat, ens ha agafat desprevinguts i en plena campanya electoral.

Fa molt temps que defensem que cal acabar amb el capitalisme i construir el socialisme. Però mai l’esquerra independentista ha sabut connectar amb tanta gent com la que aquests dies surt a les places, pica cassoles i s’implica en comissions.

Així doncs, connectar les acampades i assemblees als barris, pobles i ciutats amb els espais de lluita contra l’actual sistema polític i econòmic és el repte que l’esquerra independentista té al davant, i portar, d’aquesta manera, el moviment de les indignades i els indignats més enllà de la solidaritat antirepressiva i d’un abstracte discurs de democràcia de base. Serà la manera que les acampades no acabin sent només foc d’encenalls. No és senzill. Però és una oportunitat com poques vegades hem tingut. ”

Parlem amb diferents participants del moviment:

Carlos Torres és militant de l’esquerra independentista de Sabadell. Des del Moviment Popular de Sabadell s’ha treballat juntament amb altres sectors per a obrir espais de coordinació que mantinguessin en el temps la dinàmica mobilitzadora del 15M. D’aquesta coordinació n’ha nascut Sabadell Lluitant, que el passat 1 de maig va aplegar més de 2.000 persones en una manifestació netament anticapitalista.

Un any després de l’eclosió del que s’ha anomenat Moviment 15M, penso que la valoració que hem de fer les persones que ja fa molts anys que breguem per la superació del capitalisme ha de ser molt positiva. Tant pel que fa al que ha representat aquest moviment per al conjunt de la lluita popular com pel que fa al treball que hem desenvolupat els i les militants més veteranes al seu sí.

Allò que destacaria per sobre de tot -per sobre fins i tot de l’augment de militants i de l’aparició de nous espais de lluita com el CSA La Mekànica o les mateixes assemblees d’indignats- és l’acostament i les sinergies que es van establir entre totes les persones i organitzacions que van participar d’aquelles setmanes de mobilització permanent. En base al treball colze a colze d’aquelles setmanes va sorgir un moviment anticapitalista més reforçat i unit que mai, i penso que sense aquelles setmanes de lluita conjunta hagués estat potser més complicat la coordinació de gran part de l’anticapitalisme local a l’espai Sabadell Lluitant.

Un altre factor que destacaria és la sensació que els postulats de l’anticapitalisme han sortit de la marginalitat o la minoria social. O dit d’una altra manera, sembla que el consens i l’hegemonia absoluta de la que gaudia el sistema capitalista s’han esquerdat lleugerament després del 15M.

El paper de l’EI ha estat clau a l’hora d’aportar experiència organitzativa i discurs, i sense aquesta aportació no s’entendria l’evolució que ha fet el moviment des de la tèbia demanda de democràcia real i el “ningú no ens representa” al qüestionament profund que avui fa del sistema capitalista.

Els propers anys, i en paral·lel a l’agudització de les conseqüències de la crisi, el moviment popular anticapitalista serà cada cop més massiu. L’esquerra organitzada en general i l’Esquerra Independentista en particular hem de seguir fent el que hem fet durant tot aquest temps: col·laborar com a cervell, esquelet i múscul del descontent social i enfocar aquest descontent cap a la construcció d’una alternativa humana a aquesta infàmia que ens imposen.

Ismael Avila és militant de l’esquerra independentista i desenvolupa treball sindical a l’ensenyament a través de la USTEC. Des d’aquesta posició ha vist com la problemàtica de les retallades en ensenyament ha transcendit les fronteres gremials del professorat i involucrar cada cop més sectors socials.

El 15M va arribar al conjunt de lluites socials i laborals donant una important frescor necessària al moviment, la gent va omplir les places amb esforç i autoorganització, una riuada de gent en un moviment espontani i intergeneracional amb una força i una capacitat d’organització i mobilització inusitada.

Amb el pas del temps el moviment es va anar estabilitzant. Va prendre forma. La feina feta en les diferents comissions de cada plaça va donar una major dimensió a un moviment, que ara ja vèiem clarament, havia arribat als moviments socials per quedar-se molt i molt de temps.

Semblava que amb els violents desallotjaments de les places per part dels mossos d’esquadra i les martingales del cínic conseller d’interior de la Generalitat Felip Puig, el moviment de les Indignades podia trontollar, però res més allunyat de la realitat. El 15M continua perquè mai no ha marxat, segueix creixent exponencialment la seva capacitat d’organització i mobilització amb la indignació de cada cop més gent. Segueix amenaçant amb invertir l’ordre establert.

En l’àmbit en el que em desenvolupo, el de l’ensenyament públic no universitari, les diferents comissions d’educació de les places han ajudat a donar a conèixer les diferents problemàtiques de l’escola pública a la societat en general i a sectors de població als quals seria difícil arribar sense el treball i el compromís de la gent del 15M. Han suposat un important altaveu per denunciar les retallades en l’ensenyament públic de la consellera Irene Rigau. També el fet de coincidir gent de la Marea Groga, sindicats i d’altres plataformes reivindicatives per l’escola pública al 15M ha facilitat la feina a una i altra banda.

Crec que el moviment encara pot anar a molt més. Ens sobren els motius, el que desitjo és que la gent del 15M no deixin de treballar, en el 15M o en qualsevol de les lluites que històricament es porten a terme arreu dels Països Catalans. Si és així, si totes militem, guanyarem. Som el 99%.

Marc Navarro és militant de l’esquerra independentista de l’Eixample de Barcelona. En aquest barri es va viure una de les primeres experiències d’organització descentralitzada del 15M, de la qual l’Assemblea pels Drets Socials de l’Eixample n’ha recollit el testimoni.

Ja fa un any que milers de persones varen decidir alçar-se i emprendre un camí nou cap a la defensa dels nostres drets. Aquest procés que ha estat englobat sempre sota l’etiqueta de 15M està compost per moltes persones, organitzacions i associacion… A nivell personal penso que aquest any ens ha servit a les que ja estavem organitzades, a les que s’han organitzat de nou i a les que ho fan per primera vegada per veure que tot es possible gràcies a la cooperació i solidaritat de totes.

Si miro enrere puc veure com hem lluitat front als desnonaments, la privatització de la sanitat, l’assetjament laboral, per una educació pública,… però possiblement el que més em sorprèn, i més m’agrada és que hem tornat a la base popular, hem tornat al diàleg, a les complicitats… En definitiva, hem teixit un nova xarxa molt més gran i forta per poder afrontar la lluita.

Si ho mirem a nivell de la lluita no podem dir que hem guanyat el capitalisme o hem aturat les retallades, ans al contrari, però si que ens hem preparat i reforçat. Si ho mirem a nivells locals, per exemple a l’Eixample, barri on visc, la gent està cada cop més organitzada i ja no només com a resposta a una retallada salarial o una nova retallada dels nostres drets, sinó que s’està creant un contrapoder de base a través de l’Assemblea de Drets Socials, a través de la Xarxa de Suport Mutu… que ja no vol les engrunes del sistema sinó vol decidir sobre el seu futur.

I no hem d’oblidar que aquest futur serà complicat. Hi haurà molts moments molt durs que poden influenciar molt en l’evolució d’aquest moviment, però també tinc clar que la base que hem creat entre totes està sent una realitat. Ho demostren el 15 i 19 de juny, el 15 d’octubre o la vaga general. És per això que la previsió que faig a nivell personal sobre l’evolució d’aquest moviment serà el reforçament de la xarxa per fer front, amb alternatives rupturistes, als nous atacs. Cada cop són més els barris que no es limiten a rebutjar la retallada en dies assenyalats sinó en el treball diari cap a les alternatives reals per trencar amb el sistema imposat.

CRONOLOGIA

15 de maig de 2011: manifestacions contra el sistema polític, origen del moviment 15M. 17 de maig: comencen les acampades a les places, que en pocs dies s’estenen a desenes de localitats dels Països Catalans. 27 de maig: els mossos desallotgen violentament la Plaça de Catalunya de Barcelona. 15 de juny: milers de manifestants envolten el parlament autonòmic del Principat per protestar contra les retallades. Els grans mitjans posen en marxa la primera operació criminalitzadora a gran escala contra el moviment pels suposats incidents viscuts a fora del parlament. 19 de juny: més de 350.000 persones es manifesten arreu dels Països Catalans contra la crisi i la casta política, i en resposta a la criminalització feta contra el moviment. 25 de setembre: desenes de milers de persones es manifesten contra els desnonaments en deu ciutats dels Països Catalans. 15 d’octubre: centenars de milers de persones tornen a sortir al carrer contra la crisi i el capitalisme global, en una jornada que pretén portar la protesta a diversos indrets del planeta. 17 de novembre: vaga general d’estudiants als Països Catalans. 21 de gener de 2012: massives manifestacions al País Valencià contra les retallades en ensenyament. 15 de febrer: comença la primavera valenciana, que durà al carrer desenes de milers de persones contra el PP i la repressió policial. Març: protestes populars diàris contra el govern del PP i les retallades a València durant les mascletaes, conegudes com a intifalles. 29 de març: vaga general amb un alt seguiment i que dóna peu a un espiral repressiu sense precedents recents contra els sectors organitzats del moviment popular. 1 de maig: les manifestacions netament anticapitalistes apleguen desenes de milers de persones arreu dels Països Catalans. 12 de maig: en commemoració de l’any del 15M, centenars de milers de persones tornen a sortir a les principals ciutats dels Països Catalans a reivindicar la vigència dels plantejaments del moviment i a expressar altra vegada el malestar social i la sensació d’estafa provocats per la crisi.