El volum de notícies sobre la Factoria Ford de la localitat valenciana d’Almussafes (Ribera Baixa) s’ha incrementat en paral·lel a la proximitat al darrer batibull electoral. L’exposició mediàtica de la problemàtica de la planta adobava un adequat entorn negociador per als últims dies de la legislatura i per als hipotètics escenaris postelectorals.
Els directius de la firma multinacional s’afanyaren a afirmar que la baixada de la demanda de vehicles no tenia res a veure amb el pla de reestructuració engegat per la marca nord-americana per optimitzar la rendibilitat i la sostenibilitat del producte a Europa, però després de l’anunci del trasllat el pròxim 2021 de la producció de la Transit Connect a Mèxic tot fa pensar que les decisions centralitzades de l’empresa pesen molt en la seua línia estratègica. Cal tenir en compte que Ford últimament no ha optat per salvatges deslocalitzacions com a mecanisme rutinari de reducció de les despeses de producció, sinó que ha traslladat simplement models o components.
En qualsevol cas, si la davallada de la demanda no depén de Ford, de qui depén? El més senzill en aquest cas és tallar amb la navalla d’Occam i deduir que cada dia es venen menys cotxes, per un garbuix complex de causes que no són objecte d’aquesta reflexió. Precisament cal posar en relleu, en el context generalitzat de descens de les vendes, la necessitat de decréixer i anticipar una més que segura crisi d’assortiments, evidentment sense passar per alt la greu situació laboral actual i la quotidianitat dels expedients temporals (ERTE), permanents (ERO) o altres fórmules com baixes incentivades o prejubilacions.
Ningú no dubta de la importància en ocupació (aproximadament 30.000 persones, entre llocs directes i indirectes) i en el PIB valencià (més o menys un 8% del total) de la factoria d’Almussafes, però el Consell ha de ser com més va més conscient que no pot continuar aplicant fil per randa el dogma neoliberal (o *tout court *«liberal», si ens remuntem a Adam Smith) segons el qual la iniciativa capitalista, encara que busque el benefici privat, serveix l’interés col·lectiu. Les abundants subvencions públiques que rep Ford, que no s’han de confondre amb préstecs a fons perdut i que se sumen a moltes altres ajudes com «plans renove», es justifiquen, segons les últimes notícies, pel foment de solucions sostenibles i de descarbonització, com la creació d’unes instal·lacions de muntatge de bateries per a vehicles elèctrics pel setembre de 2020.
No obstant això, en el fons estem parlant de rescats al sector automobilístic, i aquest és el pal de paller de la situació: fins a quan continuar subvencionant una empresa productora de cotxes que obligatòriament, si es vol acomplir amb l’horitzó de descarbonització energètica de les pròximes dècades, haurà d’invertir en innovació i recerca? Aturar-ho de sobte duria conseqüències traumàtiques però no es pot amagar, com déiem, una baixada de les vendes que mai no podrà ser compensada per la fabricació cotxes sense motors de combustió.
Comptat i debatut, s’està regalant una sèrie recursos econòmics sense que aparentment tinguen efectes sobre l’ocupació, quan seria més lògic i efectiu que els governs posaren en marxa un impuls legislador que prescrigués mesures per assolir un veritable canvi estructural i durador del sistema energètic.
