[bar group="860×106"]

Fear and loathing in Cerdanyola

El mòbil de l’apunyalament va ser un telèfon mòbil. Valgui la redundància. O això van dir els Mossos. Aquella veu mecànica a l’altra banda de la línea que respon “Portaveu” quan els periodistes hi truquem per esbrinar què ha passat i el com. Mai el perquè, perquè els periodistes que busquen el perquè mai truquen a la veu mecànica dels Mossos que els amolla casernàriament el mot Portaveu quan despenja l’aparell. Tenen els seus propis telèfons amb veus que mai no responen així, sinó amb més calidesa. “Hombre Antonio, qué hay?”. Contactes comme il fait treballats a cop de tovalló i forquilla.

En qualsevol cas, la veu eixuta del Portaveu va dir que havia estat per un mòbil. Un magribí jeia mort i dos dominicans arrestats. És igual que mig poble sabés que havia estat per la coca. El fatu. De fet, el mòbil era igual, perquè ningú faria res tret d’aixecar el cadàver i obrir diligències. Els badocs marxarien a casa i passaria la brigada a cop de mànega abans que la sang comencés a coagular-se. Els polítics no farien res, tret els de Noves Generacions, que es s’apressen a denunciar la “inseguretat”. I a vincular-ho amb immigració. Sense fer-ho explícitament, és clar, no fos cas que els seus culs enllustrats caiguessin at the blink of an eye a la banqueta d’acusats per mor de la Fiscalia d’Odi i Discriminació de Barcelona. Només una miqueta. El plan Duran, per entendre’ns. Posar la poteta, blasmar el magribí i recollir-ne els vots. Sense ni fer el rotet. A la manera Calisay.

Amb la sang calenta, la derrota moral s’imposava, i com tota desfeta massa dura de pair, anava enclipada de la fugida endavant. “Que si vénen aquí a robar”, “Que si s’apunyalen entre ells”, “Que això ja passa de mida”. En part, cert. Els punyals, les ‘faques’, com se n’han dit aquí sempre sense que ningú del Institut d’Estudis Catalans hagi actuat d’ofici, les duen a voltes gent de pell colrada. Nous Catalans. A vegades no. De fet, ‘faques’ n’hi ha hagut sempre, sovint brandades per gent de pell més blanca que la cal. Allò que els socialistes del cinturó anomenaven “baralles entre tribus” fins que els tocava el rebre a ells. Llavors ressuscitaven el mot “feixisme” amb marcialitat del mateix guarda-roba on jau embalsamat Pablo Iglesias. Després, quan els cops del que llavors era l’embrió dels Hooligans Vallès queien a casa l’altre, li tornaven a desar.

Ara, però, era la derrota moral.

No la ruptura comunitària que esquinça la població vernacular i la transmuta en xenòfoba. Capa contra capa. Origen contra origen. No. Era una autèntica desbandada aretològica, l’haver-la cagat col·lectivament. Fotut la pota fins al fons. L’haver permès que s’apinyi gent sobre gent vinguda de fora tot retallant els recursos aquí i allà. Treballadors socials desbordats que esmercen esforços i es cremen. Plans de xoc que no existeixen. La cagada col·lectiva de no haver esmerçat prou recursos, prou forces. D’Haver comprat força de treball i haver descobert després que eren ciutadans, gent. Alguns dels qui van comprar aquesta força de treball no condonaven les taxes i es declaraven liberals, però exigien força de treball formada i saludable a costa de l’erari públic. Quan van arribar els concursos de creditors, tothom al carrer. A viure on era més barat, a treballar del que hi hagués i sí, a aglomerar-se. Nous Catalans.

Ara, la sang coagula. Els badocs es retiren i el fatu remetrà una mica fins que el blau de les sirenes minvi una mica. El Portaveu dels Mossos acaba el torn, i a Cerdanyola tornen les mirades buides i la veu que raspa per l’haixix. No queda res. Llevat de la derrota moral. El no haver sabut caminar col·lectivament la meitat de camí necessària perquè dos comunitats es trobin.

Integració és fer la meitat de la ruta per trobar-se al mig. I, si cal, anar a buscar la gent a la porta de casa, com fa Òmnium amb el seu país normal.

Els que apunten darrerament apunten a “comunitats separades”


[bar group="860×106"]