El desembre de 2008 la crisi situava el govern de Rodríguez Zapatero contra les cordes. Els indicadors econòmics mostraven dades cada vegada més negatives i la destrucció de llocs de treball s’accelerava sense parar. Amb aquest context, i amb una percepció general que el Govern espanyol -que fins després de les eleccions havia negat la crisi- no reaccionava, es va presentar el Fons estatal d’inversió local (FEIL) més conegut mediàticament com el Pla Zapatero.
Què és el FEIL?
El FEIL és una partida de 8.000 milions d’euros per finançar obres impulsades pels ajuntaments del conjunt de l’Estat espanyol. A l’hora de repartir els diners només hi havia un criteri, la població del municipi segons el padró a data 1 de gener de 2007. A cada ciutadà “li tocava” la xifra de 183,10 euros, o el que és el mateix, una mica menys de la meitat dels famosos 400 euros que l’Estat havia “bonificat” l’impost de l’IRPF en una mesura populista quan la crisi no existia.
Una de les condicions indispensables per aprovar els projectes és que no fossin cofinançats en el pressupost 2009. Per tant pràcticament s’impedia la finalització d’obres iniciades. Així mateix l’execució havia de ser “immediata” per mitigar els efectes de la crisi.
Precisament a nivell mediàtic el Govern espanyol va publicitar, especialment els primers dies, que els projectes servirien per contractar aturats. Finalment el Reial decret que regulava el FEIL no en va fer cap referència expressa i les diverses estimacions han situat les noves contractacions en un 25% dels treballadors que han executat els projectes. Per tant, en la major part dels casos, han servit per no acomiadar part de les plantilles de petits i grans constructors.
Caramel en una situació de fallida
Algunes veus amb la boca petita -per exemple el conseller de Governació del Principat, Jordi Ausàs (ERC), o el diputat de CiU Lluís Maria Corominas- van considerar el FEIL com una invasió de competències. Tanmateix en els municipis s’han sentit poques veus contràries. Una situació que recorda la frase “agafa els diners i corre” i que s’explica per la por (o pànic) a la fallida de les arques municipals. I és que els ajuntaments pateixen més que ningú l’enfonsament del sector de la construcció -la seva principal font d’ingressos- i eren conscients que la carpeta del finançament local no es resoldria abans de l’autonòmica i, probablement, no seria fins al 2011.
El “caramel” de Zapatero als ajuntaments era relativament agre als municipis petits. El cas més flagrant és el de Sant Jaume de Frontanyà (el Berguedà) i que amb 29 habitants és el més petit del Principat. L’absència de qualsevol llindar mínim del fons va suposar que li toqués la xifra ridícula de 5.310 euros. Ben aprop de Sant Jaume, a la veïna comarca del Ripollès, bona part dels seus municipis petits -amb subvencions de 30.000 a 60.000 euros- han aprofitat els diners per arranjar un carrer o condicionar un magatzem. En aquest sentit bona part dels alcaldes consultats consideraven que un pla d’aquestes característiques hauria de tenir una partida mínima per poble de 100.000 euros. Cal tenir en compte que la redacció del projecte anava a càrrec de cada municipi.
És evident que considerar tant sols el nombre d’habitants a l’hora de repartir una determinada partida és anar en contra d’allò denominat equilibri territorial ja que els municipis menys poblats són els que acumulen més deficiències en serveis bàsics. A banda s’hi sumava l’impediment de cofinançar projectes ja iniciats i que malgrat ser prioritaris (centres cívics, distribució d’aigua i llum, locals polivalents…) requereixen diversos anys i partides de fonts diferents per completar-los. D’aquesta manera va caldre amb molts pocs dies -el termini de presentació va ser de tres setmanes- “inventar-se” projectes que, en molts casos, no eren especialment prioritaris.
I a la tardor?
Sens dubte el FEIL és un dels causants que la destrucció d’ocupació hagi disminuït en el segon semestre de 2009. Tanmateix la finalització de bona part d’aquests projectes i l’acabament de la campanya turística estival fan pronosticar per a la tardor un greu repunt de l’atur. Una interpretació de les intencions de Zapatero és la de guanyar temps, és a dir, intentar “aguantar” l’augment de l’atur a base d’injectar diner públic en forma d’obres als municipis i esperar que els denominats “brots verds” es converteixin en una recuperació de la situació econòmica. Tot plegat sembla més aviat una maniobra d’un equilibrista que es mou per una corda al buit, però a mode de xarxa, ja ha anunciat un nou FEIL de 5.000 milions. I és que confeccionar els pressupostos municipals al 2010 pot ser dramàtic i, si més no, cal intentar “amansar les feres” del propi partit.