Deu ser cosa del càrrec –com l’acudit del tricòrnio trobat–, que quan se l’empolainen se’ls transfigura el caràcter. Tot i que a mi sempre m’ha semblat que ningú no es transforma del no-res, sinó que ja cova l’instint. Vull dir que la porra, o siga manar, els agrada tant com a un babau una llapissera, i quan a algú d’aquests el nomenen l’amo de la porra, tard o d’hora se’ls escapa la mà. Deliberadament. Perquè ho ansiegen.
I veient els mossos apallissar a tort i a dret amb tan brutal enrossinament, diria que «apassionament», no puc evitar de posar en dubte la seua naturalesa humana. Per força haig de sospitar que a les acadèmies de policia, com en aquella sinistra illa del doctor Moreau, els sotmeten a alguna mena d’operació per a exterminar-los qualsevol vestigi o solatge de consciència humana –siga solidaritat o commiseració, penediment, remordiment, raonament i capacitat de decisió pròpia–, a fi de convertir-los en ferotges gossos d’amo, bèsties capaces d’acarnissar-se amb una persona indefensa sense que els hi faça vacil·lar el més mínim sentiment humà, en ells pràcticament extingit.
L’actuació de Felip Puig és ben aclaridora, tanmateix. Res de reflexió, res d’autocrítica davant la indignació de tanta gent. En comptes de la matèria gris del cervell, la testosterona dels collons. Aquesta és, doncs, tota la «racionalitat» que podem esperar de la classe política actual: ens roben, ens estafen i si ens hi indignem ens amollen els gossos perquè ens acovardim amb el renou dels seus udols i el cruixir les seues queixalades. Mentrestant, els amos del món van fent calaix. A costa de nosaltres.
Felip Puig ha demostrat al món quina classe de polític és: dels qui somien amb un llumí i un bidó de gasolina. I doncs, quan ha tingut l’oportunitat no ha dubtat a fer realitat el seu somni. Tot en flames.