Entro al metro corrents perquè cau xàfec. Un cop al vagó, em desvesteixo de jersei i jaqueta. Pocs minuts després, arribo a la meva estació.
Surto a mitja andana. Davant meu, una noia, ja ben vestida i protegida de la pluja, enfila el mateix camí que jo. La distància que ens separa deu ser d’uns 10 metres. Ho maleeixo: no és ni massa a prop com per avançar-la, ni massa lluny com perquè no noti la meva presència. Són les 12 de la nit passades i vaig una mica xop.
Mantinc la distància mentre ens plantem a les escales mecàniques. Ho aprofito per anar-me vestint: jersei, braga, jaqueta. I confio en què la noia, en sortir, prengui un camí diferent al meu.
No tinc pas sort: tomba pel mateix camí que jo. I obre el paraigües, perquè segueix plovent. Puja per la mateixa vorera que hauria d’agafar jo. La situació em comença a posar nerviós: té tots els ingredients perquè la noia tingui por, segur que m’ha vist, ni que sigui de reüll, i pot sospitar de mi. Per què? Doncs perquè sóc un home. I per molt que jo tingui clar que no li faré res, ella no ho sap i em veu com el que sóc socialment: un home.
Aprofito que sortim en una plaça per distanciar-me lateralment també d’ella. Creuo el carrer a l’altra vorera i començo a córrer per evitar la pluja, enganxat a la paret. D’aquesta manera, m’asseguro que ella em veu marxar, avançant-la i allunyant-me cada cop més d’ella. La meva preocupació ara és no mullar-me, ja no cal córrer tant.
Arribo a casa, m’aturo a dins del portal. Allí, m’entretinc mentre obro la jaqueta. De cop, en lloc de sentir com es tanca la porta rere meu, sento com unes claus que hi dringuen i algú que hi entra, inesperadament per a mi; fins i tot faig un petit bot d’ensurt. És ella, la noia. Una veïna meva.
I resulta que ens coneixem. L’expressió verbal i de la cara, d’un i altra, entre somriures nerviosos, és la mateixa: «eres tu…!». A mi m’ha espantat la sorpresa quan no esperava que aparegués algú rere meu. A ella l’havia espantat tenir algú darrere.
D’esquitllentes havia vist que tenia un home rere seu. Que l’home es tapava. Que es posava caputxa. Que durant un tros de camí, anava rere seu. Com si la seguís. Ha respirat alleugerida quan ha vist l’home córrer per la vorera d’enfront.
Em reconeix que ho ha agraït, que m’apartés d’ella, que li’n marqués distància. Distància de seguretat. La que les dones, malauradament, han de veure’s obligades a mantenir quan es creuen homes desconeguts pel carrer. I això ho hem de tenir presents nosaltres, els homes, i afrontar-ho com toca: hem de prendre consciència de què vol dir ser socialment home. I actuar en conseqüència.
