No fa gaire temps les polítiques d’habitatge i, de retruc, el model urbà resultant, semblaven estar al centre del debat polític, sobretot perquè la crisi al nostre país i a l’Estat espanyol s’ha anat aixecant a través de parets i parets de pladur. Es parlava de canvi de model i que res tornaria a ser igual. Semblava que les propostes que defensen el bé d’ús per sobre del bé de canvi en les polítiques d’habitatge, formulades des de moviments socials de base des de fa molt de temps, podrien, finalment, imposar-se en la dinàmica urbanística que controlen les diferents administracions públiques. El resultat és que, a dia d’avui, res ha canviat, i els moviments socials de base han de continuar defensant el seu model enfront unes administracions públiques que continuen amb la seva dinàmica d’estar al mateix nivell, quan no donant la cobertura necessària, del sector privat vinculat a la promoció, construcció i comercialització d’habitatges.
L’experiència personal em porta al convenciment que cal treballar en el debat i en les pràctiques polítiques que tendeixin al retorn a un model de ciutat compacta enfront al model de ciutat difusa que hem patit en les darreres dècades. I una primera necessitat que hem de tenir clara les persones que estem implicades en el municipalisme polític basades en la Unitat Popular (com serien les CUP a moltes comarques del país o les CAV en el cas concret del Vallès Occidental) és reconèixer, sense compartir-la, la realitat que en matèria de polítiques urbanístiques i d’habitatge tenim al nostre país i que ha anat alimentant aquest model insostenible de ciutat difusa. I parlo de reconeixement perquè, malauradament, heretem uns espais urbans que no els podem destruir d’un dia per l’altre, sobretot perquè són moltes les persones que donen vida a aquests espais i, això, penso que cal tenir-ho present.
Tenir en compte en els nostres debats i en les nostres pràctiques polítiques la realitat ens ha d’ajudar a veure la necessitat d’iniciar una nova etapa urbanística on el creixement zero dels nuclis urbans sigui una aposta clara que estigui complementada amb polítiques actives a l’interior d’aquests mateixos nuclis urbans. La realitat actual ens ha mostrat com la construcció de nous barris té una doble vessant que cal combatre: per una banda la rehabilitació de barris obrers en ciutats que, al mateix temps, han tingut importants creixements urbanístics amb barris de nova creació, com pel cas de Terrassa, ha alimentat més la marxa de població d’aquests barris obrers més que no pas refermar l’arrelament de la població resident; per una altra, aquests nous barris han desequilibrat nuclis urbans tradicionals que gaudien d’una certa compacitat social i urbana, com pel cas, per exemple, de Barberà del Vallès. En aquest sentit, l’aposta per iniciatives i pràctiques polítiques que s’emmarquin en l’interior dels nuclis urbans consolidats han d’anar acompanyades d’un compromís amb el creixement zero d’aquests mateixos nuclis urbans, i pensar de forma més integral i programàtica les lluites, demandes i propostes que de forma encara fragmentada han plantejat diferents moviments socials de base.
Altres compromisos en relació a aquestes “polítiques d’interior” és la de defensar un model d’habitatge que faci possible tant l’estalvi energètic com el fet de compartir. I aquí tornem a parlar d’un nou model més compacte i cohesionat respecte el que ofereix el sector privat, i al qual també s’ha afegit el sector públic, on s’ha tendit a fer promocions d’habitatge que afavoreixen l’aïllament social i comunitari i el malbaratament energètic. Fer noves promocions d’habitatges públics ha de suposar un model antagònic i no complementari al que ha imposat el mercat privat amb el beneplàcit de la majoria de governs municipals. Així cal pensar en dissenys que generin espais comuns, tant a dins de cada habitatge com en el conjunt de les promocions. Però també que possibiliti una relació més natural entre habitatge, escala, carrer i barri, com passa en la quotidianitat de les persones que no distingeixen entre espai públic i espai privat en el transcurs de les seves vides quotidianes, com en el cas de moltes dones. I aquestes dones, més enllà de ser exemples vivencials a utilitzar, han de ser agents actives en la definició i desenvolupament de polítiques urbanístiques i d’habitatge. En aquest sentit, un darrer compromís cal que el tinguem en la forma de definir i desenvolupar debats, propostes i polítiques, ja que cal que parteixin i siguin possibles a partir de col·lectius que sistemàticament han estat marginats i discriminats en l’àmbit de l’urbanisme i les polítiques d’habitatge. Aquest compromís també ens ajudarà a incentivar la participació directa als nostres municipis, vinculant-la a la proximitat i al reforçament comunitari, més que no pas a una simple dinàmica de retroalimentar una xarxa de serveis subcontractats que mercadeja i mercatilitza el que es coneix com a “participació ciutadana”, gràcies a la complicitat de molts governs municipals.
No estic parlant de coses innovadores sinó reflexionant sobre la necessitat de pensar i posar en pràctica un model antagonista a l’existent, perquè cada plantejament polític i econòmic té una forma de fer ciutat. I, en aquest sentit, no puc tancar aquesta reflexió sense fer un exercici de posicionalitat respecte la tasca política que estan desenvolupant candidatures municipalistes d’Unitat Popular, com les CUP o les CAV, ja que és una realitat constatable que el model antagonista ja camina des del carrer als ajuntaments, i per un geògraf com jo és un orgull ser útil i contribuir des de la meva quotidianitat a aquest model antagonista.
*Fabià Díaz-Cortés és geògraf, membre del Grup de Recerca de Geografia i Gènere del Departament de Geografia de la UAB i militant de l’Esquerra Alternativa per Barberà – CAV.