[bar group="860×106"]

Fer país és, organitzar-lo

molasomcimsDe la mateixa manera que ningú pot forçar la voluntat d’un poble per que aquest se senti nacionalment espanyol o francès, ningú pot fer el mateix en clau catalana. La pertinença o millor dit l’acceptació d’un sentiment nacional és quelcom polític que ve determinat per una construcció social i cultural. En els darrers trenta anys, el regional catalanisme, allò que alguns ja anomenen catalunyisme, ha desplegat grans esforços a la construcció d’un imaginari col·lectiu, a l’entorn de la Catalunya nació, la comunitat autònoma nació. Ens han fet creure que una part de la nació, era ella en si mateixa. Donant per bona la divisió administrativa imposada pels estats que mitjançant guerra, dictadura i pacte social, han creat com a marc legal per als i les catalanes.

Aquesta construcció social, però, topa de cara amb aquells que creuen en la nació sencera, aquells que no es conformen amb sobiranies buides al servei de la dependència dels mercats i les super-estructures financeres. Així, la voluntat popular de pertinença a la nació, depèn en gran mesura de la capacitat d’aquesta per a ser un pol d’atracció cap a les necessitats i inquietuds de la seva població. En la mesura que els i les catalanes es dotin de mecanismes, organismes i entitats nacionals que segueixin els interessos de la població, aquesta veurà en ells una referència real i un motiu per defensar-los. De la mateixa manera que els estats han creat espais i organismes d’assimilació mitjançant seleccions esportives, institucions culturals, i marcs legals, les comunitats autònomes també han estat capaces d’inventar nous organismes i referents per a aquesta comunitat, usant símbols idèntics i contraris als estatals, selecció nacional de Catalunya, biblioteca i teatre nacional, policia i arxiu nacional i qualsevol concepte al que afegir-li el qualificatiu nacional de Catalunya, reforci la pertinença a aquest nou marc. Així doncs, com a persones compromeses amb els Països Catalans, tenim una triple dificultat, la de trencar amb els símbols i organismes imposats pels estats, desmuntar els creats de nou per les estructures de dominació regional i per últim i simultàniament a aquesta feina, dotar els Països Catalans de referents que afavoreixin a que la voluntat popular faci seu el marc nacional. No hem de caure però, en el mateix error que els estats i administracions regionals, cal que construïm el país des de la base, i per a la base del país. I això només és possible quan és la pròpia base social la que construeix els seus propis referents, en defensa de la llengua i pel seu aprenentatge, quan a nivell local ens organitzem per allò que creiem i ho coordinem amb la resta d’entitats que tenen els mateixos interessos que la nostre però a nivell nacional, vertebrant, donant cos a la societat i alhora al país, fent que les PAH, les lluites en defensa de la sanitat, per l’educació, tinguin coordinació nacional. La construcció nacional, però no és només un lluita a la contra, ja que el que ens cal per sobre de tot, és poder viure en el país que volem construir. Així, cal que la construcció nacional sigui un eix més del moviment d’alliberament nacional i ser agents actius en la vertebrar el país, no només en la lluita tal i com la tenim plantejada, sinó que cal pensar en clau nacional i viure en clau nacional. I això passa tant per agermanar seguidors del Barça i l’Elx si és que ens agrada el futbol, com treballar per la trobada nacional, de Països Catalans de col·leccionistes de clauers, de puntaires o seguidors de “Star Trek” si és que aquesta és la nostra ociosa vida social, prenent exemple d’altres camps, amb la cançó necessària, o en la darrera iniciativa que ens recorda que #SomCims ha estat una realitat només perquè @som_ppcc


[bar group="860×106"]