Gerard Horta i Manuel Delgado
(Cultura Popular i Conflicte, Institut Català d’Antropologia)
El Centre de Cultura Popular i Tradicional de La Troca (Roca Umbert) de Granollers és la seu d’una entitat cultural anomenada Blaus de Granollers, fundada l’any 1988. Els Blaus acullen la participació durant tot l’any de nombroses persones a fi d’organitzar diversos actes que es duen a terme al llarg dels nou dies en què s’estén la Festa de Major de Granollers (enguany, del 24 d’agost a l’1 de setembre). Els Blaus, doncs, formen part del dens teixit associatiu popular que caracteritza la societat catalana contemporània, i que l’historiador de l’anarquisme Josep Termes exalçava fa dècades a través d’una dada significativa: el 1861, a Madrid, hi havia 50 associacions cíviques; a Barcelona, 1.500. Dit d’una altra manera, resulta impossible comprendre l’heterogeneïtat de processos socials que prenen cos a la Catalunya contemporània sense atendre l’acció de les classes populars en termes d’autoorganització sostinguda, en què la festa apareix com un mitjà per difondre conceptualitzacions i pràctiques lligades a l’experiència col·lectiva del món des d’una perspectiva subalterna.
El 27 d’agost d’enguany, els Blaus desenvoluparen un taller satíric obert a la participació d’infants i adults: la simulació del llançament d’un còctel Molotov contra un ninot de cartró amb uniforme de policia, i la paròdia d’un joc de bitlles en què l’objectiu era un vehicle policíac i la pilota, un contenidor, desfermaren immediatament una allau d’escarafalls institucionals que obtingueren un ampli ressò mediàtic. Una pila de sindicats de policia se’n queixaren al ministre d’Interior espanyol, a l’alcaldessa de Granollers, a la Fiscalia Superior de Catalunya, a la Fiscalia de Delictes d’odi, a la consellera d’Interior de la Generalitat, al director general dels mossos d’esquadra, etc. Invocaven els “danys irreversibles” que aquest taller podia causar en el “desenvolupament emocional i psicològic dels infants”. Al cap d’un parell de dies, la Fiscalia de Menors demanà als mossos que identifiqués la participació de menors d’edat al taller –“menors en situació de desemparament o desprotecció”–, i, a la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència de la Generalitat (DGAIA), que prengués mesures si efectivament hi identificava menors participant-hi. Enmig de la tempesta institucional i mediàtica, l’advocat Eduardo Cáliz recordà que el Delicte d’odi s’aplica a grups socials “desprotegits”, la qual cosa n’invalida l’ús respecte a la policia. Tinguem en compte que la legislació vigent apel·la a la discriminació o rebuig a partir d’afirmacions antigitanes, antisemites, aporofòbiques, edàtiques, islamofòbiques, LGTBI-fòbiques, de discapacitat física o sensorial, o referides als orígens ètnico-nacional-racials, o bé a l’orientació política, religiosa, etc.
En realitat, som davant d’una legislació que podria incloure conceptualitzacions crítiques respecte a l’estat de les coses com ara “lluita de classes”, susceptible de ser entesa i tot com un delicte d’odi. Però alhora som davant d’una tipificació del delicte que, en la mesura que abraça un ampli ventall de posicionaments explícitament xenòfobs –com a rebuig de formes i expressions socials considerades alienes, estranyes, perilloses o contaminants–, podria acabar abraçant gairebé qualsevol tipus de pràctica social d’acord amb el posicionament, la perspectiva o el lloc des del qual s’interpreta i es jutja l’acceptabilitat d’una pràctica o d’una altra –l’antropòloga Mary Douglas s’interrogava fa 50 anys sobre quines eren les bases socials de la credibilitat en què processos com aquest es fonamenten–.
Com que, per als antropòlegs, qualsevol fenomen social o succés –com el del taller dels Blaus– només es pot comprendre atenent-hi la relació que manté amb el marc social en què es produeix, inevitablement hem de situar la iniciativa dels Blaus no pas com un fenomen extraordinari, sinó com una expressió del paper que exerceix la cultura popular –i concretament la festa– en qualitat de focus de contestació ritual respecte a l’ordre social dominant. És a dir, no es tracta tant de situar l’univers del conflicte com quelcom inherent a la festa, sinó de situar el conflicte com un univers d’esdeveniments i processos inherents a tota societat, molt especialment a les societats de classes. Que l’ordre de pràctiques i representacions de les classes dominants no s’avé amb el de les classes subalternes és obvi. I que la cultura popular és una font estructural, històrica, generalitzada, de conceptualitzacions contrahegemòniques amb relació a la cultura dominant i a l’ordre social que encarna resulta igualment obvi.
Dins Carrer, festa i revolta (Generalitat de Catalunya, 2004) mostràvem el vincle entre les apropiacions públiques dels entorns urbans a través de la festa i el conjunt de simbolitzacions que en deriven. Una, crònicament activa, rau en la revolta en qualitat de crítica dels poders establerts –des dels cants al carrer dels Cors de Clavé fins a les ereccions de barricades com un mitjà per curtcircuitar instrumentalment la normalitat dels processos de producció, distribució i consum; des de les fogueres de les revetlles de Sant Joan estenent-se més enllà d’on “pertoca” fins als Correfocs de la Barcelona dels primers anys ’80, que acabaven indefectiblement en enfrontaments contra la policia; de les cremes rituals de les banderes espanyola i francesa l’11 de Setembre fins a la crema d’imatges de membres dels Borbó–. Les gradacions de la intensitat d’aquesta crítica a l’autoritat són distintes i responen als contextos en què es produeixen: al capdavall, les Falles del País Valencià incineren anualment gairebé la societat sencera.
Les formes socials canvien, i canvien per tant els ordres jurídics i les delimitacions del que el poder classifica, o no, com a delicte. Si la violència de la festa s’exerceix en l’àmbit merament simbòlic, a les darreres dècades s’ha operat un cert esmorteïment de la fixació repressiva: cremar una fotografia del rei ja no mereix ser cridat a declarar a l’Audiència Nacional. Ser torturat o violat en una comissaria, o perdre un ull per un projectil policíac, no té les mateixes implicacions ni conseqüències lesives que apallissar un ninot. La Fiscalia de menors mai no ha considerat problemàtic investigar les lesions físiques de menors per part d’agents policíacs en manifestacions, però tampoc ha considerat que calgués investigar que en “festivals de l’educació” s’instrueixi els infants en les bondats del militarisme, ni que els infants que reben agents de la guàrdia urbana a l’escola per conèixer les funcions d’un semàfor o d’un pas zebra tornin a casa descrivint exclusivament la pistola, la porra i les manilles que duia l’agent.
Les anàlisis des de l’antropologia social sobre les instrumentalitzacions de l’ordre festiu en qualsevol direcció i des de qualsevol instància són innumerables. De Max Gluckman per a les societats africanes fins a Georges Balandier per a les societats europees, s’hi detecta una constant: la festa possibilita que el conflicte emergeixi, ni que sigui d’una manera ritual, és a dir, dins espais socials i temporals específics. L’ordre de les societats diferencia, classifica, jerarquitza, traça límits i fronteres imposats a través de prohibicions que emmarquen models de conducta. Aquest ordre social establert pot ser objecte de burla, de befa, per part dels membres de la societat, sense que aquests tombin el poder establert, que sol acabar enfortit més enllà de les burles de què és objecte. En qualsevol societat fortament jerarquitzada el poder ha de deixar un espai per a la crítica a fi de contenir-la, a fi de circumscriure-la a un espai social concret i, en conseqüència, a fi de transformar-la. Tret dels períodes de crisi, l’ordre social establert no ha de patir. Malgrat això, és vulnerable, perquè el desordre no para d’actuar, el moviment transforma, el desgast del temps deteriora. Tanmateix, fins a quin punt la conformitat social preserva d’una manera tirànica l’ordre establert abans que el poder es manifesti a través de la coerció? I fins a quin punt disposem del dret de dir la veritat sota la forma d’una broma dins un marc festiu?
Potser no es tracta tant de ponderar la condició perpètuament conflictiva de les festes populars, sinó la condició estructuralment conflictiva de la societat de classes. Un poder o una autoritat afermats diguem-ne amb solidesa es poden permetre aquesta emergència extraordinària de la impugnació simbòlica durant uns dies a l’any –el Carnaval, les festes majors–. Fora d’aquest marge instituït, la cosa pot prendre un tarannà ja directament repressiu per part dels poders qüestionats.
Si la festa com un espai que reflecteix potencialment anhels de subversió i de crítica es veu despullada d’aquest dret col·lectiu a protestar, deixa de ser festa. El rerefons d’aquest “perill” que tota festa encarna és que la potencialitat d’aquestes emergències amaga una potencialitat, aquesta sí, absolutament rebutjable per part del poder, en la mesura que s’hi expressa l’existència i la possibilitat d’un ordre de relacions socials antagònic al model de la societat de classes. Per això el problema d’institucions i figures institucionals amb els Blaus no és que el nino o la furgoneta de policia fossin de fusta, sinó que hi ha persones, col·lectius, infants capaços de concebre altres tipus de relacions amb les autoritats que no siguin aquells basats en l’obediència a través de la coerció. La força de les aparences constitueix una part integrant bàsica de la força dels governants. El poder actua, es representa, es dramatitza: tot sistema de poder és un dispositiu adreçat a produir efectes. Es tracta de dirigir el real mitjançant l’imaginari, per això el poder s’espectacularitza tot mostrant un ordre harmònic que es projecta sobre el món real. I alhora el poder articula zones de penombra, punts cecs en què el conflicte emergeix. L’explicació que Balandier fa entorn de la figura del bufó és aplicable a la festa com un dispositiu d’entrada al servei d’aquesta posada en escena del poder, que és qui determina on i quan es fa la festa. El conflicte s’integra ritualment en la representació del poder: si la festa gosa travessar els límits, es prohibeix, es blasma, s’investiga. Però la relació entre el conformisme i el canvi, entre l’ordre i el desordre, no pot ser pas controlada del tot: el poder sempre tem que la veritat i que la realitat esclatin. La festa és pertorbadora perquè constata l’existència del desordre i del moviment, de les ruptures, i ho és sobretot perquè –tornem-hi– la festa és incontrolable, la qual cosa la situa sistemàticament sota sospita. Les societats imposen límits als qui no s’emmotllen a la conformitat, així determinen l’espai que concedeixen a la llibertat i al canvi que transformen les coses –quines són les veritats que la nostra societat tolera?–. Cap societat s’atura mai a l’hora de redefinir límits, a l’hora d’actualitzar prohibicions, de reproduir, matisar o multiplicar codis i convencions.
Que el pretext per a la repressió dels Blaus de Granollers se centri en els suposats riscos per al “desenvolupament emocional i psicològic dels infants” pren una dimensió fins a cert punt delirant, ja que, si som rigorosos, reconeixerem que un dels espais distintius de la vida psíquica i de la vida social –les pràctiques quotidianes– dels infants abraça el seu desig d’arrasar-ho tot: qualsevol tipus d’ordenació domèstica o pública de les coses, els objectes, els espais, els significats i els sentits és desautoritzada pels menuts. Encaminar aquesta condició d’entrada antiautoritària, impertinent i desafiant dels infants en termes de contestació política resultaria inacceptable. I fins i tot encara més enllà d’això, potser el més “inacceptable” de tot és que els infants de Granollers, en un context festiu com el que facilitaven els Blaus fa dues setmanes, juguessin i es divertissin com volguessin.
El devessall d’accions, acusacions i denúncies contra els Blaus no invoca la fantasmagòrica integritat física o moral d’un ninot i d’una furgoneta, sinó la fixació classista de mantenir actius fins a les últimes conseqüències els dispositius avinents per al control social. Així, el control de la festa i el control dels infants es constitueixen com a mecanismes l’objectiu dels quals consisteix a fixar les fronteres del joc i de la simbolització. El que en realitat és objecte de repressió és la simple capacitat d’un veïnat per concebre el que l’antropòleg Jean Duvignaud en digué “una vida diferent per sempre”, tot i que s’hagi produït en l’ordre de les representacions. Si els Blaus no han acabat incinerats en públic a la foguera com ho fou el 1599 Menocchio, el moliner friülès de Carlo Ginzburg que interpretava el món com un formatge foradat, és perquè en la lluita de les classes populars europees per la conquesta –no assolida– de la civilització l’ús de les barricades ha ocupat un paper central.
El taller dels Blaus era un joc, és clar, però sobretot es tractava d’un exercici de memòria per a una societat ensinistrada a construir l’oblit. La furibunda sacsejada contra els Blaus expressa no sols el rebuig de fer presents els nostres pecats, sinó, per damunt de tot, el rebuig de les formes que pot prendre la redempció.
